FESTIVAL «VISCA LA TERRA!»

Esquirols vam anar ampliant el repertori amb cançons de temàtica ecologista i el juliol de 1979 vàrem participar en el festival de cançó més sonat que s’ha fet mai a Santa Maria de Corcó, com llavors s’anomenava oficialment l’Esquirol: el festival «Visca la terra», organitzat pel comitè antiurani de l’Esquirol. Hi vam participar al costat de: Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa i los Melodrama, Duble Buble, Orquestra Sèmola, Immamramon i Tribu, i una vegada més, la nostra lletra i música no passava desapercebuda. A partir de llavors la cançó «Torna, Torna, Serrallonga» es va anar convertint en una himne. (foto 1).

Llegiu què en diuen les cròniques de l’època . «Mundo Diario» (17. 07.1979):

«Los antiuranio hicieron música. “Des de Sau a la Cellera, des del far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!”. El “Torna, torna, Serrallonga” dels Esquirols abrió el festival antiuranio celebrado el pasado sábado en el campo de fútbol de L’Esquirol y al que asistieron más de 6.000 personas, procedentes de toda Catalunya, y en su mayoria de la comarca de Osona.»

«El 9Nou» (20.07.1979) dedicava a la notícia les dues pàgines centrals:

«El festival va començar amb una gravació del grup Esquirols. La cançó “Tona, torna , Serrallonga”, semblava composta expressament per a la ocasió. El públic arribat de diferents indrets de Catalunya, ràpidament va sintonitzar amb la problemàtica de l’urani, i amb els desitjos de l’Esquirol de conservar el seu entorn i la terra com ara. Els presentadors afirmaren: “Aquesta cançó que acabem d’escoltar reflecteix perfectament les inquietuds del poble davant del problema de l’urani. Perquè ens estimem la terra i volem que sigui com ara, fèrtil, bonica i productiva, diem ben alt que de l’urani no en volem ni sentir a parlar”. L’ambient ja era creat. El crit de “Visca la Terra!” ja havia arrelat en el públic i fou una de les constants de la nit. Malgrat el clima reivindicatiu que es respirava en l’ambient, la tranquil·litat va ser total en les deu hores que durà el festival. No es va produir cap baralla, ni el més mínim altercat.»

A més de «El Correo Catalán», la «Hoja del Lunes» (16.07.1979), que també treia la notícia en portada, deia entre altres coses en el seu interior:

«Visca la Terra!: festival para defender una comarca. Vic. El pasado sábado y hasta que el cuerpo de las més de seis mil personas aguantó, se celebró el Festival Anti-uranio en la pequeña localidad de L’Esquirol, próxima a Vic. El fantasma del bandolero Joan de Serrallonga, esta vez convertido en ecologista, sobrevolaba a ritmo musical los campos de Osona bajo el lema “Visca la Terra!”, y que el comité organizador y todo el pueblo de L’Esquirol lo tomaron prestado para bautizar el festival….»

 

PRADA DE CONFLENT

Pocs dies després, per l’agost d’aquell 1979, convidats per Ramon Gual i cia, vam actuar a la plaça Major de Prada de Conflent, vam dormir a la Universitat Catalana d’estiu, al Liceu Renouvier, i vam visitar Cuixà.

El cançoner que tenien els participants a la Universitat d’Estiu i feien servir quan els venia de gust cantar conté les següents cançons: «Corrandes monàrquiques» (Esquirols), «L’any 2017» (Esquirols), «La nit» (Raimon), «Goigs de sant Democraç» (Esquirols), «Silenci» (Llach), «Com hauria estat bell» (Coses/Martí Pol), «Jo vinc d’un silenci» (Raimon), «El crit del silenci» (Esquirols), «La gallineta» (Llach), «Nova oració del parenostre» (Coses/Martí Pol), «Au, Jovent» (Popular/Coses), «El joc d’obrir gàbies» (Esquirols), «Arrels» (Esquirols), «Demanars i garrotades» (O. Montllor), «Abril 74» (Llach), «Goigs en llaor de Felip V» ( Popular/ Coses), «Brindem ben alt» (Arnella), «L’inadaptat» (Arnella) , «Més enllà d’un adéu» (Esquirols), «Cada dia és un nou pas» (Esquirols).

