Per raons que ara no venen al cas, sapigueu que el dia 22 del calendari ocupa un lloc important en el meu arxiu personal, el de la memòria que no voldríem perdre mai. Us n’explico un capítol de dues parts i mitja, sobrevingut sorpresivament aquests dies, just quan el calendari em va recordar les vivències del 22 de maig del 1986, això és fa 35 anys (el 2020 també li compto encara que hagi estat en blanc).

Aquell dia, segons podeu comprovar a l’Hemeroteca, Regió7 obria portada a quatre columnes i foto grossa: “Manresa, d’estrena: Expo i palau firal”. En l’avanttítol s’especificava: “Jordi Pujol inaugura avui fira, recinte i pavelló”. Si repasseu la resta de titulars hi trobareu notícies prou importants que aquell dia es van veure relegades a una mínima expressió, condicionades precisament per l‘espai dedicat al tema del palau firal. Pareu atenció, però, a un requadre que apareix sota, a la dreta, envaint lleugerament el filetejat de la notícia gran, que anuncia el següent: “Expectativa entorn Pujol I l’autopista de Terrassa.- Una certa expectativa pel possible anunci que avui podria fer Jordi Pujol sobre l’autorització a la construcció de l’autopista Terrassa-Manresa es respirava, ahir, en diferents sectors socioeconòmics i polítics manresans. Pujol inaugura aquest vespre el pavelló i recinte firals de la ciutat i la fira ExpoBages-86. Com se sap, el projecte d’autopista ja ha passat tot els tràmits burocràtics de planificació i hores d’ara resta a la taula del Consell Executiu de la Generalitat pendent d’aprovació definitiva i obertura de concurs d’adjudicació.”

Llegit el literal, penso que no devia passar ni pel departament de Correcció lingüística, i que també es va saltar el llibre d’estil que prohibeix donar categoria de notícia a un rumor. Tanmateix, hi ha explicació per a l’excepcionalitat. Cal saber: Manresa vivia moments d’eufòria emprenedora, amb l’alcalde Cornet encapçalant projectes que empenyien Caixa Manresa, Cambra de Comerç i Indústria i món empresarial local i comarcal. La col·laboració entre institucions era posada com exemple pel ministre d’Indústria socialista Joan Majó, present en l’acte, i pel president Pujol en el seu parlament encoratjador per la inauguració del palau firal, fita cabdal de trajectòria efímera que la història recollirà oportunament.

En aquell ambient d’efervescència (la concessió olímpica Barcelona 92 va generar expectatives arreu), el projecte de construcció de l’autopista Terrassa-Manresa n’era el més ambiciós (amb una unió temporal d’empreses locals disposades a afrontar la inversió, fins i tot). La coincidència que es tractava d’una aposta estratègica era total en tots els sectors sòcio-econòmics, i aconseguir el vist i plau del president Pujol a aquella obra pública era l’interès únic i universal, com si diguéssim. Com que depenia d’ell, algú va llançar la consigna, mai demostrada ni confessada, perquè s’aprofités la visita del President de la Generalitat a tots els estands durant la tradicional passejada inaugural, per recordar-li el tema. Una mena de “President, com ho tenim, allò de la nostra autopista?”. El diari, sempre amatent a donar suport a les iniciatives locals, va fer l’esmentada nota de portada posant negre sobre blanc tanta expectativa rumorejada. Només arribar el President al nostre estand li vaig lliurar l’exemplar del dia agraint-li la visita, fent èmfasi en la importància de la decisió que tothom esperava del seu govern. A aquelles hores i pel lloc que ocupàvem al recinte, devia ser la ves a saber quantes vegades havia escoltat la cançó de l’enfadós el Molt Honorable…

Mira, si em punxen ara encara no em surt sang de glaçat com em va deixar la reacció presidencial: “Mentida!!! Aquest diari diu mentides!!! No és veritat això!!!”, i gira cua i ens deixa palplantats, esmaperduts i corsecats, a nosaltres, a totes les autoritats que l’acompanyaven i al cercle de seguidors que feien el passeig inaugural. Com devia ser l’esbroncada, que al vespre vaig rebre algunes trucades de dirigents locals, de convergents també, donant-me ànims i disculpant el president perquè “ja en devia tenir el pap i el cap plens, de tanta autopista”. Ves, el missatger, aquesta vegada també, va ser el culpable de tot. Ara ja ironitzo sobre el tema, però l’impacte emocional va ser prou gran com per haver-lo fixat en la memòria vital dels meus 22 de maig, i que ara em doni peu a explicar la segona part de la història recordada.

