A nivell de tot l’Estat, el debat sobre l’encaix de les organitzacions sindicals en el procés de la transició entre la dictadura i la democràcia, va encetar-se a Biscaia i va cloure a Madrid el mes de juliol de 1976 amb l’acord de constitució de la “Coordinadora de Organizaciones Sindicales” (COS). Després de varis mesos de negociacions, les centrals sindicals CC.OO., USO i UGT decidiren donar aquest pas, amb la fita posada en la definitiva ruptura democràtica i sindical. En integrar-se a la Coordinadora, totes les centrals signants conservaven les seves estructures organitzatives i se’ls reconeixia completa independència d’acció. El fet que l’acord busqués només la unitat d’acció, sense embolicar-se amb més llibres de cavalleria, s’explicava perquè, llavors com ara, entre els tres sindicats principals hi havia diferències de pes, difícils de conciliar en el dia a dia.
Encara que d’acord amb la lletra del pacte semblava que tot eren flors i violes, en realitat es recalcava la voluntat de no conformar-s’hi per sempre amb aquest impàs estratègic d’ambigüitat calculada, i per això es plantejava que el pacte tenia data de caducitat: “… el obligado proceso de confrontación dialéctica entre las distintas organizaciones sindicales sobre la problemática y sus perspectivas de futuro. En este sentido, COS deberá potenciar a todos los niveles un debate permanente a través de seminarios, coloquios, publicaciones, etc., entre los militantes, organizados o no, sobre las diferencias existentes en el seno de la clase trabajadora”.
Tanmateix, s’hi insistia molt, en no cremar en aquell consens puntual el marc d’unes futures relacions basades en el recíproc respecte a la independència de les respectives parròquies: “La unidad de acción la concebimos en la perspectiva de la unidad sindical, considerada ésta como una exigencia irrenunciable de la clase trabajadora para asegurar eficaz y completamente la defensa de nuestros intereses de clase”, assenyalava la crida dirigida als treballadors de tot l’Estat per presentar-los la Coordinadora. Las bases de l’acord insistien repetidament en aquest plantejament i recalcaven que: “… solo en la medida en que sea capaz de potenciar la unidad de acción, COS constituirá un instrumento eficaz”. He de fer constar, per si no queda prou clar, les segones intencions estrictament de caire polític de la COS, cosa més que evident si es llegia sense pressa el text de la crida als treballadors que, sense embuts, afirmava: “… se trata de un rechazo directo y global de los planes reformistas del Gobierno Suárez, tanto en el terreno político como en el sindical”.
Dintre d’aquest marc, l’objectiu immediat era aconseguir el suport social com més ampli millor per a una propera convocatòria d’una sempre mítica, en el llenguatge sindical, vaga general. A tall d’assaig, l’1 d’octubre des de Madrid la COS va convocar una “jornada de lucha”, com a protesta per l’assassinat d’un estudiant, en Carlos González, atribuït a l’organització feixista “Guerrilleros de Cristo Rey”. Segons els comunicats oficials repartits a dojo des del govern a totes les redaccions amb “prec” de difondre-les sense titubejar, la vaga va resultar un complet fracàs; en canvi, segons la COS va ser un èxit total, considerant una participació efectiva i no pas merament testimonial, que va fregar el 60%. Sigui com sigui, no va ser més l’assaig d’una vaga general que al tancar la jornada ja tenia data: el 12 de novembre.
