Sempre he recordat els dies de Reis i més a mesura que em faig gran, però encara més recordo aquesta festa i de la manera que la vaig viure a la meva llunyana infantesa.

Els primers anys que vaig viure el dia de Reis poc els recordo, però algun record em queda, si bé molt esborrat, atesa la meva curta edat. Només tinc el record, més que de joguines i d’alguna llaminadura, que el matí de Reis trobava als darrers graons de l’escala de casa, coses de sucre i monedes de xocolata que recollia, ajudat per la tieta, germana de la mare.

L’any de Reis que començo a recordar més bé fou els Reis de l’any 1937, que no hi hagué pròpiament el dia de Reis, ja que el mes de juliol del 36 havia esclatat la revolució que portà a la guerra. Llavors desaparegué tot el que podia tenir sentit religiós. En una paraula, desaparegueren sants, esglésies i capellans. Fins i tot el meu carrer que portava nom de sant, Sant Llorenç de Brindis (ara Bríndisi), en aquell temps passà a dir-se carrer d’Ausiàs March.

Ai, la meva santa innocència amb aquest nou nom de March del meu carrer! Pel juny del 36 a casa ens portaren per primera vegada a Barcelona. Ens portaren a veure el mar, el monument a Colom i les “golondrines” arran de mar. Jo, això, ho recordo bé, no així el meu únic germà, més petit, de nom Vicenç, que anava a coll del pare dormint tranquil·lament.

Jo em pensava que el carrer, en dir-se d’Ausiàs March, volia dir que davant de casa hi farien el mar, i així ho demanava a la mare i ella, segons jo entenia, em deia que sí. Jo, pobre nen, ja m’afigurava assegut al balcó, a la meva petita cadira de cul de boga, veient al mar la “golondrina” i les petites barquetes, tal com les havia vist a Barcelona.

Però, no fou això el que vaig veure des del balcó de casa meva. Ben aviat, un matí va començar a cremar-se el convent dels frares caputxins que hi havia gairebé al davant de casa. Vaig veure uns homes amb uns barrets lluents al cap que amb unes mànegues apagaven el foc. Vaig saber que aquells homes es deien bombers.

Uns dos anys i mig més tard, per tant jo ja més grandet, des d’aquell balcó on havia somniat en el mar, vaig veure saltar pels marges que feien els camps que hi havia davant de casa, i que avui són tots carrers i cases, uns soldats amb lliteres buides, però xopes de sang recent.

Això de les lliteres era el migdia del 21 de desembre de l’any 1938, dia de Sant Tomàs. La dita popular del carrer per molts pagesos en aquell temps era: ”Per Sant Tomàs agafa el porc pel nas”. Aquell dia hi hagué el primer bombardeig. Hi hagué víctimes i del mateix carrer.

Bé, tornant als Reis, aquell any 1937 el nom de Reis fou substituït pel de “Papa Noel”. A casa anàrem a l’antiga casa Jorba, que no era a l’actual edifici on ara als baixos hi ha un banc, sinó que era en un edifici amb façana, amb uns balcons molt bonics.

A casa, només s’hi quedà l’àvia. A buscar els Reis o el Papa Noel hi anàrem tots, els pares, la tieta, el meu germà i jo.

Jo tenia una bogeria pels trens elèctrics i volia això, un tren que corregués sobre unes vies, tal com jo veia el tren a l’estació del Nord. Jo coneixia el tren de veritat; en aquell temps, des la Revolució del juliol del 36 i la data de Reis, havia anat més d’una vegada amb tren i fins i tot potser bastant sovint.

La meva mare, en néixer jo i al cap de tretze mesos, el meu germà, deixà de treballar. Abans treballava a la fàbrica tèxtil coneguda com el Salt, que hi havia on comença el carrer de Sant Bartomeu. Crec que la mare, després d’un temps, demanà per tornar a anar-hi a treballar, com a teixidora que era, però no l’admeteren.