Com podeu comprovar les cançons d’Esquirols hi eren apreciades. És més, a la Catalunya del Nord fins i tot aleshores hi havia el grup Pa amb oli, liderat per Jordi Barre, que ja havia enregistrat en disc, l’any 1979, la primera adaptació d’una cançó d’Esquirols: la nostra versió del «Volem pa amb oli».

 

TORNA, TORNA, SERRALLONGA

Per les vacances de Nadal, de 1979, Esquirols vam passar uns dies a Colera, a l’Empordà. Va ser llavors que en Ramon Estrada i en Joan Crosas van fer l’havanera «Mediterrània», a partir d’un esbós d’en Pep Huguet, que vam incorporar en el repertori del cinquè disc que vam titular Torna, torna, Serrallonga. Va sortir per Sant Jordi de 1980, un moment en què la lluita antinuclear estava en plena eufòria (foto 2).

Els dies 24 i 25 de maig, a Vic, es va fer una Diada Internacional contra l’Energia Nuclear a la qual van assistir 4.000 persones, segons llegeixo a «El 9 Nou» del 30.05.1980. Esquirols no hi vam faltar i amb el disc nou a la mà que es va vendre la mar de bé.

Els actes del dia 24, dissabte, segons llegeixo en un programa (foto 3), són: una xerrada a l’Institut Callís, a les 5 de la tarda, on va intervenir Pere Carbonell (físic), Santi Vilanova (periodista), José M. Mena (fiscal), Joaquim Coromines (enginyer), Josep M. Iglesias (metge) i un representant del Comitè Antinuclear de Donòstia (Euskadi), i un festival a les 10 del vespre al Pavelló Municipal amb la participació d’Esquirols, Gato Pérez, Jociane (Occitània), Pere Verdaguer (Catalunya Nord) i Golgonooza Gross Band. Per a l’endemà hi havia convocada una manifestació, que va ser un èxit , a les 12 h., al passeig Pep Ventura.

De la presentació d’aquest disc, en guardo les cròniques de Manresa (on vam actuar a Sala Ciutat 03.06.1980 (foto 4), Girona, Calaf, Terrassa, Manlleu… i aquestes dues cartes entranyables: la primera d’Ernest Benach.

«Reus, 14 de maig de 1980

Hola: Com us va? Jo estic molt bé. Tal com us vaig prometre, us escric per donar-vos el meu parer sobre el vostre disc nou. En primer lloc voldria fer un aclariment, i és que no sé si seré prou “imparcial”, ja que m’agrada tant la vostra música, que tinc una mica de por de ser “parcial”. […]

Bé, i passo ja a dir-vos el que penso del disc. En general m’ha agradat moltíssim. Crec que heu arribat a una qualitat tècnica musical força elevada. S’ha notat per mi en aquest aspecte. Les cançons malgrat aquest progrés, encara porten el segell d’Esquirols, i això també és molt important.

També hi ha una cosa que trobo important. És el tema del disc, l’ecologia. Crec, com diu Xavier Garcia, que ja era hora que es fes un disc ecologista. Fa un any vaig estar a Bretanya, en un camp de treball internacional d’escoltes. L’experiència va ser molt maca i hi vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre que els bretons no són francesos, que tenen una cultura pròpia, que fins i tot estan més oprimits que nosaltres. I també vaig descobrir la seva música. És molt “xula”. Diferent de la nostra en molts aspectes, (ritme, instruments…) I una cosa que em va frapar molt va ser que hi havia un cantautor que havia fet un disc íntegrament ecologista. De fet allà a Bretanya també tenen molts problemes ecològics (nuclears, petroli…) i llavors vaig pensar que potser tots els que érem allí, teníem uns camins molt semblants. Per cert, que els va agradar molt la vostra música. El casset Colze amb colze va ser el que van voler escoltar més vegades.

