Haver nascut en una casa de la plaça de Sant Domènec em va permetre viure tota una colla de fets i esdeveniments que la majoria dels infants de la ciutat no van viure tan directament. Recordo, cada any, la cavalcada de reis del 5 de gener que amb el pas dels anys es va anar fent més petita i més pobre; aquell pregoner tan alt que recollia les entrades a l’Olympia i llegia -a sota casa- una part del programa de les Festes de la Llum i la Festa Major amb l’acompanyament de la banda del Maestro Rius i els gegants i nans; el primer castell de focs de la Festa Major que la casa Vilalta disparava cada any el dia 29 a la plaça i que començaven a muntar a mig matí; la banda de “cornetes y tambores” de la Creu Roja; la cercavila de les “xarlortades” del Biela Club que servien per pregonar l’acte que es faria el diumenge al matí a la plaça de toros; les desfilades cada 12 d’octubre de la benemèrita en vestit de gala des de la caserna de la carretera de Cardona fins a la Seu; les desfilades paramilitars de l’OJE (Organización Juvenil Española) de la Falange; les cercaviles de les primeres majorets; la visita de Franco a la ciutat el 1966 amb un policia nacional cada metre des de les tres de la tarda i fins que va passar; alguna concentració de cotxes-antics en un ral·li que feia parada a Las Vegas on eren rebuts pel Quimet; entre molts altres esdeveniments.

I altres fets màgics i únics com la gravació de Plàcido als urinaris de la plaça durant uns quants dies.

Però el que em cridava més l’atenció eren les processons la majoria de les quals acostumaven a passar pel Born i Sant Domènec. Moltes vegades venien a veure-la parents i coneguts -o no tant- que ocupaven tota la llargada del balcó.

La primera es celebrava el 21 de febrer, dia de la Llum, a la tarda. Des de l’any 1959 la processó sortia de la nova església del Carme que s’havia inaugurat el dia abans. Era la única processó de la ciutat en que els escolans no eren de la Seu -com totes les altres- sinó que hi anàvem els escolans del Carme. Una vegada a l’any, els que érem escolans d’aquella nova església, ens sentíem importants. Aquesta processó va deixar de fer-se a partir de 1965 quan els aires nous del Concili Vaticà II començaven a arribar a l’Espanya nacionalcatòlica.

Després venien les dues processons de Setmana Santa, la del Diumenge de Rams i Divendres Sant, que eren les més tenebroses però també les més espectaculars i que per la seva importància i simbolisme hi dedicarem properament un article.

I al maig o primers de juny arribava la processó més festiva i participativa de totes, la processó de Corpus que es feia la tarda d’aquesta diada. La processó sortia de la Seu on es confeccionava, des de 1946, una catifa de flors que ocupava quasi tota la Baixada de la Seu i era la més espectacular de totes les que es muntaven a la ciutat ja que estava tota feta de flors naturals i no de serradures de colors com algunes altres.

Els assistents a la processó sortien de la basílica i caminaven pels costats de la catifa perquè només la podien xafar els portadors del pal·li -que acostumaven a ser del gremi de botiguers-, la custòdia i els canonges de la Seu. El seguici baixava per Vallfonollosa, “Vestales” on molt anys hi havia un catifa més modesta feta per la gent del Coro; seguia per “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” (actual Piques); “plaza del general Mola” (actual Plana de l’Om); Born i Sant Domènec.

Des del balcó ja sentíem la fressa de la gent que hi havia al carrer esperant el pas de la processó i que indicava que ja s’acostava. A primera hora de la tarda ja havíem posat el cobrellit de color vermell que tapava tota la barana del balcó.

Ja feia dies que amb els meus germans havíem arreplegat papers de diaris i amb les tisores fèiem trossets petits per a confeti i, si l’economia familiar ho permetia, compràvem alguns fulls de colors a Cal Rubiralta, per donar més color al confeti. Tots els trossets de papers els guardàvem en capses de sabates per quan passés el seguici.