En esclatar la revolució, i em penso que amb allò de col·lectivitzar i que no hi havia amos, possiblement recorrent a alguns sindicats que llavors hi havia, trobà feina al poble veí de Sant Vicenç de Castellet, en una petita fàbrica que hi havia passat el pont del riu, arran de carretera, i que es coneixia com a cal Pladellorens.

Juntament amb la mare, hi anaren altres dones, conegudes de per allà el nostre carrer, que vivien a Manresa, com l’Antonieta, germana del Mauricet de la Culla, la Mília dels porters del carrer de Sant Maurici, que havia vingut de València, que el seu pare era guàrdia civil i que pel carrer era conegut com “el mira cielos”, perquè sempre mirava enlaire. Em sembla que d’aquest home, també hi anà l’altra filla, de nom Elena i és clar amb deix valencià, i la Balbina, aquesta del carrer de Sant Bartomeu.

Hi havia dies, els forts de la revolució, que al tren hi havia problemes, i llavors aquests dies hi anaven i venien en camió.

La mare més d’una vegada se m’havia endut amb ella a Sant Vicenç. Els dissabtes era el dia de cobrar, i tampoc no sé per què no podia cobrar el mateix dia, no ho entenc. El cas és que en més d’una ocasió jo hi vaig anar amb ella.

Recordo un dissabte a la tarda, tornant ja de la fàbrica i essent quasi al pont, la canalla de l’amo encarregat de la fàbrica o dels que fossin van aturar la mare i li van dir: “Aquest és el seu nen?”. Un d’ells, no recordo si nen o nena, em passà la mà per la galta i em feu una esgarrapada i durant força estona em feu mal, i anava pels carrers de Sant Vicenç amb la mà a la galta. En aquest poble, a casa hi teníem cosins i quan anava amb la mare els anàvem a veure.

D’això d’anar amb el tren elèctric, que en deien, per diferenciar-los dels de foc que llavors hi havia, em vingué a mi la meva afecció pels trens. Fins i tot volia ser conductor de tren. Això de ser maquinista, així ho deia, la paraula conductor no l’havia sentit mai, volia ser maquinista, però aquesta afecció se m’acabà aviat.

Un bon dia, anant amb la mare, i recordo el lloc, passàvem per un camí ample de carro que hi havia al capdamunt del parc de la piscina. Aquest estava tancat per una tanca d’obra i dins del recinte del parc s’alçaven unes altes pollancres.

Passant per aquest camí i parlant amb la mare de voler ser maquinista quan fos gran, vaig demanar a la mare si els trens també corrien a la nit i em digué que sí, que a la nit, a la una i a les dues de la nit, els trens també anaven amunt i avall. Em vaig quedar una mica pàl·lid, jo que segurament a les nou del vespre ja era al llit. En aquell moment en vaig perdre les ganes i no vaig parlar més de voler ser maquinista de trens elèctrics.

Recordo que un bon dia, tornant de Sant Vicenç amb la mare, en arribar a la plaça Creus, on la vorera ja tomba cap a dalt del carrer de Vallfonollosa, hi havia un home assegut damunt la vorera, envoltat de xicots. Aquest home era conegut amb el nom de Muñoz. Es veu que bevia molt i aquell vespre, envoltat d’aquells xicots, cridava “Visca la República” i els xicots corejaven amb ell “Visca la República!”. La mare m’agafà de la mà i apressà el pas.

La mare m’explicava que aquells primers temps de la revolta, l’estació del Nord era plena de xicots molt joves que portaven fusells i que fins i tot alguns dormien a l’estació en matalassos per terra, matalassos que havien estat requisats. D’aquests xicots, d’alguns, la mare coneixia les seves famílies.

Explicava que un dia un d’ells cridà una senyora que era a l’estació per anar a agafar el tren, se l’endugué una mica apartada i que al cap de ben poc tornà el xicot ensenyant a un altre xicot dels que hi havia amb fusell una medalla i una cadeneta d’or que havia pispat a la senyora, amb el pretext que portava una medalla religiosa, medalleta i cadena, que es quedà aquell xicot. A la mare, fins i tot li havia sentit a dir el nom de la senyora.