Bé, tot això ho deia perquè ara el vostre disc m’ha recordat molt aquella gent, que fins i tot crec que vaig arribar a estimar, i que ja no els veuré mai més. I també per refermar l’encert ple que crec que és el fet d’haver fet un disc ecologista.

Al disc hi ha tres cançons que m’agraden molt i que per mi són diferents ( i dic diferent per evitar dir que són millors, o que són més maques, ja que considero tot el disc prou interessant per valorar-lo globalment), i de les quals us voldria parlar.

L’una, és “Torna, torna, Serrallonga”. Per mi s’inclou dins de les cançons anomenades de protesta, és a dir que provoquen un sentiment polític en la gent que les escolta. és de les cançons que fan pensar la gent. Dins d’aquest tipus de cançons, per cert, molt extens en la vostra discografia (llegeixis Nova Cançó) és de les que trobo més frapants.

Una altra, és “Plany de Salses a Guardamar”. Musicalment m’agrada molt. I la lletra no diguem. Per fi una cançó que parla de països Catalans. Aquesta cançó m’agrada per tres aspectes: la música, l’ecologia i els Països Catalans.

Finalment, malgrat que també és una cançó ecologista, per mi té un aspecte romàntic o sentimental, que segurament li dóna la música, “Vine, l’amor” . És d’aquelles cançons que em fan sentir coses. Potser coses diferents, ja ho sé. Quan escolto aquesta cançó sento que soc feliç o potser és que també soc un pèl romàntic, i la música de “Vine, l’amor” m’ho recorda…

En resum, la música està molt bé i les lletres crec que també són molt, molt encertades.

Tan sols em resta doncs felicitar-vos pel vostre disc i també donar-vos les gràcies per la lletra, la música i els sentiments que porta.

Perdoneu pel “rotllo”, però tenia ganes d’explicar-vos el que pensava. Que us vagi tot molt bé i a veure si ens veiem aviat. Sort i endavant. Ernest.

“Adéu, digué la guineu, heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. El Petit Príncep.»

I la segona d’Ernest Morató, un bon mestre de la meva infantesa i amic de la meva joventut a Folgueroles, escrita des de Premià de Mar (09.06-1980).

«[…]Als primers compassos, copso ja les característiques musicals esquirolenques, confirmades a mesura que les cançons, totes boniques, van seguint […] I és que beveu en una font d’inspiració inesgotable, i sabeu triar els moments viscuts a l’hora, a la realitat del moment que viu la Humanitat, o els nostres menys dilatats, però més íntims, en un clam de denúncia, i a la recerca de la solució, consistent en el retorn a la vida natural, amb tot el que això comporta.[…]

1. «Sortiu a peu». Bona entrada, amb veu afinada i suau de Dolors Roca, precedida d’una introducció musical molt escaient. El conjunt, harmonitzat, agrada tot seguit. És possible que la gent desperti un dia, afectada com està pels problemes ecològics que no pot ignorar, i demani d’una manera comminatòria, mesures que permetin el desenvolupament de tota la biologia.

2. «Mediterrània». Si un jorn es pogué escriure una sardana, cantant l’amor d’un pastor i una sirena, en contrast, avui hem de plorar la mort de la sirena i el desencís del pastor, conseqüència de la degradació total de mar i terra ; com ja he dit, és un contrast esfereïdor d’al·legories corresponent a dues èpoques ben definides. La melodia de l’havanera, bonica de debò, segueix el ritme d’aquestes composicions, amb la particularitat original, de perllongar algunes notes cap al final de les frases musicals, donant-li un caire diferent. Molt bona interpretació de la solista, la Dolors, i entrada del conjunt amb una tècnica similar a la de la cançó anterior ; no pot faltar en els vostres recitals aquesta composició ; segurament derà de les que més agradi.