I de lluny ja el vèiem venir. Al crit de ja venen! ja venen! el balcó s’omplia dels de la casa i els nouvinguts. Davant els heralds amb les trompetes, el banderer i les trompes, darrera els gegants amb la pubilla que havia donat el Gremi de Sant Lluc a la ciutat el 1951 i els nans (Cap-grossus en dèiem); darrera la bandera dels favets de color blau (la Puríssima) que feia voleiar els portadors i que jo veia immensa perquè arribava a l’alçada del primer pis de casa. Darrera els gafarons de la Seu portant la creu i dos ciris i darrera molts nens i nenes de les diferents escoles i col·legis de Manresa que havien fet la primera comunió aquell anys, elles amb vestit blancs i ells, la majoria, de mariners.

Seguien els membres de l’Acció Catòlica, gremis i altres associacions que formaven una corrua de doble fila d’homes amb les brandons encesos i el pendonista principal que cada any canviava i era un personatge important de la ciutat. Darrere hi anaven els escolans, els canonges de la Seu amb la seva vestimenta de gala i altres clergues de la ciutat.

En aquest punt de la comitiva jo ja havia tirat la meitat de la capsa de confeti però encara faltava la custòdia de la Seu -aguantada per quatre portadors eclesiàstics- amb l’eucaristia i on calia abocar la major quantitat de confeti possible. Darrera el tàlem l’alcalde -amb la vara- i la corporació municipal; altres autoritats civils i militars, la banda municipal dirigida pel mestre Damià Rius que interpretava marxes militars i al final un batalló de soldats de la Caserna del Carme que tancava la comitiva.

Jo ja feia estona que havia buidat la capsa! Mentrestant tot el terra del carrer quedava ple de confeti tirat des dels balcons, comprat o fet artesanalment segons les possibilitats de cada família.

La processó seguia cap a l’Avenida del Caudilo (ara Muralla) i davant de Cal Jorba -entre l’edifici principal i la botiga de comestibles que estava l’altra costat de la Muralla- la casa Jorba havia confeccionat una catifa de flors, molts anys només d’herbes aromàtiques. Al vestíbul central dels porxos de la casa durant tot el dia hi havia una font recoberta de boix amb “l’ou com balla” que era una atracció per als infants que ho anàvem a veure tot esperant que l’ou caigués alguna vegada.

Després es dirigien cap a la plaça Infants, carrer del Carme -on a vegades hi havia una altra catifa al costat de les Mandongueres- i seguia cap al carrer Pintor Morell (actual Joc de la Pilota), Sobrerroca, Plaça Major -on alguns anys també s’havia fet una catifa de flors-, Sant Miquel, Vestales i per Vallfonollosa es tornava a la Seu.

Quan es van treure els graons de la Baixada del Pòpul perquè hi pogués passar el cotxe de Franco la processó va escurçar el seu recorregut i, moltes vegades, de la plaça Major anava directament a la Seu.

Amb el temps aquesta processó que era molt participativa va anar decaient i va deixar de fer-se el 1978.

El dia 30 d’agost passava una altra processó, la de la Festa Major encapçalada per l’herald a cavall, bandera de la ciutat, els gegants i nans, seguits d’una corrua d’homes i banderes de les confraries. Al final les dues arquetes dels Cossos Sants portades per quatre capellans cada una i al darrera tota la corporació amb l’alcalde Moll o Soldevila, autoritats civils i militars (jutge, comandament de l’exèrcit, de la guàrdia civil i policia), i al final la banda municipal.

I el 8 de desembre passava per sota de casa la processó de la Puríssima encapçalada per la bandera dels favets i amb l’assistència de la majoria de membres masculins d’aquesta confraria i amb el penó principal portat per un personatge de la ciutat.

I a vegades una processó excepcional com la del 10 de maig de 1959 quan se’n va fer una amb motiu de la canonització de Santa Joaquima de Vedruna amb carrossa al·legòrica organitzada pels col·legis de Casa Caritat i els Infants, regentats per monges carmelites de l’orde de la canonitzada.