Ni jo i menys el meu germà vàrem fer la carta al Pare Noel. Ni l’un ni l’altre sabíem ni llegir i menys escriure. Jo en vaig aprendre l’any 40. Si es va fer la carta als Reis, que no ho recordo, la deuria fer la tieta, però amb carta o sense vàrem anar a cal Jorba a buscar els nostres Reis, encara que aquell any la funció de rei la feia un de sol.

El Pare Noel era a la planta baixa dels magatzems. El desnivell del carrer del Born  amb el carrer Nou feia que al fons de la planta baixa hi hagués uns graons i a dalt ben assegut, tal com corresponia, hi havia el Pare Noel. Recordo trobar-me davant d’ell i que hi vaig parlar una mica. No ho recordo bé, però la breu conversa que vam tenir fou si feia bondat, si creia als pares. També em preguntà on anava a estudi. En aquells temps d’anar al col·legi o al cole, que se’n diu ara, llavors en dèiem anar a estudi i aquí vingué la meva resposta. La resposta meva fou que anava a estudi als Caputxins, resposta amb la qual els de casa es feren un tip de riure, sobretot la tieta, que fins i tot ho comentava a gent coneguda que trobàvem aquell vespre camí de casa.

D’on havia tret jo que anava a estudi als Caputxins, si llavors s’havien acabat els caputxins, els capellans i les monges? A més, els caputxins, quan hi eren, mai no havien fet o tingut estudi. La meva explicació és que, en aquells anys d’infantesa, on avui hi ha la plaça de Sant Bartomeu també en deien Caputxins. Ara, en aquest lloc el nom devia venir de l’antic i primer convent que tingueren els caputxins en establir-se a la ciutat. Més tard, edificaren el segon, el que jo vaig conèixer al meu carrer, a la partida de l’Era d’Huguet.

A més, a l’actual carrer dels Caputxins jo ignoro si per aquells anys fou canviat el nom. Jo en aquest carrer hi devia anar a estudi, això només ho suposo. No crec que els de casa el curs escolar 1936-37 em deixessin a casa amb el meu germà, ja que haguera estat un infern de baralles.

L’escola del carrer dels Caputxins era en un segon pis. Hi havia de mestre un tal Lluís Badia, un home molt alt que portava sempre llacet en lloc de corbata. Havia estudiat per capellà i penjà l’hàbit ja en una fase molt avançada de la carrera per casar-se amb la Pauleta. Aquest home era de Gargallà on tenia una propietat molt propera a Cardona.

Sortírem de cal Jorba de buscar els reis amb una capsa bastant grossa on a dins hi havia  el meu famós tren. Per al meu germà portaren una bicicleta de tres rodes. Per cert, el pare s’assegué damunt de la bicicleta al començament de l’ampla vorera de la Muralla, i a mi em feu molta gràcia veure el pare, que per mi era un home gran, assegut a la bicicleta i tots contents, xics i grans, cap a casa.

En arribar a casa, el pare posà la capsa damunt la taula, l’obrí i en tragué el tren, el meu somniat tren elèctric, però el tren, que se li donava corda i havia de córrer per damunt de la via, aquest tren saltava de la via, no acabava de donar la volta, queia, no s’aguantava. Tot això, més que veure-ho, ja que quasi no ho vaig poder veure, ho sentia a dir a la taula, que estava envoltada dels grans.

Llavors suposo que també s’hi afegí la iaia. Jo acabava de fer els cinc anyets i no era baix, però tampoc gaire alt, i només devia poder treure el cap a la taula i més que veure el tren a córrer o en el cas a descarrilar o a saltar de la via, només recordo el pare que deia: “No va bé, no va bé! Demà el tornaré”. És tot el que recordo. Poc vaig poder veure  i gaudir del meu tren.

L’endemà el pare anà a cal Jorba. Em penso que gairebé ja no devia quedar res. El pare canvià el tren per un carretó. Quina diferència, mare de Déu! D’un tren a un carretó! Però, tot i així, val a dir que fou un bon carretó. Aguantà anys i panys tots els nostres jocs d’infantesa i no tanta infantesa. Quan vaig tornar a casa després del meu servei militar encara hi era. No sé com acabà, però quan penso en el canvi del tren per un carretó, mare de Déu!

