Puc explicar el que Ràdio Catalunya volia ser a la Manresa dels anys vuitanta amb una vivència. Amb motiu d’una nevada, l’Ajuntament va reunir els mitjans informatius a l’edifici «nou» de la plaça Major. Per Ràdio Catalunya hi va acudir Josep Maria Farràs, que arribaria a ser cap d’esports de TV3. Tots els altres periodistes anàvem amb blocs de notes i magnetòfons de cassetes, però ell va buscar un aparell telefònic de sobretaula, va desenroscar el micròfon i va connectar al seu lloc un petit artefacte que duia a la bossa, unit al seu torn a un micròfon amb el logotip de l’emissora, de la que va marcar el número. Quan li vaig preguntar que era tot allò, m’ho va explicar: el so telefònic, va dir, no és dolent només per la capacitat dels fils sinó per la pobra qualitat dels micròfons dels aparells; interposant aquella mena de filtre electrònic, els oients reben la connexió en directe amb una qualitat força més elevada, i sense haver de desplaçar cap feixuga unitat mòbil.

Combinar la immediatesa informativa i la qualitat sonora que permetia la FM era un objectiu que s’havia marcat Ràdio Catalunya, nascuda poc abans. Havia de ser una ràdio de primera, tant bona com qualsevol emissora de la capital tot i emetre des de Manresa. I el cert és que van aconseguir-ho: donava un bon so que vehiculava una programació interessant. Li arribaven missatges d’encoratjament. Però tot i això no va arribar a complir els tres anys, inclosa una fase final agònica. Van picar molt alt i no van poder mantenir el nivell, perquè els ingressos necessaris no van arribar. Corria el dissabte 4 de febrer 1984 quan van saludar l’audiència, i el diumenge 11 de gener de 1987 quan se’n van acomiadar.

Durant un temps, Manresa va arribar a gaudir de tres emissores de ràdio amb programació local convencional: la veterana Ràdio Manresa, l’esmentada Ràdio Catalunya, i la municipal Ona 7 Ràdio. Només la primera continua en antena, amb moltes hores de connexió a la Cadena Ser. Tres emissores que significaven tres redaccions tant d’informatius com de programes, i un petit bosc de micròfons a les rodes de premsa.

Era una aposta empresarial que venia de més lluny que Manresa: al darrera hi havia com a principal accionista l’empresa TVC SA, impulsora d’un projecte de televisió privada catalana i en català que va consumir-se esperant que s’obrís la veda legal. Ambiciosos i previsors, havien registrat el nom de Ràdio Catalunya, fet que va obligar la Generalitat a utilitzar el de Catalunya Ràdio per a la seva emissora pública. Naturalment, sempre havien pensat en una Ràdio Catalunya d’abast nacional, però les concessions de freqüències van anar d’una altra manera.

Què li va passar a Ràdio Catalunya? La pista la donava, ja abans de l’estrena, el seu primer director, l’actor i radiofonista Joan Zanni, que havia estat director de Ràdio Blanes i professor a l’escola de formació de TVC SA : «No sé si el Bages dóna o no dóna, publicitàriament, per a noves emissores, però en tot cas penem que val la pena averiguar-ho. Si ara som més a repartir el pastís, caldrà bregar honestament i lleialment. De fet, nosaltres no anem a fer grans beneficis, sinó a cobrir despeses i a mantenir-nos com emissora». Va resultar que no hi havia prou pastís, especialment amb el volum de despeses que generava l’estàndard d’excel•lència que s’havia imposat Zanni, i que començava amb l’emplaçament, uns estudis molt espaiosos en un edifici de despatxos força car al primer tram del Passeig.

Els ingressos no atrapaven les despeses i al cap de no gaires mesos Zanni era reemplaçat per Francesc Hurtado, bagenc i amb un perfil de gestor d’empresa seriós que arribava amb l’encàrrec de redreçar el compte d’explotació, exigència que suposava fer anar la tisora en personal i en producció pròpia. D’alguna cosa havia de servir formar part d’una cadena nacional d’emissores com Cadena 13, que fornia de contingut tantes hores com calguessin. No va ser suficient. Es va prescindir de gent el 1985. Quatre col·laboradors fixos acomiadats l’estiu del 1986 van presentar una demanda i el Magistratura del Treball va dictar que se’ls havia de readmetre com assalariats. La tardor del mateix any l’emissora va presentar expedient de crisi amb rescissió de contractes dels set empleats que tenia, que el van acceptar en la perspectiva d’un pla de futur que passava per un canvi d’accionariat. I al gener següent arribava el comiat; el seu espai en el dial es va convertir en un repetidor de la programació íntegra de Ràdio Barça Cadena 13, i els equips es van guardar en un magatzem.

El principal actiu, però, era la llicència d’emissió, i aquesta no va romandre inactiva per sempre. A finals d’aquell 1987 tornava a emetre com Cadena 13 Manresa, amb capital de la cadena i d’accionistes locals. Al front de la gestió empresarial s’hi va posar Joan Antoni Solano, un empresari que havia estat regidor de CiU a l’Ajuntament de Manresa, a l’oposició, i com a responsable de publicitat van fitxar Pere Camprubí, que havia estat també regidor, però del govern socialista. Tanmateix, el conjunt de la Cadena 13, creada el 1983 com a gran projecte radiofònic privat en català amb una part del primer paquet de llicències atorgades per la Generalitat, també estava tocada i el 1992 va desaparèixer. La llicència de Manresa va ser venuda a la Cope, cadena de la Conferència Episcopal Espanyola; aquesta va mantenir al principi una franja de programació local que va també acabar desapareixent.