El curs 1975-1976 va arrencar amb mal peu. La dictadura franquista es va atrevir a fer el que no va fer amb el procés de Burgos. El dia 27 de setembre de 1975 va executar cinc condemnats a la pena de mort, dos militants d’ETA i tres del FRAP. En nom de la llei el franquisme pretenia que la pena de mort fos vista com una cosa necessària i normal per mantenir l’ordre. L’oposició democràtica de l’estat no va estar a l’alçada i a diferència del procés de Burgos de 1970 aquesta vegada no es van salvar les vides però a Catalunya clarament bona part de la societat s’hi oposava, i no cal dir l’Església de base, on jo em trobava. I deixeu-me dir, ara que ningú no ens sent, que els cristians conscients d’aquells anys, a Manresa, marcats per la Pacem in terris de Joan XXIII i per la Gaudium et Spes del Vatica II, etc. vam demostrar prou bé que teníem fam i set de justícia. Perquè us en feu una idea però no em sé estar de copiar-vos uns fragments de l’inici i del final de l’homilia que es va llegir el dia 5 d’octubre, a les parròquies de Manresa:

«Germans.

No seríem autèntics, avui, si en la nostra trobada dominical, no parléssim del que tots portem al cor i a la boca.

Immediatament després de l’execució de cinc penes de mort, hem hagut de sofrir de veure la mort de cinc servidors de l’ordre públic en acte de servei. Un balança aclaparador i un trist espectacle de la manca de respecte que mereix la vida humana i una flagrant contradicció amb el cinquè manament: no mataràs. Als cristians, que estimem i hem d’estimar la vida, ens dol i ens ha de doldre la mort de persones, fills de Déu i germans nostres.

Una homilia és un espai molt reduït que ha d’intentar reflexionar de manera serena i objectiva sobre fets, per il·luminar-los a la llum de la Paraula de Déu i del concepte cristià de la persona i de les ensenyances del Magisteri de l’Església, per treure’n uns camins de conversió del cor i de l’actitud. És això el que ara intentarem: una reflexió sobre la pena de mort; una reflexió sobre el terrorisme; i una reflexió sobre la situació i els encadenaments de causes i efectes. Un grup de capellans hem reflexionat junts i ara volem reportar-vos la nostra reflexió, com un servei de la Paraula»

Passo al darrer punt, per no allargar-me:

«El camí de sortida només pot ser un, encara que amb moltes solucions tècniques concretes sobre les qual l’Església no s’ha de decidir: la convergència activa de tots els ciutadans que, amb una més gran maduresa d’actituds morals, fruint del seu dret de lliure associació, reunió, expressió i participació indiscriminats, solidàriament i en diàleg, sota un règim realment obert, vagin trobant i elaborant els camins cada vegada més justos d’una convivència fecunda i rica, on el dret primari inalienable a la vida es desenvolupi en tota la gamma de drets i deures responsablement compartits, i on només els evidentment indignes i judicialment reconeguts com a tals siguin exclosos amb respecte.»

La setmana a sobre, a les parets de l’església de Crist Rei, els fatxes van pintar «Curas rojos traidores!»

«FRANCO HA MUERTO»

Qui no recorda el ministre Arias Navarro amb cara de pomes agres dient per TVE: «Franco ha muerto». El dia 20 de novembre, per fi, va morir el general. Al·leluia!

Abans de morir el dictador havíem estat molt pendents dels innombrables «partes médicos» de la ràdio que informaven de la salut del «Generalísimo». Vaig saber que havia mort quan, de bon dematí, pels volts de la sis, en Pere Padró, el veí de la casa del costat, ho feia saber a la seva dona, l’Antònia, que sordejava: «S’ha mort en Franco, Antònia! Què? Que s’ha mort en Franco!», vam sentir que cridava en Pere.

En Josep Subirana i jo, des de l’habitació on dormíem a l’altra banda de la paret, ens vam despertar i ja no vam dormir més. Amb aquesta bona notícia ens vàrem llevar i vam estar pendents de les notícies de la ràdio. Una nova època havia de començar. Ara sí! Però no va anar ben bé així.

«LA VIDA SIGUE IGUAL»

Però això dels canvis, en les estructures d’un Estat són lents. Passar d’una dictadura a una democràcia no és cosa de quatre dies. Ha quedat més que demostrat.

