Una caminada que havia fet unes quantes vegades en la meva infantesa era la de Monistrol fins a Montserrat per la font de les Guilleumes. Per la durada i la manca de cap dificultat era d’allò més assequible per a la mainada.

La jornada començada al Baixador del carrer Guimerà, per a la majoria, o a Manresa Alta per a alguns, on agafàvem el tren dels ‘Catalans’ fins a l’estació de Monistrol de Montserrat. Pels carrers d’aquella banda del poble baixàvem cap el pont sobre el Llobregat i després de travessar-lo ens endinsàvem al centre de la vila, fins que passada la Font Gran ens incorporàvem a la carretera que puja al Santuari.

No eren èpoques de gaire trànsit i no es considerava perillós que un ramat de mainada amb un parell de pastors joves anés en fila pel costat esquerre de la carretera. D’altra banda era poca estona: de seguida preníem un camí de poc pendent entre vegetació generosa que penetrava en la falda de la muntanya i ens menava a la font de les Guilleumes, un indret agradable, ombrívol i cuidat, on venia de gust esmorzar o, almenys, fer un glop de l’aigua fresca.

En aquelles èpoques donava per fet que el nom de Guilleumes responia a alguna mena d’onomàstic, més o menys emparentat amb Guillem i el seu femení Guillema –o Guillemina. Però una cerca ràpida mentre preparava aquest article m’ha permès saber que una guilleuma és una «eina de tall afinat, del grup dels ribots, estreta, usada per a fer o retocar galzes». La font, i la riera, de les Guilleumes deuen el topònim a les eines de tall o a algunes dones de nom Guillema? No en tinc ni idea.

A partir de la font, un corriol dret però breu ens permetia guanyar altura fins trobar l’antiga via del Cremallera, que conservava les clàssiques pedres dels basaments ferroviaris i també una gran part de l’antiga estesa de rails i travesses metàl·liques. Caminar damunt les pedres no era el més agradable, de manera que les opcions passaven pels caminets dels costats o per anar de travessa en travessa, tot i que estaven massa juntes per a un pas normal.

D’aquesta manera s’arribava fins el túnel, el mateix que ha tornat a utilitzar el Cremallera actual, i que ens obligava a portar una llanterna a la motxilla. En sortir ja hi érem: el monestir i la resta del complex montserratí s’oferien a la nostra vista.

Aquesta excursió seria irrealitzable avui en dia, d’entrada perquè el Cremallera torna a estar actiu, de manera que és perillós (i prohibit) caminar per la seva plataforma, i encara més fer-ho pel túnel, on passen trens cada pocs minuts, sobretot en temporada alta. Però, a més a més, des d’aquells anys de les meves excursions infantils hi ha hagut esllavissades i incendis que han afectat l’itinerari a banda de perjudicar-ne l’encís. El cert, en tot cas, és que la passejada des del poble de Monistrol fins la font de les Guilleumes –i tornada pel mateix camí– apareix com a proposta en algunes guies de caminades.