El Nadal de 1960 es va instal·lar als carrers més cèntrics de la ciutat la il·luminació de Nadal. Feia pocs anys que algunes empreses havien començat a muntar unes estructures de filferro amb bombetes de colors que servien per donar una mica de vida, color i llum durant el Nadal a una Manresa en blanc i negre.

Sobrerroca, la plaza de los Mártires (evidentment, els màrtirs del bàndol dels vencedors), Sant Miquel, la Plana (aleshores plaza del general Mola), carrer Nou, Urgell, Jaume I (ho muntava el Rosell de les ràdios) i Born eren els principals carrers que acostumaven a instal·lar aquests elements que li donaven un “aire modern i cosmopolita” al centre de la ciutat.

Van passar les festes i després de la cavalcada de Reis -organitzada pel Movimiento- no es van treure els llums com era costum. Va acabar el gener, es va arribar a la Festa de la Llum -aleshores de la Misteriosa Luz- i els llums no es treien, fet que va provocar nombrosos comentaris.

Al cap d’uns dies es va treure l’entrellat. Jose Luis Berlanga i Rafael Azcona havien escollit Manresa per filmar una pel·lícula sobre una campanya de Nadal en una ciutat castellana. El títol original era “Sienta un pobre en su mesa” però al final es va acabar dient Plàcido, el nom del protagonista. I durant els mesos de febrer i març de 1961 es va rodar la pel·lícula a Manresa.

I com que l’acció passava durant un Nadal, per això no es van treure els llums nadalencs dels carrers i fins i tot es van posar a la plaça de Sant Domènec -coneguda popularment com els cinc d’oros o plaça de Sant Domingu– alguns avets i garlandes nadalenques, ja que una bona part de l’acció es desenvolupava als urinaris de la plaça, que era on treballava la dona de Plàcido, personatges interpretats per Elvira Quintilla i el còmic Cassen.

D’una bona part del rodatge de la pel·lícula en vaig ser testimoni ja que vivia al primer pis d’una casa de la plaça de Sant Domingu. I, tot i que ens van obligar a tenir els finestrons tancats quan es filmava alguna seqüència que agafava la casa, no cal dir que els meus germans i jo intentàvem entrellucar alguna cosa a través dels finestrons.

Precisament la pel·lícula comença amb una seqüència en què puja el mític motocarro amb l’estrella amb llumets a la teulada pel carrer Mestre Blanch -aleshores encara no tenia aquest nom- en direcció al Born i al fons es veu el rètol de l’activitat professional del pare. I recordo quan filmaven la baixada del motocarro, es parava davant de les escales i sortia tota la família del Plàcido, i el cotxe dels bombers Chevrolet dels anys trenta que tirava carrer avall. I també els camions -crec recordar dels transports Moll o Muntané- carregats a la caixa de vells que van treure com a extres de les Germanetes dels Pobres i que anava amunt i avall del Born cap al Conservatori i tornaven al Born. Segons es va dir, els van donar un duro -cinc pessetes- per fer d’extres. Jo no sé si tots els varen poder aprofitar perquè, tot i que anaven ben abrigats, durant la filmació feia bastant fred. Ja ho diu la dita “març marçot, la jove al llit i la vella al clot”.

Algunes de les escenes de la plaça es van rodar a la nit amb grans focus, fet que va provocar una gran expectació a la ciutat mancada de qualsevol acte que servís per sortir una mica de la rutina i monotonia diària.

També recordo la filmació d’alguna seqüència al final del carrer Sant Miquel i la Plana de l’Om amb motoristes, el motocarro i els camions carregats de vellets cap al Born; una altra a l’estació del Nord, on a la paret est de l’edifici hi van rodar una seqüència amb tot de “pobres” asseguts al costat d’un ventilador gegant que generava un fort vent i provocava una sensació de fred hivernal.

I també de lluny vaig poder gaudir de la filmació d’una de les escenes més surrealistes de la pel·lícula. La pujada de la comitiva d’artistes, el motocarro i la banda que havien arribat en tren per la via de Sant Ignasi que feia poc que s’havia cobert el tram final del torrent però estava encara per urbanitzar i es creuava amb un enterrament amb un dels cotxes funeraris de cavalls que encara quedaven a la ciutat.

Evidentment no vaig poder fer el tafaner en les filmacions d’interiors al Casino, ni tampoc les que es van rodar alguns vespres, com la baixada del motocarro amb el mort pel Pòpul; als molls de càrrega de l’estació o a les escales del Carme entre altres.

Berlanga va decidir filmar a Manresa perquè va dir que era la “Cuenca catalana” amb carrers costeruts, estrets i sense urbanitzar i va donar una imatge d’una ciutat que no va agradar gens a les classes benestants manresanes que van criticar la imatge -real- que es donava de la ciutat.

Ara fa uns dos anys em trobava a l’Oficina de Turisme a la Plaça Major esperant a un grup per fer una visita d’una part de la ciutat. Van entrar dues persones de l’àrea metropolitana barcelonina demanant informació dels espais on Berlanga va filmar Plàcido. La persona que els va atendre els va dir que jo els podria ensenyar algun d’aquests espais. Com que era tard i m’esperava un grup només els vaig portar a la baixada del Pòpul i van reconèixer perfectament la casa d’on treien el mort ja que dominaven les imatges de Plàcido. D’aquí vàrem anar a les escales del Carme i van “al·lucinar” al veure que l’indret no havia canviat quasi gens. Només faltava que l’extra manresà disfressat de guardià de la caserna ens cridés l’alto i la Conxeta sortís de la cova-casa cridant al seu marit mort gràcies a la campanya caritativa de l’època franquista “SIENTE UN POBRE EN SU MESA”.

I és que Plàcido va deixar empremta a la memòria dels manresans de primers del seixanta!