Jo vaig estar vuit anys al Seminari de Vic. Hi vaig entrar als onze anys, al setembre de 1961, i en vaig sortir al juny de 1969 . Per a un fill d’una família de classe treballadora era una bona cosa anar al Seminari. Allà es podien fer uns estudis que et portaven a ser sacerdot. Però si es deixava el Seminari la formació adquirida et donava més possibilitats de treball o de continuar altres estudis universitaris. Aquest va ser el meu cas. Als dinou anys, quan havia d’encarar els estudis de Teologia, els estudis propis del sacerdoci, no tenia clar si volia ser sacerdot o no. Vaig anar una setmana al monestir de Montserrat per meditar sobre la meva vida. Vaig decidir que em prendria un any per veure en quina direcció dirigiria la meva vida. I la vida fora de l’àmbit del Seminari es va anar desenvolupant de manera que em vaig anar allunyant de la via religiosa. Vaig anar veient que la vida secular era el meu camí. La meva pràctica religiosa es va anar difuminant. Vaig estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma, en la segona promoció, que tenia la seva seu al monestir de Sant Cugat.

Durant els anys del franquisme eren molts els nois que decidien anar al Seminari. L’ambient del nacionalcatolicisme, el fort ambient religiós que es respirava en tots els aspectes de la vida feien normal, àdhuc desitjable, que un noi volgués ser sacerdot o religiós. També moltes noies volien ser religioses. L’esperit de servei també es manifestava en el fet que molts i moltes havien desitjat anar a les missions. El model de vida religiosa era una aspiració per a molts joves de totes les classes socials.

El fet era que durant el franquisme els Seminaris estaven plens de seminaristes. Al meu curs vam començar 51 nois el setembre de 1961. Érem de tot el bisbat de Vic. De Manresa eren nou, de Santpedor el poble on jo vivia aleshores, érem quatre. He de remarcar que del meu curs solament 1 dels 51 que vam començar va fer-se sacerdot. Aquest fet ens indica que en aquells anys seixanta es van produir uns canvis molt profunds en la nostra societat tant en els aspectes materials com intel·lectuals i de mentalitat. La secularització de la societat, la pèrdua de pes del nacionalcatolicisme, el canvi profund dins l’església catòlica que va produir el Concili Vaticà II, la pèrdua d’autoritat moral de l’Església, la nova teologia que feia veure la religió de manera diferent, els moviments de renovació dins l’Església, etc. Tot això explicaria que els seminaris s’anessin buidant i fossin molt pocs els joves que decidissin anar als seminaris. També cal afegir que hi hagué molts capellans que van abandonar el sacerdoci i es van secularitzar. Sens dubte que l’actitud de tancament, conservadora, de la institució eclesiàstica també va influir poderosament en la pèrdua de fidels, de sacerdots i de seminaristes.

El fet és que fins a la dècada de 1960 hi havia molts joves que anaven al Seminari. I molts en van sortir més d’hora o més tard. Però el que era evident era que durant els anys que van estar al Seminari de Vic van adquirir una bona formació. Es va donar el cas que almenys a Vic hi havia un bon equip de professors i un bon ambient humà i cultural. La renovació del Concili va entrar dins el Seminari i va produir una forta renovació en un sentit progressista. El 1966 els seminaristes ja no havien de portar sotana. Tot i això van ser molts els seminaristes que van anar abandonant els seminaris. En molts casos aquells joves tenien un afany per millorar la societat i això els va empènyer a treballar en entitats veïnals, en sindicats, en partits polítics, en organitzacions juvenils, en entitats culturals, etc. La formació que havien adquirit al Seminari va facilitar que alguns estudiessin una carrera i molts van optar per l’ensenyament com va ser el meu cas.

Estudiar al Seminari va ser una opció que van tenir alguns joves durant els anys del franquisme. Però a finals dels anys seixanta els seminaris es van buidar. Els antics seminaristes van tenir l’oportunitat d’una formació que els va ajudar a tenir més possibilitats en la societat. Per als fills de famílies de classe treballadora estudiar al Seminari va permetre adquirir una formació que d’altra manera no haguessin tingut. Aquest va ser el meu cas. Una altra cosa important és que l’amistat que vam establir els companys del Seminari va ser molt intensa i ha perdurat fins avui dia. Els companys de curs dels últims anys tenim contacte i fem una trobada cada any. El meu pas pel Seminari va ser molt positiu i n’estic molt agraït. Sempre he tingut molt clar que havia estat molt de sort i que havia de retornar a la societat el que m’havia estat donat.