Esquirols, per poder actuar i recuperar els drets d’autor, havíem de pertànyer a la Societat de Autores de España i estar sindicats. Per llei necessitàvem el vistiplau del Sindicato Provincial del Espectáculo. Per obtenir-lo vam haver d’actuar davant d’un jurat, no recordo a quin teatre del barri vell de Barcelona. El que recordo és la pinta habitual d’alguns dels membres del jurat amb bigotet i ulleres fosques. Vam cantar un parell de cançons i el problema va quedar resolt. Tampoc no ens ho posaven tan difícil! El carnet que vam aconseguir i que encara guardo ve avalat per un document amb la foto inclosa que diu així:

«Organización Sindical. Barcelona. Secretaría. Especialidad: cantante. Salvador Santasusana Cano, secretario accidental del Sindicato Provincial del Espectáculo Certifico que según los antecedentes que obran en esta secretaría a mi cargo D. Juan Vilamala Terricabras obtuvo la calificación de Apto en las pruebas de capacitación profesional para aspirantes a artistas de Circo i Variedades, celebradas el día 10 de Diciembre de 1975, en esta Cabecera de Zona. Y para que todo ello así conste y a petición del interesado, expido y firmo el presente en Barcelona a diecisiete de Diciembre de mil nuevecientos setenta i cinco.»

Si al llarg de la vida em veieu fent el pallasso, no us estranyi; en tinc el carnet d’artista de «Circo y Variedades».

La censura persistia encara l’any 1976. La revista «Destino», el mes de febrer en una nota amb un dibuix on es veu un cantant cara trist i amb el coll fet un nus, amb la guitarra als dits, publicava:

«Paros forzosos. Lluís Llach puede cantar, pero ni la “cançó” ni la “canción” han sido “destapadas” totalmente. Pesan todavía muchas prohibiciones y no sólo las más espectaculares de Manuel Gerena. En nuestra pequeña agenda tenemos anotados los nombres de Elisa Serna en Getafe, Luis Pastor, el propio Gerena (ahora en Valladolid) y los catalanes Celdoni Fonoll (en Igualada) y el grupo Els Esquirols, además de los recitales suspendidos en Madrid a Raimon y del tema de Víctor Jara, poema vetado a Celdoni Fonoll, en sus actuaciones recientes y exitosos recitales en Barcelona. Si los actores están parados porque no hay trabajo, también es cierto que hay cantantes en “paro forzoso” por otros motivos.»

El català no s’oficialitzava i els que teníem pressa ens impacientàvem. Segons llegeixo en un butlletí d’Òmnium Cultural del juliol de 1976, Esquirols vam actuar la plaça Major de Vic:

«El Secretariat del Congrés de Cultura Catalana a la comarca d’Osona començà el 27 de maig una gran campanya per l’oficialitat del català, i ho féu amb un festival de música a càrrec del grup Els Esquirols, a la plaça Major de Vic (moment que recull la fotografia). Cal assenyalar d’altra banda, que aquell mateix dia començà una recollida de signatures per tota la comarca a favor de l’oficialitat del català als Països Catalans. Amb motiu d’aquesta campanya han estat impresos més de 30.000 fulletons que expliquen i aclareixen la importància i la necessitat de l’oficialitat de la nostra llengua per a poder assolir la veritable i absoluta normalització. D’altra banda, s’estan escampant amb una gran profusió adhesius amb la inscripció “Català, idioma oficial”. »

Ja ho veieu, als catalans no ens han regalat res. El poc que tenim ens ho hem guanyat a pols. On queda avui “la veritable i absoluta normalització”?

I posats a comentar la lentitud dels canvis en l’administració, deixeu-me afegir que l’any 1978, quan en Ramon Roqueta era l’alcalde de Manresa, una funcionària de l’Ajuntament, catalanoparlant i complidora com havia de ser, la Montserrat Mestres, em va fer repetir en castellà una instància que demanava l’autorització per fer un recital de poesia d’en Celdoni Fonoll a la Sala Loyola, avui Sala Ciutat, perquè jo l’havia escrita en català.

I encara més fort: l’estiu de l’any 1980 el jutge de Manresa, un tal López Carrasco em negava el dret a casar-me pel civil perquè jo estava «ordenado in sacris» fent prevaler les lleis franquistes!

Vist d’ara ens fan creure que l’endemà de la mort d’en Franco ja arribava la democràcia i parlen de «la modèlica transición». Ni pensar-ho. Vam haver d’esperar anys encara per tenir una TV en català, per exemple. Fins a l’any 1983, l’any que va néixer la nostra primera filla, l’Alba. Una televisió —deixeu-m’ho dir— que mai ha acabat de ser nostra- i molt menys dels Esquirols, que vam plegar l’any 1986, sense haver actuat mai a TV3 però sí a TVE1 i a TVE2. Els primers anys a «la Nostra» hi cantaven tan sols els pocs cantautors de més anomenada, l’inevitable Raimon i encara amb comptagotes, el que en deien cançó de protesta ja «no tocava» i tampoc la tradicional o folc, no fos cas que féssim una televisió massa antropològica, massa catalana! L’estigma de l’esclau costa d’esborrar. Quin país més acomplexat! I ben pocs ens en queixàvem. Ens deien que no havíem de tenir pressa, que havíem de ser cosmopolites i així amagaven l’autoodi inconscient o no.