L’altre record del dia de Reis, aquest ja és més trist i de mal record. Deurien ser els Reis del 41 o potser del 42, tant se val, no deixàvem de ser una canalla. Encara que ja sabia tot això dels Reis, a set anys i a vuit anys encara els esperes amb il·lusió i molt més en aquells anys sortint de la guerra amb tantes privacions i misèria.

Tant la mare com la tieta treballaven en una fàbrica de vetes de nova construcció i que n’era l’amo el fill d’un antic fabricant. Aquest havia estat un home molt considerat, però el seu fill, i per tant l’amo actual de la mare, era de la “Falange”. En les ocasions que ho requeria anava amb camisa blava i corbata negra. Una de les vegades que se’ls presentà així a la fàbrica i, com acostumava a fer, donava un tomb per la nau, una treballadora, en veure’l amb corbata negra, li preguntà: “ Sr. Tomàs, qui se li ha mort?”. Ell, aquest Sr. Tomàs, li digué: ”I per què m’ho dius això?”. La treballadora li va dir: “Com que el veig amb corbata negra…”. I ell, l’amo, amb la seva típica i barroera manera de parlar – aquest home arribà a ser de la guàrdia de Franco o cosa semblant- li va dir que aquell dia no sé quina festivitat de la “Falange” era. Fins i tot crec -pobre Franco si s’hagués hagut de refiar d’aquest!- que acabà, per compassió, fent d’ordenança en una corporació local ja que tot ho dilapidà amb el vici del sexe.

La mare, un temps abans de Reis, li demanà si li podia obtenir un bon val dels Reis que organitzava la “Falange” i aquest l’amo li digué que ja en parlaria amb un determinat funcionari de l’Ajuntament. Segons la mare, li semblà que la resposta era més aviat afirmativa o així ho cregué la mare i ens ho va fer creure a tots dos, al meu germà i a mi, o sigui que tindríem reis aquell any.

La vigília de Reis arribà la pega: l’amo de la mare es posà malalt i la mare ja es veié atrapada, però intentà arreglar-ho per mitjà d’un tal Pere, treballador de la fàbrica i encarregat de la preparació, no dels telers ja que no n’entenia res, de telers, i poc o gens de les màquines auxiliars. Aquest home havia estat l’antic xofer de la família de l’amo i el fill, l’actual amo, el tenia com a encarregat i alhora com a gosset.

Mentre durà la malaltia de l’amo, el Pere, l’encarregat de la preparació, era l’enllaç entre la fàbrica i l’amo, o sia feia anades i vingudes de la fàbrica a ca l’amo, el senyor Tomàs. Aquest Pere va transmetre a la mare que anés a l’Ajuntament a veure un determinat funcionari.

La mare anà a l’Ajuntament, però no hi anà sola. Es veu que també hi anà una altra treballadora, de nom Nasieta, que vivia al Carme davant mateix de la caserna de soldats; aquesta dona, Nasieta, fins i tot havia tingut un tavernutxo per als soldats. La dona tenia un fill més o menys  de l’edat del meu germà i meva, que si la memòria no em falla es deia Pere. Amb aquesta dona companya de treball de la mare, totes dues anaren a l’Ajuntament obeint les ordres del Sr.Tomàs, trameses per l’encarregat de la fàbrica, en Pere.

A l’Ajuntament, el funcionari en qüestió es trobava, em sembla, al capdavant de l’oficina d’arbitris, el lloc on la gent anava a pagar i no a cobrar. Era un home alt, ferm, amb un físic de perfecte dèspota i de maleducat. Suposo que per aquestes qualitats  el devien tenir a l’Ajuntament i a l’oficina.

Aquest funcionari es va treure del damunt la mare i la seva acompanyant amb crits i renecs, com era el seu proverbial costum i dient-los: “Què es creu el senyor Tomàs!”