Autopista habemus

El 20 de juny de 1989 es va fer la inauguració oficial de l’autopista Terrassa-Manresa perquè, ja ho veieu, finalment el President va cedir en la reticència a aprovar l’obra. És a dir, tres anys i vint i nou dies després de l’incident, el President i jo ens vam tornar a veure les cares (ho dic amb to amable, eh!).

L’acte es va muntar a l’espai del peatge de Castellbell i el Vilar, amb carpes que protegien del sol de migdia als assistents, una multitud d’alcaldes, polítics, empresaris, societat civil i periodistes vinguts d’arreu perquè es tractava de la primera autopista de la qual la Generalitat n’ostentava la titularitat. Tot molt ben muntat i organitzat.

Com sempre, Regió7 es va afegir a la festa amb un plus, en questa ocasió amb una edició especial que portava la capçalera, disseny i tipografia de Diari de Terrassa, amb continguts que explicaven als lectors del diari egarenc tot el bo que trobarien a Manresa, el Bages i comarques germanes al final de l’autopista que començava al seu territori. A la recíproca, Diari de Terrassa va editar un Regió7 fet expressament per explicar als lectors de casa nostra què hi trobarien d’extraordinari a Terrassa i el seu territori d’incidència. La iniciativa conjunta va rebre molt suport publicitari i totes les felicitacions que es mereixia. Amb l’Anna Muñoz, directora de Diari de Terrassa (una de les comptadíssimes periodistes directores de diaris a l’estat espanyol), vam organitzar la distribució dels dos diaris en cadascuna de les cadires previstes per als assistents, taules on se serviria el piscolabis, i punts estratègics del recinte que ocuparien el ferro de convidats. A mig fer, però, el responsable de protocol de l’acte que depenia de la Generalitat ens va manar parar i retirar tot el que ja havíem repartit. Us podeu imaginar l’enrenou que vam muntar entre el senyor del protocol i l’Anna i un servidor, a més a més de la intermediació que va fer l’alcalde Sanclimens perquè aquell funcionari col·laborés amb una iniciativa de servei públic. Això no ho devia tenir gens clar, aquell home, ni va saber apreciar la bonhomia amb que li parlava l’alcalde manresà. No és no, i ens ho va fer recollir tot.

Certament l’embolic va ser considerable, i la primera pregunta de la roda de premsa multitudinària adreçada al president Pujol va ser del veterà (i amic per sempre) Pere Font Grasa:

-“President, per què no s’ha deixat distribuir Diari de Terrassa i Regió7 editats especialment en motiu d’aquesta inauguració?”

-“Perdoneu, no sé de què em parla…- va respondre amb cara de sorpresa, Pujol- ja ho aclariré”.

I a continuació, roda de premsa normal. En acabar, els periodistes van encerclar el President, se suposa que per obtenir respostes “en exclusiva”, però amb el to i la gestualitat imperativa que el distingia, el polític que tres anys abans m’havia esbroncat en públic, ara m’agafava carinyosament de bracet i se me’n duia, amb l’Anna agafada a l’altre braç, fent fora tothom: “Perdonin però ara he de solucionar un problema!”. Se’ns va endur enllà ben agafats, fins i tot emocionalment per la deferència personal. El President, fent de pare pedaç que tant se li esqueia, va demanar-nos què havia passat. Escoltades les explicacions, es va disculpar per l’actitud poc col·laboradora del funcionari, ens va felicitar la iniciativa de les publicacions i ens va encoratjar a continuar sent emprenedors. “El país us necessita”, ens va venir a dir. I tal dia farà 32 anys. Em va agradar, ja ho veieu.

Balanç vital

Aquí és on enllesteixo la mitja part que em faltava del capítol que recull la meva memòria sobre la relació viscuda amb el President en situacions inversemblants: justament entre el 22 de maig i el 20 de juny de 2021 s’ha presentat el llibre “Entre el dolor i l’esperança”, que el mestre en periodisme Vicenç Villatoro ha escrit fent de notari, confessor i psicoanalista de Jordi Pujol.

Repasso mentalment les meves anècdotes amb ell i em suggereixen que el balanç vital del personatge fa honor al seu pensament i el tarannà amb que l’ha defensat sempre. Tot i el que ha viscut i reconegut, als seus 90 anys manté la contundència de les seves afirmacions: demana perdó i reivindica el seu llegat polític, la seva obra de govern, que valora mot més important que el seu pecat. Diu que la perfecció no existeix, i ja és bo que ho reconegui ell mateix, precisament.

Jo també m’ho apunto.