3. «Vianant». No sé perquè m’ha fet recordar les vides paral·leles que si Plutarc dedicà a homes, vosaltres ho feu entre un element de la Natura, com és el riu, i l’home ; també tenim un precedent d’aquesta comparació en les conegudes « coplas » de Jorge Manrique quan diu « Nuestras vida son sols ríos… » I no vull dir de cap manera que la vostra cançó sigui un plagi ; la lletra és prou diferent i ho és també el sentit, identificat a èpoques i motius tan distants i distints, que ni tan sols insinua la sospita. El riu i l’home de la vostra cançó senten la nostàlgia original de la vitalitat i puresa, i el fatal termini a què estan abocats. Molt bona dicció en el recitat ; aquí ens demostra en Vilamala el seu domini de l’harmònica [el mestre Morató m’havia ensenyat a tocar-la] ; això vol dir que hi ha possibilitats de lluïment individual, i també de conjunt, tot, estupendament dosificat.

4. «Vine, l’amor». Certament és l’amor que ha de foragitar els negres somnis engendrats per l’angoixa de la vida actual ; és l’esperança d’un futur regenerador i positiu.

5. «Corrandes vénen». Fins ara, les cançons han tingut un caire seriós […] però el seu contingut segueix la denúncia càustica i satírica que us heu proposat ; la ploma vilamalenca, i la seva veu de tenor còmic, han fabricat una botifarra que més de quatre paladars trobaran massa picant i alguns estómacs, difícil de pair ; ens en fem càrrec. Podem dir : objectiu acomplert, i pitjor per a ells.

6. «Torna, torna, Serrallonga ». Apropiada la ben timbrada veu del baríton per al tema d’aquesta cançó. La crida del cap de quadrilla dels nyerros és d’una oportunitat total pel que significà en el passat la lluita contra el centralisme, i perquè el seu escenari fou precisament el mateix en què avui es lliura la «guerra de l’urani». El crescendo dels versos finals, l’interpreto com la constant incorporació de nous protestataris al grup inicial, però a la meva manera de veure, si bé aprofitaria el leitmotiv de la cançó, no repetiria la mateixa estrofa, perquè crec que li dóna una certa monotonia. Potser l’amic Crosas que té ben provada la seva capacitat literària i musical, i coneix més que jo la psicologia del públic, creu de més efecte el final tal com està.

7. «Terra, que de dona tens el nom», Una bonica introducció de piano i celo. Ben frasejada i cantada en solista. Cançó sentimental d’agradable melodia, com totes. La incorporació de les altres veus, com sempre també, molt encertada.

8. «Rondalla». Tema musical i veu de tipus festiu, amb recitat i conjunt reeixits. Música molt moguda i àgil. Molt bé. Podríem preguntar als d’ICONA si no han contribuït massa sovint a transformar el somni en realitat, encara que segurament seria endebades…

9. «Barcelona». Sense preparació, de bona entrada, ens serveis Dolors una cançó d’arrel i factura plenament populars, que pot figurar amb tots els honors entre tantes com tenim al nostre cançoner. El sota cant molt adient. El to menor en què està escrita li acaba de donar el to adequat.

10.«Plany de Salses a Guardamar». Piano i violoncel fan una introducció que m’agrada molt. Interpretació individual i de conjunt, instrumental i vocal, estupendes. És un recull i síntesis de totes les calamitats derivades de la civilització actual, que està ferint de mort la Terra, i per tant la Humanitat, perquè encara que es refereixi al nostre país, per extensió, s’entén que la seva extensió és molt més ampla. Una cançó cloenda que considero molt encertada […] »

 

LA PREMSA DIXIT

Anem però, a la crítica dels entesos. Una de les més encertades és la que ens féu Miquel Pujadó en la revista «Al vent» de Terrassa, núm. 32, (1980) d’on selecciono aquests fragments:

«… En aquest àlbum hi ha una acusada tendència a passar de les cançons col·lectives a les protagonitzades per una veu –amb l’ajuda esporàdica de les altres–. Quan el solista de la cançó és en Crosas –un molt bon intèrpret— els resultats són esplèndids. Però en Joan Vilamala i la Dolors Roca no acaben de fer el pes: Tots dos tenen aquell tipus de veu que sona perfectament quan és integrada en un conjunt vocal, però que no rutlla per separat. Concretament hem de dir que la Dolors no matisa, no té força ni convicció; i que una cançó protagonitzada per en Vilamala sempre serà massa estrident. I no és que vulgui carregar-me Esquirols com a grup, però opino que en Joan Crosas, en un moment donat pot esdevenir una figura solista de qualitat com a autor i com a intèrpret, cosa que no pot plantejar-se, ni remotament, qualsevol dels altres membres del grup. [Per part meva, res a dir. Tinc clares les meves limitacions] […] Els Esquirols, gent de la terra que consideren la cançó com un mitjà de comunicació popular i, per tant com una eina, han fet el que consideraven una tasca urgent i hi ho han fet força bé, sense pràcticament concessions a la galeria. Si l’humor és gairebé absent d’aquesta obra –i quan hi és, és un bon xic amarg– és perquè el tema ecològic provoca més preocupació que altra cosa. Per acabar diré que , malgrat els defectes assenyalats el disc –tot i el seu caràcter “utilitarista” i d’actualitat”— és més que acceptable a nivell qualitatiu, amaga considerables troballes, tant poètiques com musicals, i fa de bon escoltar malgrat que cap de les composicions que l’integren arriba a superar algunes de les cançons que podríem anomenar “clàssiques” del grup.»

 

Vint-i-cinc anys després, quan escric aquestes notes és interessant veure com el crític l’encerta en molts sentits; entre altres coses la professionalitat d’en Joan Crosas li dóna la raó. En Joan viu del món de la faràndula i és tot un crack. Aneu a www.joancrosas.com i ho podreu comprovar. Però Miquel Pujadó, que ens fa una crítica «constructiva» també l’erra en alguna de les seves observacions. No crec que avui, vist l’èxit de «Torna, torna, Serrallonga» s’atrevís a escriure que «cap de les de les cançons que l’integren arriba a superar algunes de les cançons que podríem anomenar “clàssiques” del grup.»

També ens fa una encertada crítica l’«Avui» (3.8.1980) on Jordi Garcia Soler escriu:

«Quatre mesos i escaig després del seu enregistrament als estudis Gema 1 de Barcelona ha estat publicat recentment el nou àlbum discogràfic de llarga durada del conjunt Esquirols, Torna, torna, Serrallonga, una obra que marca un gran pas endavant en el treball d’aquest grup músico-vocal, i que representa per altra banda la novetat no gens negligible de ser pràcticament la primera gravació que amb caràcter gairebé monogràfic aplega tot un seguit de cançons de contingut ecologista o, com molt bé diu Xavier Garcia en presentar el disc, la primera mostra essencialment dedicada a la cançó de supervivència com a espècie humana i com a col·lectivitat nacional dintre d’un territori que perd el seu alè per moments”.

»Aquest caràcter eminentment ecologista i essencialment autòcton de Torna , torna, Serrallonga és ben evident al llarg de tota l’audició de l’àlbum que aplega un total de deu composicions: “Sortiu a peu”, “Mediterrània”, “Vianant”, “Vine l’amor”, “Corrandes vénen”, “Torna, torna, Serralonga”, “Terra, que de dona tens el nom”, “Rondalla”, “Barcelona” i “Plany de Salses a Guardamar”, cadascuna de les quals mereixeria ja un comentari amb profunditat, tant per la temàtica que hi és tractada, –des de la crida a viure amb la natura fins al memorial de greuges que afecten l’ecologia de les terres catalanes, passant per retrats ben precisos de problemes i situacions concretes—i en a      aquest sentit cal esmentar per força la gran capacitat d’expressió de la peça que dóna títol a l’àlbum, així com el brogit de “Barcelona”, la bella càrrega lírica de “Vine, l’amor” i la intensitat melòdica de “Mediterrània”.