Al Bages, el veritable motor de la moguda sindical foren CC.OO, i l’aturada del primer d’octubre fou gairebé total en els rams del Metall, Químiques i Mineria, Tèxtil i Ensenyament públic, pel que fa a Manresa, Sallent, Súria, Navarcles, el Pont de Vilomara i Sant Joan de Vilatorrada. A Cardona, Navàs, Rocafort, Sant Fruitós, Santpedor, Sant Vicenç de Castellet i Castellgalí, la incidència només va ser parcial i bastant irregular per diverses circumstàncies. Segons fonts de la pròpia COS, uns 24 mil treballadors (també coincidint amb un 60% de la població laboral de la comarca) fou la participació estimada arreu del Bages, la qual tot i ser millorable sense cap mena de dubte, tenia el mèrit de ser la resposta sindical més reeixida d’ençà de la guerra. En una valoració eufòrica i perillosament decantada cap a la “seva” central sindical, en perjudici de l’objectivitat, el Comitè local del PSUC manifestava:
“Queremos señalar de manera especial la gran cantidad de empresas que se han incorporado a la lucha por primera vez. De ahora en adelante toda la comarca avanzará unida. Sin embargo, hay algunos elementos que hemos de destacar. En primer lugar, el paro ha demostrado la gran fuerza de CC.OO. en nuestra comarca. En consecuencia, hay que iniciar desde ya un proceso de afiliación masiva a esta central sindical en todas las empresas y lugares de trabajo, en todos los ramos y poblaciones. Desde aquí, hacemos un llamamiento a todos los trabajadores de la comarca para aumentar masivamente las filas de la “Unió Sindical de CC.OO.” al Bages, para iniciar un proceso de discusión entre los trabajadores que nos lleve a reforzar la organización de la clase obrera en la perspectiva de la unidad sindical. CC.OO. ha salido notablemente reforzada de la jornada del día 12, tanto por el éxito conseguido como por el método asambleario y de votaciones a mano alzada con que se propuso que se llegara al paro en todas partes”.
La CNT, malgrat no fos a cara descoberta com a sindicat, a nivell d’alguns centres de treball va adherir-se a la vaga marcant paquet propi tot i procurant no fer massa rebombori per prudència i per no despertar recels sobre protagonisme en una COS dominada per militants de sensibilitat comunista. L’única excepció a aquesta tàctica de mantenir un perfil baix es donà a “Comercial Morros”, on els anarquistes liderats per un combatiu Josep Cayuela, van enviar als mitjans d’informació una nota pròpia, raonant el perquè de la seva adhesió a la jornada de lluita, amb els següents arguments:
1º)- Contra el exceso de paro actual, más puestos de trabajo.
2º)- En repulsa de la congelación salarial decretada por el Gobierno.
3º)- Para que se adopten las pertinentes medidas para frenar el alza constante de la carestía de la vida.
4º)- Para que exista libertad sindical, con organizaciones sindicales obreras, que no sean correa trasmisora de ningún partido político.
A propòsit de la CNT, aquesta central sindical va reprendre la seva activitat a Manresa, abandonant la semi-clandestinitat, a partir del 16 d’agost de 1976. Es presentaren “en societat”, com si diguéssim mitjançant un escrit abraonat i nostàlgic :
“Un grupo de sindicalistas compuesto por algunos viejos militantes, de los pocos que quedaron tras el furioso vendaval pasado, y unos cuantos jóvenes simpatizantes de la vieja, casi centenaria, Conferederación Nacional del Trabajo, residentes en Manresa y en las comarcas del Cardener y el Llobregat, se disponen a reorganizar y dar nueva vida, como ocurre en toda España, a esta vieja sindical para lo cual han mantenido diversos contactos y reuniones en diferentes lugares de la comarca. Para dar cuenta de ello tienen preparado un manifiesto invitando a los trabajadores en general, manuales o intelectuales, a unírseles e ingresar en la vieja y zarandeada organización libertaria, advirtiendo que como siempre no será base o correa de transmisión de ningún sector político, que continuará independiente como lo ha sido en toda su historia y al servicio exclusivo y defensa de las necesidades e intereses de los trabajadores, de la causa obrera, de su emancipación. Y tratando siempre de emplear, de recurrir a la acción directa, esto es, al trato directo con los empresarios, que es lo más práctico y efectivo”.
