Jo havia anat a mirar «quadres» als porxos del Kursaal. I no em refereixo a exposicions de pintura. Anomenàvem «quadres» (de fet, «quadros») a les cartolines que reproduïen fotogrames de les pel·lícules que es projectaven en una sala de cinema, i servien per atraure la curiositat del potencial espectador, especialment si s’exhibien de cara al carrer, com en un aparador. Quan a Manresa hi havia molts cinemes dins el nucli urbà –cosa diferent a tenir moltes sales en un multicines al polígon–, tots ells mostraven aquests «quadres» envoltant el cartell del film, però als porxos del Kursaal l’oferta era doble. Als de l’esquerra, els de les dues produccions que componien el programa doble, sessió contínua, horaris de projecció apuntats damunt de la taquilla. Als de la dreta, els de la resta de cinemes de l’empresa Padró-Cabot, que gestionava totes les sales manresanes excepte una –la Sala Loyola, que més tard seria Sala Ciutat i avui ja no existeix.

Jo havia passat estones mirant aquests quadres, pensant a quina sala aniria a veure què. No totes costaven el mateix. Hi havia el Conservatori –llavors Conservatorio–, que a banda de ser més car només oferia una pel·lícula, i hi havia sales com l’Olimpia i el Goya, de programa doble, sessió contínua i preus rebentats, però que massa vegades projectaven cintes en un estat lamentable, descolorides, tallades i ratllades, i trigaven bastant a canviar la làmpada del projector.

Als anys setanta la llista contenia els noms d’Apolo –carrer Bonsuccés, cantonada Esquilets–, Olimpia –Guimerà, on hi ha el Zara–, Kursaal, Cataluña –la cantonada del Pipper’s del Passeig– , Avenida –ara hi ha un pàrquing, a la Muralla de Sant Domènec–, Goya –a la placeta dels Drets– i Teatro Conservatorio. Després s’hi va afegir el cinema Atlántida, al costat del Cataluña, que va passar a ser el que presentava les pel·lícules més atractives –per èxit o per novetat–, desplaçant el Tori. A banda hi havia «el Loyola», dels jesuïtes, on es feien les sessions de Cine-Club i cinema apte els diumenges a la tarda.

Durant uns anys, l’entrada del Loyola costava un duro i als anys seixanta a casa m’hi havien enviat uns quants diumenges a la tarda. Allà vaig veure Sonrisas y lágrimas (The sound of music), de manera que poca broma. Però el concepte «programa de duro» també s’aplicava a les sessions econòmiques de l’Olimpia els dimecres i dijous, amb cintes diferents a les del cap de setmana, tot i que el preu va anar augmentant. Projectaven de tot, i de vegades títols apreciables, però anys després de la seva estrena.

La casa Padró feia combinacions curioses. Cataluña i Avenida oferien les mateixes pel·lícules en sessió contínua, però les projectaven en ordre diferent, i les bobines anaven amunt i avall de l’un a l’altre. I el dilluns es podien veure a l’Olimpia a un preu molt menor. De manera que la sala del carrer Guimerà projectava sis títols diferents al cap de la setmana.

A l’Olimpia «tatxava» entrades un home de qui a casa em deien que era el més alt de Manresa. També feia d’agutzil a l’Ajuntament, controlava que les pageses paguessin la taxa de mercat per instal·lar-se a la plaça Major, i per la Llum recorria els carrers per llegir el programa de la festa, en companyia de la banda de música que interpretava, com no podia ser d’altra manera, les notes de la «tant gentil, tant clara i pura».

Anys més tard, amb la recuperació del Kursaal en funcions de teatre municipal, els porxos de la dreta van recuperar la funció anunciadora, ara amb els cartells dels espectacles programats les setmanes i mesos a venir. I més d’una vegada m’hi he aturat a mirar-los, com fa cinquanta anys quan m’entretenia amb els «quadres».