A principis dels anys seixanta, quan tenia cap a sis anys, vaig anar a viure al carrer de Sant Miquel, a la placeta que havia estat de Santa Magdalena, dita així per la imatge instal·lada a l’absis de l’església que fou enderrocada durant la guerra. Que l’indret havia tingut nom propi ho vaig saber anys més tard; quan havia d’orientar algú li parlava de la pastisseria Ribera o de la merceria Ca la Dibuixanta, i els més antics m’esmentaven les oficines del Gas que hi havia hagut als baixos de l’edifici on vaig anar a raure, al segon pis, amb balcó tant a Sant Miquel com, per la banda contrària, al carrer de na Bastardes confluència amb el de les Piques; la intersecció i el pati de l’Ateneu que s’estenien als nostres peus ens donaven una extraordinària obertura de visió, encara més pel fet que, a l’altre costat de les Piques, en paral·lel al pati de l’Ateneu, existia un solar sense edificar que ens deixava veure les cases de la plaça Llissach i l’inici del carrer Talamanca. Avui hi ha un edifici d’habitatges amb entrada per Alfons XII, vial que en part vaig veure obrir des del balcó de casa.

Des d’aquell balcó observava les processons de Setmana Santa. En la meva memòria infantil en distingeixo dues, i que els historiadors ho documentin: en una, els participants lluïen vestes (o «papotes») de colors diferents, i els pares m’explicaven que responien als gremis professionals de la ciutat; en l’altra tots els penitents anaven de negre rigorós. Naturalment, també veia desfilar els Armats, amb el seu pas compassat, però calia baixar fins la Plana de l’Om per presenciar com trenaven la coreografia que anomenaven «l’Estrella», i que era molt celebrada pels manresans.

En aquells anys la pauta dels esdeveniments religiosos era també pauta social, oimés en dies de recolliment obligatori, quan a banda de veure processons l’altre entreteniment era «seguir monuments». M’ajudo del diccionari: «altar especial, amb un sagrari o tabernacle, que el Dijous Sant es destina a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant». En bastir i decorar el seu «monument» cada església feia el millor que podia, i els fidels es podien entretenir en visitar-los un rere l’altre tot resant en cada visita la corresponent oració.

Un altre entreteniment deambulatori era seguir els aparadors de les pastisseries que exhibien mones de Pasqua de lluïment, de vegades molt elaborades i escenogràfiques. Per ser davant de casa recordo la que a cal Ribera van dedicar al casament de Balduí de Bèlgica amb l’aristòcrata espanyola Fabiola de Mora y Aragón. Aquelles noces van ser un gran esdeveniment televisiu, en ser la primera retransmissió internacional de TVE, però a casa no teníem la «caixa tonta» –com la majoria de llars en aquells moments– i l’única màgia hertziana que ens arribava era per la ràdio, que aquells dies s’abocava a la música clàssica i als sermons religiosos.

El diumenge de Resurrecció no tant sols tornava el permís oficial i eclesiàstic per mostrar-nos alegres sinó que els teatres renovaven cartellera amb estrenes de temporada, però a mi aquest important fet cultural em deixava francament indiferent, per molt que en fessin publicitat a Ràdio Barcelona, habitualment sintonitzada per culpa d’un tal Taxi Key.