Durant l’any 1976 la crisi econòmica fou molt severa i les repercussions per a les empreses del Bages es varen fer sentir de debò. A començament d’any, es coneixia la notícia que un representant del Sindicat Provincial Tèxtil havia vingut a Manresa per entrevistar-se amb el Jurat d’Empresa de “Rizocolor”, al qual va comunicar que la direcció de l’empresa havia decidit acollir-se al Pla de Reestructuració i que com a conseqüència tancava la fàbrica de Manresa, deixant a l’atur 97 obrers, la majoria dones. En els àmbits sindicals de la ciutat, el que es considerava més greu no era la desaparició del centre de treball, sinó que les gestions per tancar-lo s’haguessin portat amb un fastigós secretisme còmplice entre l’empresa i la CNS (sindicat vertical), de manera que en transcendir les intencions de la patronal agafessin per sorpresa als treballadors. “Rizocolor” era una empresa pertanyent al potent grup industrial Humet, i de les 97 persones afectades de la fàbrica de Manresa, més de la meitat eren homes i passaven de la quarantena, circumstància que convertia en molt més dolorosa la perspectiva d’anar a l’atur, ja que ja començava a ser difícil trobar una nova feina; precisament com que no era un cas únic havia prosperat l’expressió “pacte de la fam” com analogia un xic macabre i derrotista, per definir la situació dels més grans de cinquanta anys que es quedaven sense feina.
Malgrat això, encara hi havia casos pitjors com, per exemple, que en unes obres fetes per la “Constructora Benèfica Manresana”, al polígon de “La Parada”, es varen descobrir lamentables casos de cessió il·legal de treballadors i de delicte social, que deixaren al carrer setanta obrers, sense cap dret a subsidi perquè no reunien els requisits en no haver cotitzat mai per ells les seves empreses. El responsable final de l’embolada n’era l’empresa “Fomento de Obras y Construcciones”, adjudicatària de la construcció dels blocs de cases, però que externalitzava l’execució subcontractant a dojo. En aquest cas, a l’embolic hi estaven implicades les empreses “Ramon Marruecos” i “Nasa”, a través d’un altra subcontractada “Marbo”, i embolica que fa fort!. La FOC, en un moment donat, va tenir diferències econòmiques amb la promotora “Constructora Benèfica Manresana”, i com que tenia la paella pel mànec va rescindir unilateralment la prestació de serveis, deixant amb el cul a l’aire totes les empreses col·laboradores i arrossegant-les a la fallida, descobrint-se llavors que gairebé totes havien deixat penjades les seves obligacions envers la Seguretat Social i, per tant, setanta obrers a la deriva. Sobre aquesta immoral pràctica de la subcontractació irresponsable per part de les gran empreses constructores del país, vaig publicar a “El Correo Catalan” una crònica que no em puc estar de manllevar i reproduir literalment, perquè resumeix exactament la situació, sense que calgui afegir-hi ni una coma:
“Manresa, ciudad que fue un gran centro industrial textil y que vivió las bajas con la crisis del algodón de los años sesenta, en los últimos años había ido resurgiendo hasta lograr unas excelentes perspectivas de futuro gracias, sobre todo, a un inteligente planteamiento de diversificación industrial, al objeto de no depender exclusivamente de un solo sector económico. En la actualidad, en plena recesión, casi todos los sectores experimentan las dificultades de la prolongada crisis que incide sobre el País. Estas dificultades económicas tienen sus lógicas repercusiones laborales.
Según nos informó la Delegación Comarcal de Sindicatos, el último censo de parados arrojó la cifra de 809, lo cual sobre una población activa de 45 mil personas supone un 1,8 por ciento. Comparativamente, este desempleo supone un 24,1 por ciento de aumento sobre el mismo trimestre del año anterior. Por sectores, figura en primer lugar la construcción, con 323 parados; seguido del textil, con 177 y del metal, con 79. Sin embargo, estos datos oficiales no reflejan del todo la situación real, puesto que hemos sabido que solamente se contabilizan como parados los que cobran el seguro de desempleo y están en paro total, pero no se consideran como parados una respetable cantidad de trabajadores en paro parcial –empresas que tienen aprobado un expediente de regulación- o quienes, por las causas que sea, no se hallan inscritos en las oficinas de colocación. Deberían también tenerse en cuenta y analizarse en profundidad, para tener una perspectiva real del problema, los datos sobre jóvenes o mujeres que buscan su primer empleo.
