Durant els darrers anys del franquisme molts joves vam anar agafant consciència social i política en una línia oposada al règim. Crec que érem molts els que teníem una actitud d’oposició, sense una ideologia gaire concreta, l’antifranquisme potser era el que ens podria definir millor. Vaig participar en la Unió Socialista del Bages a través del que en dèiem el Grup de Comarques, era tota la gent que no era de Manresa sinó dels pobles de la comarca del Bages. Jo, llavors, entre 1968 i 1977, no tenia una residència fixa, em movia per Barcelona durant la setmana però la majoria dels caps de setmana anava a casa meva a Santpedor. Així que participava de manera una mica intermitent en les activitats de Santpedor i en algunes de Manresa. Així que la meva relació amb el grup de La USC del Bages era força intermitent i de per lliure. Hi vaig participar d’una manera informal crec que a partir de 1973 però d’una manera creixent, cada vegada hi vaig tenir més implicació fins que al 1976 em vaig incorporar al PSC Congrés, el partit liderat per Joan Raventós.

A la USC fèiem reunions per compartir notícies del que passava perquè els mitjans no informaven gairebé gens dels fets i actes de tipus antifranquista. La informació era bàsicament oral per qüestions de seguretat. Però també ens repartíem premsa clandestina, octavetes, alguna publicació clandestina. Els assistents a les reunions eren amics, coneguts i persones de confiança que havíem anat coneixent en les nostres activitats i vida diària. Els llocs de reunió eren locals d’algunes parròquies, alguna casa particular i espais a l’aire lliure. Recordo que en una casa d’uns amics de Santpedor hi vam fer diverses reunions. Això era l’any 1975. També recordo que una vegada una colla ens vam reunir en un bosc d’Oló. A Santpedor érem una colla de joves que fèiem activitats com fer excursions, xerrades i també portàvem la Revista del poble. Però no vam formar un grup polític estricte. Una vegada uns quants del grup de la Revista del Poble ens vam reunir amb el grup de les sardanes -que més aviat eren catalanistes conservadors, molts dels quals després serien convergents- i els vam proposar de fer coses conjuntament, entre altres fer activitats per recollir diners per al grup de Solidaritat a favor dels represaliats del franquisme. Ens van dir que no hi estaven interessats. A Santpedor no crec que hi hagués cap altre grup que fes coses de tipus antifranquista tret del grup de la Revista i el Grup Excursionista que fèiem diverses activitats per crear consciència, per informar, per defensar la cultura catalana. Jo coneixia i tenia contacte i parlava de política amb poques persones grans. Entre ells recordo l’home de la Caseta de Llussà que havia viscut a Marsella i tenia una mentalitat progressista, era naturista, feia una vida molt lligada a la natura, crec que vivia sol. També tenia relació amb algunes persones que d’alguna manera tenien relació amb cercles del PSUC. També coneixia algú que simpatitzava amb els socialistes. I algunes persones que estaven en la línia del catalanisme convergent. Amb totes les persones que sabíem que estaven contra la dictadura ens teníem una mena de solidaritat, de complicitat, de simpatia, perquè sabíem que compartíem moltes idees, la il·lusió de democràcia i llibertat i també sabíem que compartíem la por envers el feixisme dominant. El nostre referent era l’Assemblea de Catalunya que aplegava totes les organitzacions de caràcter antifranquista i que promovia reunions d’informació i també manifestacions. El lema era contra la dictadura i a favor de les llibertats democràtiques. Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i coordinació amb les forces democràtiques de l’estat espanyol. La ideologia o l’esperit que informava les reunions del grup i les persones que el formàvem era el socialisme i el catalanisme. Tots teníem clar que la principal organització que operava en la clandestinitat era el PSUC, però no ens hi sentíem atrets, més aviat teníem un sentiment ideològic diferent. De fet ens apuntàvem a les causes antifranquistes i democràtiques. Així defensàvem les lluites obreres de les diverses empreses que arreu de Catalunya organitzaven per millorar les condicions de treball, per defensar represaliats pel règim, pels empresonats polítics i socials. Al Bages els conflictes socials més destacats van ser les vagues a les mines de potassa. Teníem simpatia per tot el que fos antifranquisme. L’Assemblea de Catalunya al Bages funcionava de manera força oberta, a mi em van convidar a una reunió que es va fer un una església, potser era a les Torres de Fals. Recordo que entre altres coses es va debatre si calia reivindicar l’Estatut del 1931 o bé el de 1932. Va guanyar la posició a favor de l’Estatut de 1932.

