De com era l’altar no ho recordo, però sí que recordo que hi havia com dos grans llençols dels colors de la bandera espanyola i al mig d’aquests, un de petit de color només granat amb un crucifix, i com si amb aquests dos no n’hi hagués prou, penjant al damunt de tot n’hi havia un altre de molt gran de color groc i vermell de la bandera espanyola.

Posat d’aquesta manera creuria que durà fins al mes de març. A partir de llavors diria que hi havia una gran peça de tela de color granat, que cobria per darrere i pels costats l’altar. Aquesta peça, a la part que corresponia a l’altar, la seva alçada era més alta i així dignificava el lloc.

Això devia ser els primers dies de fer misses a la Seu. Hi érem amb la tieta soltera, germana de la mare, que parlava amb altres dones. Aquestes deien que elles ja no ho veurien com era abans i, assenyalant el meu germà i a mi mateix, deien: “Aquests potser sí que un dia ho veuran”. Ens trobàvem repenjats just a l’entrada de la capella del Santíssim. En aquest indret, aquell dia, ple de trastos per terra, s’hi sentia pudor.

Recordo que, en sortir cap al carrer per l’entrada principal, uns soldats entraven corrent cap a dintre amb uns canelobres de metall que, pel seu color, jo, que era un nen, em vaig pensar que eren d’or.

Els primers temps i anys, per tota la basílica per seure tot eren cadires de boga i sentia a dir que l’almoiner cobrava la cadira. Al que li donava una pesseta, llavors havia de comptar i tornar-li 90 cèntims. Encara em sembla que ho veig.

Una vegada es van haver tret les banderes de la bandera espanyola, no recordo haver vist mai més cap bandera a Manresa, llevat de les dues banderes de la batalla del Bruc a l’altar de la Puríssima de la Confraria de la Immaculada (favets).

A fora i al costat de la porta d’entrada a la basílica, hi havia una llarga làpida de marbre amb el nom de “Presentes” José Antonio i prou, i seguia la blanca làpida en blanc. No era així a les esglésies de la comarca, ja que després seria preceptiu el nom de José Antonio i hi seguien “los caídos” del poble, però que recordi no era a tots els pobles. Hi hagué un poble on es van descuidar el José Antonio i al seu lloc el recordava una peça de fusta.