Últimament, tot revisant i fent endreça de vells apunts i documents, he retrobat, amb sorpresa i il·lusió, la Memòria de Pràctiques realitzades a l’Hospital Sant Joan de Déu -el curs 1974/1975-, l’últim any de Filosofia i Lletres, corresponents a l’assignatura “Tècniques de Pedagogia Terapèutica”, supervisades pel professor Miquel Meler Muntané, de qui en guardo un emotiu i agraït record.

Precisament van ser aquestes pràctiques, concretament al Servei de Psicologia, les que em van donar l’oportunitat de fer de mestra dels infants malalts ingressats a l’hospital. La seva titular tenia previst deixar-ho i, personalment, podia accedir-hi per haver cursat Magisteri, a Manresa, i per haver adquirit l’especialitat de Pedagogia Terapèutica a la Universitat de Barcelona.

Qui m’ho havia de dir, doncs, quan, de ben petita, amb cinc i sis anys, amb la meva escola -l’Institut Catòlic de Puericultura- havíem anat vàries vegades a berenar, i passar la tarda, precisament a l’entorn de la Culla, al costat de l’Hospital Sant Joan de Déu… I és curiós com encara se’m fan presents les imatges dels infants enllitats, prenent el sol, davant les muntanyes de Montserrat, seguint el tractament de l’helioteràpia, tant beneficiós per a les malalties osteoarticulars d’aquella època.

Quan es va inaugurar l’Hospital -el 19 de juny de 1932- s’atenien infants que havien de fer estades molt llargues, fins i tot d’anys, la qual cosa va comportar que els mateixos germans de l’Orde Hospitalari, de manera informal, però continuada, es preocupessin de donar-los formació.

Amb motiu, però, de la creació del Servei de Recuperació funcional, i de l’interès dels gestors del centre -Joan Soler (Director Mèdic), Antoni Viladot (Cap del Servei de Cirurgia de l’Aparell Locomotor), Simeó Selga (Metge dels infants) i Fabián de Álvaro (Superior del Sanatori)- es va aconseguir la creació oficial d’una escola per als infants malalts, per Ordre Ministerial de 13 de novembre de 1953 (publicat al BOE de 13/02/54) amb un mestre -Ignasi Canturri- per cuidar de les qüestions específicament escolars.

Vaig començar a fer-hi classe, el 1975, a punt de ser mare, i vaig acomiadar-me’n, el 2010, ja amb el títol d’àvia. Una trajectòria de trenta-cinc anys.

Si en l’exercici del Magisteri se suposa que hi ha d’haver vocació, fer-ho en un hospital suposa l’acceptació d’un munt de particularitats, la més palesa de les quals és la vulnerabilitat de l’alumnat i, en paraules de Francesc Torralba, “educar, malgrat tot”.¹

No hi ha edifici propi. La docència es fa dins un centre sanitari, la prioritat del qual és la salut.

Aquesta atenció educativa es pot fer a l’espai que en podem dir aula, a l’habitació del mateix infant i, fins i tot, en una cambra d’aïllament, si les circumstàncies de salut així ho requereixen.

S’ha de tenir molt clar que a l’entrar en una habitació passes “a casa de…”. Això vol dir que has de trucar perquè, potser, no és un bon moment, estan visitant l’infant, no es troba bé, o està pendent d’alguna prova… i, per tant, hauràs de tornar-hi, fins i tot ,més d’una vegada.

Es forma equip amb professionals de la salut, amb qui es comparteix atenció i espais, però no un llenguatge centrat en la seva educació.

Portem bata, ja fa un temps blanca, com la resta de personal. I m’ha fet pensar que, potser, també és una mostra externa de que som un element més de l’equip.

Ara se’ns ha fet quelcom habitual, però recordo que, en cas d’aïllament sanitari, ens havíem hagut de posar mascareta, una altra bata a sobre, polaines… i què us he d’explicar! Ja us podeu fer càrrec de l’experiència… ulleres entelades, veu distorsionada i oferir confiança amb el posat, les paraules… i somriure amb els ulls.

L’alumnat va en pijama i sabatilles, pot anar enguixat, portar sèrum, restar immobilitzat o enllitat, i és de diferents edats, a l’estil d’una escola rural…, des d’educació Infantil fins a Secundària. Tot i que aquests llindars són pura teoria, ja que hi ha qui ha descobert què és una escola, sempre s’ha donat suport a alumnat amb diferents capacitats, i hi ha qui ha preparat treballs universitaris.

També hi ha hagut mares que han après a llegir o famílies nouvingudes a qui hem ajudat a comunicar-se.

Podríem dir que és una escola (i, a mi, m’agrada parlar d’escola, més que d’aula…) on tot és especial, amb total acolliment, i voluntat d’afegir qualitat a l’atenció de l’infant malalt i el seu entorn més proper.

Podria parlar de molts milers d’alumnes, però ara no es tracta d’això. A més, l’alumnat no és ben bé “nostre”, el “compartim” durant un temps amb la seva escola de procedència, amb qui es fa enllaç i s’ofereix confiança i esperança. S’omple el temps, de manera útil i engrescadora i es fa veure i viure l’hospital amb uns altres ulls, la qual cosa, també juga a favor de la salut.

Recordo un munt d’experiències enriquidores. He viscut l’evolució de l’hospital i també la del món educatiu. La introducció del que s’anomenava “noves tecnologies”² ens va proporcionar una nova manera de treballar i contactar amb les escoles.

A més del treball i jornades amb les escoles catalanes, de la resta de l’estat i europees, també han estat especialment estimulants diferents Comenius amb mestres i alumnat d’altres escoles d’àmbit hospitalari, que ens van oferir possibilitat d’intercanvis profitosos i ampliar comunicació i fronteres.

I, també hem de parlar de l’altra cara… I em refereixo a aquells infants que hem acompanyat en el seu procés de malaltia fins al final. Són molts els interrogants que se’t plantegen, el perquè…, el com tractar, què fer… i, per sobre de tot, establir complicitat amb la resta de personal, fer costat a la família i actuar conjuntament amb l’escola de procedència i … “fer el cor fort”!.

En aquest tipus d’escola les reunions amb pares i mares són diàries i en qualsevol moment. Quantes històries d’acompanyament!.

I hi ha quelcom molt important i intrínsec a l’àmbit hospitalari, com és el respecte a la intimitat i la confidencialitat del nostre alumnat.

Exercir la docència, en un àmbit tan relacionat amb la salut, ens ha encaminat a subratllar la nostra funció pedagògica, fent conèixer l’hospital per dintre amb visites guiades a les escoles -el Taller de Salut- i també a crear jocs i estratègies directament relacionades amb el tractament de malalties que poden afectar la infantesa, amb el treball conjunt amb els professionals de la salut.

Fer de mestre/a a l’hospital té una especial transcendència, ja que, interpretant paraules de Salvador Cardús³, la pròpia acció educadora, juntament amb el fet de compartir-la amb el personal del centre, converteixen tot l’hospital en un agent educador.

Em sento agraïda d’haver compartit la meva tasca amb grans persones, del món de l’educació i de la salut, a qui aprecio i recordo, amb alumnat de pràctiques, i voluntariat, i amb un munt d’infants i famílies que han omplert de sentit la meva professió i vida.