Tres empresas manresanas se han adherido al Plan de Reestructuración. La primera de ellas es “Rizocolor”, que ha visto aprobado desde el día 9 de febrero el expediente presentado, previa conformidad –a la fuerza- de una mayoría de los 97 obreros afectados. La empresa cerrará sus puertas en las próximas semanas. La otra es “Bertrand y Serra” que ha solicitado, en principio, la jubilación anticipada de 83 obreros, quedando pendiente de la conformidad de los trabajadores a los cuales, no obstante, ya se les ha informado de que, en caso de negativa, se tomarían otras decisiones más desagradables. La tercera es “Sucesor de R. Cuitó”, con una plantilla de 90 trabajadores, que solicita una reestructuración parcial que afectaría a unos treinta.
Si bien queda bastante atenuada la repercusión del Plan de Reestructuración Textil en las empresas manresanas, la clase obrera no ha olvidado todavía los “sustos” que tuvo el año anterior, primero con las repercusiones de la venta de Authi-Santpedor y, después, con los rumores de crisis en la empresa “Pirelli”, crisis afortunadamente aplazada de momento. Y queda, todavía, ese otro rumor sobre problemas con las potasas que, según comentarios económicos aparecidos en la prensa nacional, es muy preocupante y pudiera afectar muy severamente la zona minera del Llobregat i del Cardener.
Naturalmente que la esperanza es lo único que se pierde, pero en honor a la verdad hemos de afirmar que no se puede hablar de esperanza en el sentido concreto que la palabra en sí tiene, como de cosa inmediata. Cada vez se tiene más clara la impresión de que la reactivación va para largo y que, a lo sumo, se puede llegar a una ligera recuperación, pero sin alcanzar en absoluto los niveles de euforia de tiempos pasados. Dos síntomas claros de que el horno no está para bollos triunfalistas pueden ser el retraso con que se van realizando las obras de acondicionamiento del polígono industrial de Bufalvent, por falta de demandantes de suelo, y los sucesivos aplazamientos de la segunda edición de aquella memorable Feria de Muestras que tuvo su primera y única manifestación en 1969. lo cual no significa que no exista ninguna actitud de esperanza, sino que ahora toca prudencia mientras se prosigue una callada y esperemos que eficaz prospección de las posibilidades de futuro”.
(Nota d’aclariment: Com he fet en tots els relats d’aquestes “pàgines viscudes” dedicades a la transcisió, he respectat la llengua en què varen ser escrites tant les comunicacions dels partits, sindicats com els retalls de prensa).
Malgrat el lògic recel a protestar en plena crisi, els conflictes no afluixaven i a “Pirelli”, per exemple, la força pública es veié obligada a desallotjar els treballadors el mes de febrer de 1976. El conflicte va començar quan el torn de nit va aturar la producció i romangueren dintre les naus en arribar l’hora del relleu. Els successius torns adoptaren la mateixa actitud d’ocupar la fàbrica, fins que intervingué la força pública i es va aplicar un locaut durant uns quants dies. El motiu de la protesta era el clàssic en aquells temps: desbloquejar la negociació del Conveni i denunciar incompliments en matèria de seguretat i higiene. També 43 miners, pertanyents a la plantilla de “Explosivos Rio Tinto”, de Cardona, es tancaren a l’interior del pou Alberto, bloquejant-ne l’accés com a mesura de pressió per aconseguir negociar llurs reivindicacions. A “IVI S.A.”, d’Artés, es va autoritzar un expedient de crisi, deixant ens suspens els contractes de treball.