»Superant ben llargament l’interès qualitatiu dels seus enregistraments anteriors, en els quals havien assolit ja algunes fites notables pel que fa a les interpretacions, els membres d’Esquirols: Josep Casadesús al contrabaix i veu, Joan Crosas a les guitarres, mandarines, bouzuki i veu, Ramon Estrada al piano, Dolor Roca a la guitarra i veu, i Joan Vilamala a la percussió, acordió, harmònica i veu, ens descobreixen també la seva capacitat com a creadors de tot un seguit de cançons d’una bellesa molt estimable i d’una singularitat indiscutible.»

 

La revista «Canigó», el 23 d’agost de 1980 escriu:

«Heus ací un disc singular, un LP ecologista (Edigsa, CM-459) que presenta un recull de temes originals. Em temo que, per dissort, no es tracta pas d’un disc per al consum, car reuneix una sèrie de qualitats que rarament trobem en els grans èxits multitudinaris. En primer lloc les lletres (totes de Joan Crosas, excepte una de Joan Vilamala i una altra de Josep Huguet) diuen coses, coses importants que ens afecten i ens preocupen i en algun cas diuen les coses amb verí, amb vertadera mala bava: “L’encís de la botifarra no deixeu desvirtuar/ que a tot governant amb barra/ bé n’hi haurem de regalar”. Les melodies són atractives i força inspirades, tractades a més amb gust, pel que fa als arranjaments, originals de Ramon Estrada (excepte dos que són de Manel Camp). Les interpretacions van a cura d’un grup instrumental ben compenetrat i molt eficient […] La veu solista és molt sovint la de Dolors Roca, cantant sensible i acurada, que sap donar el sentit escaient als diversos temes que interpreta. En alguns casos la seva veu és recolzada per la dels seus companys. El tema que presenta el lema del disc és “Torna, torna, Serrallonga”, justifica prou la seva presència en aquest lloc preferent. Molt interessants també ens semblaren “Barcelona” i “Plany de Salses a Guardamar”, aquest darrer homònim de la popular secció del nostre setmanari. L’enregistrament, de molt bona qualitat, fou enllestit als estudis Gema 1. E. M.»

 

I una vegada més, qui hi fica la pota és el meu inefable Mallofré, que ara que publicàvem el cinquè disc (encara devia estar picat per allò del barcinonensis vulgaris),   es limita a rebatre una afirmació escrita a la contraportada del disc, de Xavier Garcia, ecologista combatiu. Veieu què escriu a La Vanguardia (agost de 1980):

«Bajo el título “Torna, torna, Serrallonga”, el popular conjunto-músico vocal de la Catalunya interior, capitaneado por Joan Vilamala [Alça, Pepet! Sí que ens coneixes bé! Ja és molt que no diguis que es tracta del nostre segon disc], ofrece un nuevo àlbum que, según el texto de presentación, es “la primera muestra especificamente dedicada a la canción de supervivència como especie humana y como colectividad nacional dentro de un territorio que pierde su aliento por momentos”. Ambición muy laudable, ciertamente. Claro que, en el terreno de la música, la intención no garantiza por sí sólo el resultado. Y en este caso aunque suscribiríamos con gusto todas las inquietudes ecologístico-redentoras de los Esquirols i de sus panegiristas, nos alcanzan serias dudas acerca de la posibilidad de que la supervivencia de la especie humana se vea mínimamente afectada por las canciones de este disco.»

 

Mercès, senyor Mallofré, però per si no ho sabia, 25 anys després, mentre l’espècie humana ecològicament sobrevivim com podem, encara es canten i s’enregistren noves versions de cançons com «Torna, torna, Serrallonga» i «Mediterrània», que formen part d’aquest disc. Ves, qui ho havia de dir!

