Deuria ser el mes de setembre o a començaments de la tardor del 1938. Era fosc, però no feia fred. En aquells temps encara no hi havia el canvi d’hora d’ara i valia allò d’“a l’agost a les set ja és fosc”. Tant el meu germà com jo encara no érem al llit, corríem per casa.
A casa ens feien anar al llit d’hora. El pediatre, el metge Àngel Tomàs i Jordana, deia a la mare: “A aquesta canalla feu-los estar força al llit, així posaran sang ja que no poden anar alimentats com caldria”. El pare, Josep Soldevila Castelló, no era a casa. La seva lleva, de les tardanes, havia estat mobilitzada i hagué d’incorporar-se a l’agost del 1938. Això passà a molts d’altres. Abans de marxar al front, feien instrucció uns pocs dies en una fàbrica de la vora del riu a Sant Joan de Vilatorrada.
A casa, doncs, només hi havia la mare, la iaia i la tieta, germana de la mare, com a persones grans i nosaltres dos, el meu germà de nom Vicenç, de cinc anys i escaig, i jo, de sis i mig.
Sortí una ordre que cada casa havia de fer entrega d’un matalàs. Deuria ser per les necessitats de la guerra, potser per als hospitals, jo que sé, i menys a la meva edat. Sentia parlar-ne a casa. Feia dies que la mare deia que de donar un matalàs de llana, res de res. La mare tenia en gran estima la seva llana; per ella havia estat tota la vida com un tresor. Deia que faria una màrfega i els la donaria i així ho féu. Penso que no ho féu ella sola.
Arribà el dia de donar els matalassos. Era al vespre d’aquell dia. Un camió amb tot de soldats a dalt, amb força xivarri i gatzara, tant per part dels soldats que es rebien, com per part de les dones que, des de dalt del balcó llançaven els matalassos. Poc miraven aquells xicots si eren de llana o no. Quan arribaren a sota del balcó de casa, la mare llançà aquella màrfega feta de fulles de les espigues de blat de moro i així acabà aquella obligada entrega.