Tanmateix, havia començat l’espiral de les suspensions de pagaments i de fugides a la brava d’empresaris desinflats, deixant empantanegades les seves empreses. Eren també els primers temps de la profusió indiscriminada de pintades a les parets de les ciutats, amb al·lusions personals concretes a directius de les fàbriques en conflicte, que sovint només servien per enverinar encara més l’ambient. Tant els obrers com els empresaris es trobaven al principi d’uns nous temps que exigien, per anar bé, un seguit de requisits que cap de les dues parts complien, per desgràcia: líders potents i ponderats, ni demagogs empedreïts ni a sou de a cap ideologia partidista; un marc legal de relacions industrials modern; una infraestructura burocràtica competent i eficaç; uns òrgans de mediació i resolució dels conflictes ràpids i professionals i, per descomptat, una patronal que s’hagués posat les piles en tots els sentits.
No obstant això, els obrers i els mitjans i petits empresaris no se’n desempallegaven dels maldecaps ni de la torbació derivada de preguntar-se fins on podia tibar-se la corda per no acabar carregant-se l’empresa. L’explosió de llibertat, que va esclatar en els àmbits socials i polítics, inevitablement va encomanar-se al món laboral, no com una concessió de la patronal, sinó com una conquesta obrera; la llàstima és que encasquetant-se un munt d’utopies els obrers van prendre massa decisions equivocades i precitades, en la majoria dels casos per voler treure el ventre de penes de seguida. El problema era que l’endarreriment social que arrossegava el país en infinitat d’aspectes, no justificava la pressa d’una colla d’esvalotats per menjar-s’ho tot a cremadent; sense comprendre que no es podia pair d’una tacada allò que en països més avançats i preparats que el nostre havia costat anys i panys d’aconseguir i d’assimilar, després de suar-hi molts la cansalada.
D’altre banda, els líders obrers, llevat d’algunes escadusseres excepcions, en aquells primers mesos de tolerància necessitaven reivindicar llur influència venent una imatge radical i revolucionària, apuntant-se a encapçalar totes les reclamacions del món per continuar fent bullir l’olla. No obstant això, de portes endintre, en la soledat de casa seva o consultant amb el coixí, molts s’adonaven que després dels massa focs d’encenalls que prenien a tort i a dret, prometent a vegades la lluna en un cove si venia al cas, no podien pas girar cua i confessar les camises que potser inconscientment havien ajudat a aixecar. Seria alliçonador, doncs, des de la perspectiva i serenor que dóna el temps considerar quantes empreses haurien pogut aguantar si, en els primers mesos de dificultats econòmiques alguns dirigents de tercera divisió sindical haguessin actuat tocant més de peus a terra que no pas apuntant-se a la demagògia fàcil. És cert que moltes empreses eren francament irrecuperables a causa de la manca d’inversió per la desídia o incompetència dels seus propietaris, però també n’hi havia bastants que haguessin pogut capejar el temporal en un clima menys crispat, oferint col·laboració enlloc d’escopir la cara de l’empresari com si fos un dimoni.
El més lamentable, però, d’aquells moments d’eufòria i de sobreactuació llibertària és que, injustament, s’havia tolerat que prosperés el costum pervers d’identificar l’empresariat, inclòs el mitjà i el petit, de manera indiscriminada i pràcticament generalitzada, amb el feixisme i el capitalisme explotador. La imatge que es va vendre interessadament de l’empresariat en general, certament no reflectia la de l’home emprenedor, arriscat, que creava llocs de treball jugant-s’hi el patrimoni, sinó la del ferotge menja-obrers.
Difícilment, doncs, en aquell ambient enterbolit pel dogmatisme es podien desenvolupar pactes i enteses estables. I el més lamentable, repeteixo, no és pas que tot plegat fos atribuïble a l’escassa formació dels obrers i d’alguns dels seus líders espontanis, sinó que dirigents sindicals que hi tenien el cul pelat i polítics bregats i escarmentats s’adonaven perfectament de les bestieses que es feien en nom de la llibertat recobrada, però no gosaven intervenir per por de no sortir-ne escaldats, desacreditats, escarnits per aburgesats i traïdors.
