- Vaig començar a l’Escola Renaixença cap a l’any 1935. Va ser inaugurada com vostès saben l’any 1934. No recordo les mestres de pàrvuls, però m’hi vaig trobar bé.
- Vaig veure fer el refugi. En aquell moment jo no entenia com ho feien, creia que ho feien a l’inrevés: els treballadors treien la terra d’allà on havien d’anar les parets i després ho omplien de ciment. Llavors ho vaig entendre.
- Recordo que durant la guerra, suposo del 36 al 39, ens van recol·locar a les Dominiques, convent ocupat pels rojos i que va fer d’escola durant aquells anys. Allà ens donaven un dinar i/o sopar. Hi havia llenties, cigrons, arròs i sobretot molt arròs amb llet, amb gust de llet condensada. Molt bo. Tant que alguns portàvem una ampolla de gasosa de casa i l’omplíem perquè la família també en mengés.
- Acabada la guerra, al 1939, que vam perdre, érem els culpables de tot. Es va organitzar un “Auxilio social”, al qual solament hi tenien dret els nens, fills dels que van venir havent guanyat la guerra. Nosaltres no teníem dret a res, ens deien ”els rojos”. A casa meva, no podien anar a demanar res, per raons òbvies.
- A partir d’aleshores, als col·legis es va acabar el donar menjar a la canalla i de parlar en català, lògicament.
- Al gener del 1939, just acabada la guerra, quan érem a les Dominiques, tothom se’n va anar a casa seva. No recordo quan es va obrir de nou la Renaixença, però devia ser poc després. Després vindria la dècada dels quaranta.
- Tinc un record molt bo del mestre que vaig tenir, el Sr Hermenegild Lladó, durant cinc anys. Però com que va ser del bàndol republicà, sé que el jutjaren i el castigaren a fer de mestre en algun lloc d’Espanya durant uns anys, cosa que ja sé que vostès coneixen amb detall. Ho vaig poder veure a l’exposició “República i escola a Manresa” el setembre, que em va agradar molt.
- A l’escola fèiem horari partit, de les 9 a les 12 del matí i de les 3 a les 5 de la tarda.
- Al matí entràvem a la sala d’actes i cada mestre posava en fila els seus alumnes i cantàvem el “Cara al sol”.
- Les nenes anaven amb les seves mestres respectives, perquè estàvem separats. Si em permeten, ara voldria explicar un fet molt personal i íntim. Un dia, quan érem a les Dominiques, va venir a la meva classe una nena d’una classe veïna a recitar un poema. Possiblement el 1937 o 1938. I aquella nena, que era del carrer de Les Piques, es deia Cecília Condal i amb els anys va ser la meva esposa.
- Els mestres impartien totes les matèries: gramàtica, història, -evidentment posada al dia-, aritmètica, geometria, etc.
- El Sr. Lladó explicava molt bé, de forma intel·ligible i amena, amb gran pedagogia i educació, això és un detall que m’ha quedat gravat. No utilitzava males paraules i sempre va tenir un tracte exquisit amb els alumnes. Vull dir que ell no feia servir el càstig físic o almenys jo no ho vaig veure mai. I estic segur que en la meva persona han quedat empremtes del meu mestre, en una edat en la qual el mestre és tan important per a l’educació i el saber estar.
- Veure’l en les fotos de l’exposició em va emocionar molt i em van venir records a dojo, que tenia enterrats en la memòria de l’infant que jo vaig ser.
- Després vaig seguir estudiant a l’Escola d’Arts i Oficis, amb més o menys 13 o 14 anys. Estava situada al mateix edifici de la Renaixença, als baixos. I els estudis es feien al vespre, de 8 a 10. Fora de les hores de treball, perquè els noiets ja començaven a fer d’aprenents en llocs de treball durant el dia.