I com a colofó llegiu unes quantes frases que trec del Regió 7 del 8 de juliol de 1980, en què queda el record de l’ambient d’una de les moltes actuacions en directe.

«A Calaf reclamen a Serrallonga contra qui vol cremar l’alzina. Festa a favor de la terra que ens queda. No deixa de ser impressionant. Diversos centenars de persones que són a la gran platea del Casal de Calaf s’han alçat, s’han abraçat per rengles i ressalten amb un ferm moviment de vaivé, el ritme de l’himne ecologista que ja és la cançó del grup Els Esquirols: Torna, torna, Serrallonga,/que l’alzina ens cremaran/ que ens arrancaran les pedres/que la terra ens robaran.

Centenars de veus s’afegeixen a les que surten dels altaveus i la tornada és repetida una i altra vegada. Entre l’escenari i les butaques la comunicació és total i els Esquirols s’estan buidant, ho estan donant tot. El públic també ho està donant tot. Després d’una diada en defensa de la terra, que ha començat aquest diumenge, sis de juliol, a quarts de dotze del matí, el torna, torna és l’explosió de molta ràbia continguda, és la consciència de l’entre tots en sortirem, D’on? D’un clot tan fondo com el que s’ha visitat al migdia…»

 

Sigui com sigui el cert és que les extraccions d’urani a Osona es van parar i aviat aquest tema ja era aigua passada. En Serrallonga podia dormir tranquil, però no ha estat així ja que amb la versió del grup Mesclat (Belda, Caselles, Reig, Rossell, Titot, Rubio i Vinyoles) la cançó va passar a ser un cant d’alliberament nacional. [La seva interpretació acaba amb el recitat d’aquesta llista de patriotes: Josep de Trinxeria, Joan Barceló “Carrasclet”, Joan Baptista Basset, Josep Moragues, Francesc Layret, Salvador Seguí, Emili Darder, Lluís Companys, Quico Sabater, Marcel·lí Massana, Ramon Vila “Caracremada”, Salvador Puig Antich, Gustau Muñoz, Jordi Martínez de Foix, Julià Babia “El Nen”, Albert Ibàñez “L’Avi”, Guillem Agulló, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, Fèlix Goñi, Quim Sànchez.]

 

PARC DE L’AGULLA. MANRESA, 1981

El dia 17 de maig de 1981 amb motiu de l’Aplec de Primavera, que va organitzar l’Agrupació Cultural del Bages, vam actuar sols, amb molt d’èxit de públic, al parc de l’Agulla (fotos 5 i 6). Cròniques canten; vegeu el llibre editat per Parcir La Transició a Manresa (1975-1983).

A l’estiu, encara vaig anar uns dies d’animador a unes colònies del barri Mion-Puigberenguer, a Creixell, i quan la Tere va tenir vacances, cap a Grècia falta gent. Els «almogàvers» érem la Dolors Estrada i el seu marit, en Pep Huguet, la Tere, la meva mitja taronja, en Joan Serra, i jo.

Tot va sortir «rodó». «Para kaló, para kaló», però la calor no va parar. Vam ensopegar uns dies de sol terribles. Em sembla que no he suat mai tant en ma vida com llavors quan érem a Atenes. Vam visitar Tessalònica, Atenes i el Peloponès viatjant sempre en transport públic i ens vam fer un tip de menjar «mussaca» i «suvlakis» i de beure «retsina».

Acabat l’estiu vaig continuar amb els estudis de Magisteri, a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, i a les tardes treballant al col·legi Paidos. I el dia 28 d’octubre de 1982 a l’edat de 69 anys moria d’un càncer de ronyons el meu sogre figuerenc i farmacèucic, Jaume Comas Gipuló Una bellíssima persona. Intel·ligent i molt llegidor que va deixar l’entresol de la casa (el magatzem) més ple de llibres que de medecines!