Aquest funcionari de l’Ajuntament no feia pas cas d’aquells escrits que hi havia a certs llocs visibles, no recordo si a l’Ajuntament, que deien entre altres coses “En la España de Franco no se blasfema”, o un que recordo molt ben posat al capdamunt d’una paret de la sala d’espera de l’estació del Nord i que deia “La palabra soez escandaliza a nuestra juventud”.

La mare arribà a casa a l’hora de dinar amb aquesta mala notícia, que el seu amo, el senyor Tomàs, s’havia posat malalt i a mi, molt trist, em va tocar anar a portar el dinar al pare que aquell dia treballava per al seu amo, un fabricant cintaire de vetes, però no a la fàbrica.

Aquest amo del pare, reconegut fabricant i d’arrels cristianes, preferia vendre el cotó de cupo i als seus treballadors pagar-los quatre xavos. Això li era més rendible que el fer funcionar la fàbrica.

Aquest senyor, l’amo de la fàbrica on treballava el pare, tenia una propietat, entre d’altres, a la partida dels “Tres ceps” i aquell dia el pare hi era amb algun altre treballador a collir olives, una feina molt dolenta a l’hivern. El meu pare sempre es queixava del fred que hi havia passat. Els hiverns eren molt freds i més en aquells anys a la contrada bagenca.

Quin migdia el d’aquell 5 de gener, vigília de Reis! Quina tarda tan trista! Me n’he recordat tota la vida i me’n recordo cada any aquest dia. Tot el camí fins arribar allà on era el pare, vaig anar resant parenostres. Esperava el miracle. Quan hagué dinat el pare i de retorn cap a casa encara tenia esperances que, en arribar a casa, la mare em digués que el Pere, aquell encarregat de la fàbrica on treballava la mare i la tieta, li hagués portat el val i que les meves oracions havien estat escoltades; esperava el miracle.

Vaig arribar a casa i el miracle no s’havia obrat, però jo encara tenia certa esperança que d’un moment a l’altre trucarien a la porta i que ens portarien l’esperat val per anar a recollir els reis. Fou endebades. Ni les pregàries d’abans ni les que fins llavors havia fet a casa aquella tarda no donaren resultat. I, per acabar-ho d’adobar, a casa ni tan sols ens portaren a mi i al meu germà a veure la cavalcada del Reis de la “Falange”. Ens digueren que feia massa fred per sortir al carrer.

Val a dir que aquest reis donaven poca cosa, potser un cartró amb el joc de l’oca o un parxís, cartró sense emmarcar i poca cosa més. També, potser, mitja dotzena de taronges. Eren els anys immediats d’acabada la guerra, que val més no recordar, però quan s’és petit i mancat de tota joguina, com era el meu cas, la més minsa cosa et feia il·lusió.

Vull acabar encara recordant un altre dia de Reis, els de l’any 40. D’entrada, tant el meu germà com jo sabíem que no ens portarien res i la raó era perquè érem pobres. La mare, pobra mare, el matí d’aquest dia en llevar-nos encara ens va dir: “A l’escala els Reis han passat i hi han deixat alguna cosa”. Hi anàrem i hi trobàrem, molt ben col·locat, una senzilla llibreta, un llapis i una goma d’esborrar d’aquelles que es deien de pa. Aquestes coses, una per a cada un, per al meu germà i per a mi. Aquests i no altres foren els nostres Reis de l’any 40. La mare ens va dir que no diguéssim a ningú què ens havien dut els Reis.

La  mare ens arranjà per anar a la Cova a la missa dels Estanislaus,  que era a les nou del matí. Pel carrer trobàrem les sabateres, dues dones grans, una casada i l’altra soltera, una d’elles de nom Pepeta. Segurament venien de missa de vuit a les Josefines. Ens digueren: “A aquests nens sí que els han passat els reis!”. Tant el meu germà com jo, tot fent corredisses, només férem un lleu somriure. La mare ens havia dit que no diguéssim a ningú el que ens havien portat els Reis.

Així acabo els meus records del Dia de Reis.