Dins la USC del Bages van ser força les persones, potser la majoria, que es van anar decantant pel Partit Socialista Congrés liderat per Joan Raventós. Jo vaig assistir al Míting del Palau Blaugrana que em va impactar molt. Les persones que hi van parlar eren bons oradors, representatives de diversos sectors de la societat catalana. Els seus parlaments expressaven un sincer esperit democràtic i un socialisme popular que connectava amb el que sentia i volia molta gent. Crec que aquell míting em va afermar en les meves conviccions socialistes. Des de llavors que m’he identificat amb la ideologia socialista i amb el PSC.

Els darrers anys del franquisme a Manresa i al Bages hi havia un bon nombre de persones que s’identificaven amb les aspiracions de l’Assemblea de Catalunya, de Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i també amb la voluntat de coordinar la nostra lluita amb la gent d’altres territoris de l’estat espanyol.

La gent que d’una manera o altra estàvem dins el moviment antifranquista sentíem una gran solidaritat per totes les persones represaliades per la dictadura, fossin de la ideologia o de l’organització que fossin. Veníem a considerar que tothom que estava contra la dictadura estava al bàndol antifranquista i aquest es veia que tenia moltes coses en comú. Per això hi havia una gran simpatia per totes les manifestacions de lluita i de resistència contra la dictadura, ja fossin vagues d’empreses com la SEAT, dels miners de Sallent, dels capellans progressistes, fins i tot dels encausats d’ETA. Al passeig de Manresa es va fer alguna manifestació promoguda per l’Assemblea de Catalunya però jo no hi vaig ser. Sí que recordo que va tenir una gran participació la rebuda a l’estació dels empresonats del PSUC que van tornar amb el tren de la Renfe, això a finals de 1975. També va ser molt concorreguda la manifestació contra l’assassinat d’Agustí Rueda de Sallent.

Aquest esperit de solidaritat es va traduir en l’organització del Grup de Solidaritat que s’encarregava d’ajudar les persones i grups com els vaguistes, els empresonats per actes de tipus social o polític considerats il·legals. L’ajuda era econòmica i també de suport legal amb advocats. Aquesta ajuda es canalitzava a través del Grup de Solidaritat. Com exemple podria dir que el grup de joves de Santpedor que fèiem activitats vam organitzar la representació de l’obra teatral “Tot esperant Godot” que va fer el grup de teatre de Lluís Tuneu i companys de Manresa. Per cert no ens van cobrar res. L’obra va tenir força èxit, el públic va ser nombrós, fins i tot el senyor rector va venir a veure-la. L’import de les entrades el vam destinar totalment al Grup de Solidaritat. Jo mateix vaig portar aquelles 400 pessetes a la Casa Sacerdotal de Manresa on una persona de Solidaritat em va atendre. Certament hi havia una gran complicitat i solidaritat entre totes les persones que estàvem en el bàndol antifranquista. També és important tenir en compte que en aquells moments de gran repressió qualsevol manifestació de dissidència, de reivindicació democràtica, de catalanisme com cantar “Els Segadors”, com reunir-se per parlar i expressar les pròpies opinions i sentiments, escriure una octaveta denunciant una injustícia o informant d’una vaga, etc. Tot això tenia una gran importància perquè te la jugaves, t’exposaves a que et detinguessin i que et jutgessin. Per això tothom anava amb molta precaució i s’ho pensava dues vegades abans de fer certes coses. Avui dia pot semblar que era poca cosa, pot semblar difícil comprendre que l’oposició a la dictadura no fos massiva. Però cal entendre el context de repressió i de por en què es vivia. Observant el que passa en les dictadures que lamentablement encara existeixen al món es pot comprendre una mica aquells temps que vam patir.