Ara fa quaranta anys només es podien veure des del Bages dues cadenes de televisió: la «primera» i la «segona» de Televisió Espanyola. La segona era comunament coneguda com «l’UHF», perquè emetia per aquesta banda de freqüències, i era l’espai on es programava una part important de la «desconnexió regional» de TVE per a Catalunya. El 31 juny d’aquell any de 1981 el Bages va tornar a les èpoques en que de cadena només n’hi havia una, perquè l’UHF es va deixar de veure. La causa: un atemptat, reivindicat per Terra Lliure, va fer saltar el reemissor situat al cim de Sant Jeroni, a la muntanya de Montserrat.
L’artefacte de Terra Lliure va fer caure el sostre de la caseta que guardava els aparells i va fer impossible l’emissió de totes dues cadenes, però Radiotelevisión Española només es va afanyar a reparar l’emissió de «la primera» i molt menys a recuperar «la segona»: al cap de quasi cinc setmanes, el 2 de juliol, Regió7 informava que «la sucursal de Radiotelevisió Española a Barcelona no disposa de reemissors de recanvi per a l’UHF. Aquesta és la causa per la qual Manresa està sense poder veure el segon programa de TVE d’ençà l’atemptat», de manera que Manuel Moralejo, enginyer en cap de telecomunicacions de RTVE a Barcelona, deia que estava esperant que l’enviessin des de Madrid per procedir a la seva instal·lació.
Sense competència ni pública –TV3 encara trigaria– ni privada –que encara trigaria més–, el monopoli estatal no patia gaire pel fet que algunes desenes de milers d’espectadors es quedessin sense la meitat de la seva oferta. Aquell 2 de juliol, aquest servidor de vostès va publicar a Regió7 un comentari sota el títol d’«Un cas d’esclerosi administrativa», que transcric:
«Ara això ja no es diu tant, perquè les febres ‘gauchistes’ s’han anat congelant a cop d’esglai; perd encara queda qui utilitza els despectius «telealienats», «drogotelevidents» i altres floretes quan constata que hi ha gent empipada perquè no pot veure el segon programa de Radiotelevisión Española.
Estan en el seu dret.
Ara bé: segons l’avenç de programació d’un rotatiu de dissabte passat, des de diumenge fins ahir mateix ens hem perdut, en català, programes com Viure els 80 —que amplia força la visió de la Catalunya actual que puguem tenir—, Terra de Quitxalla —cada dia, i la mainada obligada a teleconsumir «infantils» de la cadena estatal—, divulgatius sobre Miquel Martí i Pol i la comercialització de l’art —n’estem sobrats, de coneixements culturals— i, en castellà, una entrevista amb l’escriptor Carles Franqui —especialista en la revolució cubana—, una pel·lícula de l’Spencer Tracy i la Hepburn, el Musical Exprés i totes les edicions de Polideportivo.
I les perspectives, d’avui a dissabte, són de perdre’ns: més Terra de Quitxalla, un reportatge sobre els funiculars catalans, La Clave —dedicada al dolorós tema de Guernica—, el Castell del Tres Dragons —si més no, val la pena la Sardà— i la final de tennis de Wimbledon.
Naturalment que hi ha opcions alternatives. Una és constituïda per l’altra cadena (La casa de la pradera, Lápiz y papel, 300 millones, Tauromaquia, Vacaciones en el mar). L’altra és un bon llibre o, si ho preferiu, Regió7. Però quan hom demana la llibertat a les ones, quan hom defensa —com s’està defensant fins i tot per persones lligades a RTVE— el dret del ciutadà a múltiples opcions, el fet que passin més de quatre setmanes i no s’arregli provisionalment un reemissor, condemnant així al plat únic una ciutat de 65.000 habitants, és un cas de subdesenvolupament burocràtic i esclerosi administrativa».
