Fou el 21 de desembre de 1938. A casa, la mare estava arreglada per sortir per anar al Sindicat de Pagesos al carrer de les Jorbetes, a l’altra extrem de la ciutat. El pare era al front i a la mare no sé què se li va perdre aquell matí per anar-hi.

Aquest 21, dia de sant Tomàs, en aquells temps de tanta pagesia a la barriada de Les Escodines, hi havia la dita tan nostrada entre els escodinaires que deia: “Per sant Tomàs, agafa el porc pel nas”. Era el temps i els dies de matar el porc.

Aquell any i dia no va anar de matar bèsties sinó, dissortadament, de matar persones.

La mare va sentir la sirena del senyal d’alarma, però com que els darrers dies quasi tocava cada dia i no passava res no hi va donar importància. Més aviat recordo que féu un gest com volent dir “altra vegada la sirena!”.

La mare sortí al carrer decidida a anar al Sindicat de Pagesos. Un cop al carrer, a més de la sirena s’hi sentien com uns xiulets i algun home que treballava als camps que hi havia davant de casa, al carrer avui anomenat de Sant Llorenç de Brindisi, i del meu record de Brindis, digué: “Amaguem-nos! Aquests xiulets són bombes!”.

La mare cuità a amagar-se al número 14 del carrer, una casa de tres pisos. Per aquesta raó sempre havia estat amb la porta oberta i darrere la porta aguantà el que deixaven anar els avions.

A casa, hi quedàvem la iaia María Vilà Simó i la tieta, germana soltera de la mare, Francisqueta Mominó Vilà, el meu únic germà Vicenç, tretze mesos més petit que jo, i jo, que em faltava una setmana per fer set anys.

Alguna cosa devíem sentir que vam sortir al balcó i tot eren vidres trencats, amb uns papers enganxats que hi havia posat al pare abans de ser cridat al front. Vam veure la mare al carrer que havia sortit de darrere la porta i que ens digué: ”Correu a dintre, que tornen els avions!”.

Efectivament, els avions van tornar. Nosaltres, just arribats al bastiment d’entrada al menjador, vam sentir un soroll molt fort. Llavors, agafats el meu germà i jo amb la iaia i la tieta, la casa es va moure tota. Sempre la recordo com si fos aquell ascensor que no va massa fi i que, en arribar al lloc, encara no es para i sembla que s’ho vol repensar.

Una bomba va caure no gaire lluny de casa nostra, a l’encreuament del carrer de la Sardana i del carrer de Francesc Ascaso (actualment dels Caputxins), deixant un esvoranc gros a terra i la paret lateral de la casa tota plena  forats de la metralla, que, passats anys, encara s’hi podien veure.

Com també a la façana de la casa, donant al carrer de Sant Llorenç, als baixos de la casa hi havia un pis amb unes finestres amb unes boniques reixes de ferro, i una d’aquestes reixes es va trencar per l’acció de la metralla. Molt de temps restà trencada fins que passats uns anys fou soldada.

La mare va tornar a casa una vegada passat el perill que no tornessin els avions. La mare, la iaia i la tieta devien treure els vidres del balcó, dic suposo perquè no recordo aquest detall, i devia ser perquè tant al meu germà com a mi ens devien fer estar a dintre.

Sí que recordo que, des del balcó ja net, vaig veure uns soldats saltant els marges d’aquells camps amb una llitera plena de sang, però sense cap persona.

Després d’això, ja no recordo haver vist res més del primer bombardeig, només que sentia explicar els de casa que el carrer estava ple de veïns, cadascú explicant com havien viscut aquell mig matí.

Una dona, la Bel (Isabel), anava amunt i avall cada vegada més desesperada. La seva filla, la Manela Gros, encara no era a casa quan en aquella hora cada dia ja hi era per dinar, i un veí, el Lluís, un noiet de menys de 14 anys i que no treballaven junts amb la Manela, però sí que acostumaven a arribar a la mateixa hora, aquest ja era a casa seva.

Anava de boca a boca que la veïna Manela havia estat víctima del bombardeig. Resulta que mentre que el noiet Lluís es llançà a terra, ella li digué: ”Correm, anem cap a casa”.

Just quan passava per la carretera del Pont de Vilomara, en el lloc on la carretera feia de pont al tren dels ferrocarrils catalans i que a cel obert passava dessota, la Manela morí víctima de la metralla. Tenia 28 anys i deixà un nen que es deia Batista, en aquell temps molt amiguet meu.

Això fou del primer bombardeig. Del segon, aquest ja el gener de 1939, sí que es va sentir un soroll, però la sensació era molt lluny, segons aquell temps. Al primer bombardeig i més sagnant jo era un nen de just 7 anys i deien els grans que potser havia estat al nostre barri perquè allà hi havia el convent de les monges Saleses, convertit en hospital del front.

Una de les coses que es deien era que al carrer de la Sardana durant el bombardeig hi anava un home gran i vell amb un carret i un burret. Aquell matí no li havia passat res. Alguna cosa se sentia a dir que el vell Porta devia portar, volien dir algun objecte religiós com escapularis o rosaris.

Afortunadament al carrer de la Sardana no hi passà res, però el carrer paral·lel de Viladordis sí que hi passà durant el bombardeig. Fins i tot hi hagué víctimes mortals.