Del meu record, d’aquest carrer de les Saleses, sempre se’n deia la baixada. Era una drecera per anar a ciutat. “Anar a ciutat” en dèiem almenys els del carrer de Sant Llorenç de Brindisi i carrers adjacents, mai “anar a Manresa”. I en dèiem baixada perquè normalment era baixar.

Tant el meu germà com jo en aquells temps de la guerra, nosaltres dos i també els altres companys de jugar al carrer, sempre portàvem un genoll o tots dos, pelats. El lloc preferit per jugar era el que en dèiem la runa, aquell gran runam que quedava del que havia estat el convent de frares caputxins.

Cada dia, curar-nos els genolls era un vertader calvari per a la mare que era la que ens curava. La bena que ens posava i la gasa sempre la portàvem enganxada a la pell i se sentien els nostres ais des de lluny. La mare, pobra mare, deia: “Preferiria més tenir aquest mal jo que no ells!”. A vegades, abans de treure la bena i la gasa ja cridàvem i ella deia: “Però si encara no t’he tocat!”.

La tieta, als matins, anava a la baixada de les Saleses a buscar fulles tendres d’esbarzer, que hi havia al costat esquerre del carrer i que penjaven d’una paret, tan enlaire que no hi podien arribar els gossos, i ens les posaven damunt la ferida, evitant així que no se’ns enganxés al mal.

***

Ai, carrer o baixada de les Saleses del temps de la meva infantesa! Quant no havies fet enraonar la gent que jo veia grans!

De bon matí ja hi havia moviment, gent que anava a la feina i, sobretot, dones a les fàbriques properes, com la fàbrica de Cal Serrano al llavors torrent de Sant Ignasi i que ara es diu Via de Sant Ignasi. Aquesta fou la primera on posaren a treballar la mare. Segons ella, el seu horari era de les cinc del matí a les set de la tarda, evidentment amb una estona per esmorzar i per dinar, que deuria ser d’una hora o una hora i mitja.

Jo, que era un nen, no entenia res del que sentia a dir, però alguna cosa hi havia que jo no comprenia i amb mi al davant ho deien dissimuladament. De més gran vaig entendre que es tractava d’homes exhibicionistes i fins i tot deien que les que s’hi trobaven sempre eren les mateixes.

***

Del meu record, el veïnat que utilitzava aquest carrer com a drecera i en deia la baixada de les Saleses. Amb quatre salts et situava al final del carrer Viladordis, a la plaça de Sant Ignasi i a la Pujada dels Drets i ja eres a ciutat. Mai no havia sentit a dir “anar a Manresa”. Però alguna cosa havia sentit del carrer de Sant Maurici, carrer on acabava la Manresa urbana.

Un dia, en aquest carrer, s’hi produí una commoció veïnal. Al carrer de Sant Llorenç hi vivia una família que el que feia de cap de casa tenia carros amb treballadors. Feia el transport i es valia d’animals per fer el transport, generalment de cavalls. Un bon dia quan ja tenien un cavall ben col·locat al carro, pel motiu que fos, l’animal amb el carro es posà a córrer pel carrer de Sant Llorenç, pel carrer Huguet i baixada avall de les Saleses.

La seva marxa no es va aturar fins que va arribar al lloc on la baixada fa una corba amb una fondària com de reg i aquí cavall i carro van bolcar. Per sort, tothom comentava, en aquells moments no hi passava ningú, tant de baixada com de pujada.

L’animal es veia espantat. L’havien deslligat del carro, ja era lliure, però no donava cap senyal de voler moure’s. Què es podia fer? A la baixada hi havia molta gent mirant-se’l i algú va dir de tapar-li els ulls. Així es va fer amb un mocador de farcell gros, d’aquells que es feien servir per anar a comprar, i el cavall es va poder treure del forat.

Algú va haver de ser atès a la Clínica propera al fet, però no fou res d’importància.

L’animal, primer, i el carro, més tard, van tornar a l’amo, el veí conegut com el Padrinet. Així era conegut per les seves quatre nétes i per tot el carrer aquell home baixet, nascut i casat a Talamanca, i que, mort el gendre, es convertí en el cap de casa de la família Pujol-Prunés.