Resulta que l’enfrontament entre la CNS (sindicat vertical) i l’Ajuntament de Manresa que van protagonitzar el delegat comarcal del sindicat, Lluís Calsina, i l’alcalde Ramon Soldevila, es podria considerar una anècdota xunga però vertaderament il·lustrativa d’una època tan paradoxal com fou la corresponent als últims espeternecs de la dictadura. Com que ha transcorregut quasi mig segle d’ençà d’aleshores, sóc conscient que alguns dels relats que recopilo en aquestes pàgines viscudes segons com pot costar de creure; per aquesta raó procuro aportar testimonis o referències documentals d’allò que explico, per dissipar dubtes.
¿Per què el pols entre aquests dos personatges públics que en teoria formaven al mateix bàndol? Doncs, francament, perquè ambdós tenien un rei al cos i una pell tan prima que eren propensos a enfilar-se a les parets per un tres i no res si se’ls hi trepitjava un ull de poll. Tanmateix, perquè era evident des del primer dia que es van conèixer que no hi va haver mai prou, ni personal ni polític. El delegat comarcal de Sindicats, de fet, no havia aterrat amb bon peu en una societat manresana tan tocada i posada que pretenia saber, tant bon punt apareixia per l’escenari ciutadà algun nou actor, de quin peu calçava. En aquest sentit, vés a saber si perquè estava apadrinat per un dels considerats falangistes “reformistes”, en Socias Humbert, només d’entrellucar-lo, els talibans locals del Movimiento arrufaren el nas pel sol fet que havia estat nomenat per reemplaçar un falangista de pedra picada i tan dòcil al xiulet de “l’amo”, com era el “simpàtic” José-Luis Jauregui. De manera que, després d’una ràpida “ensumada”, consideraren que aquell xicot entonat no era, respecte del règim, carn ni peix i, per tant, no se’l podia deixar de petja.
De fet, la procedència social del senyor Calsina no ajudava gaire a que els que no es refiaven ni de la camisa que portaven li fessin confiança política al cadell d’una família genuïnament menestral, emparentada amb aquella singular burgesia barcelonina de postguerra que, pel que fa al franquisme, volia i delia. La família del nou delegat, efectivament, era propietària de la cèlebre adrogueria Dalmau, que ocupava els baixos d’un edifici emblemàtic situat al cèntric xamfrà de Via Laietana, cantonada amb Foment del Treball.
I, per acabar-ho d’arreglar, tampoc va caure gaire gens bé entre els que vetllaven de prop tots els seus tràfecs i gestos, el canvi radical d’estètica del seu despatx oficial, arrambant els mobles austers emprats per en Jauregui i els seus predecessors, que varen ser reemplaçats per un mobiliari que estava a l’última moda en qüestió de disseny d’oficines, destacant una ostentosa butaca articulada d’executiu agressiu, que va donar matèria per entretenir tots els safareigs de la ciutat.
Tornant al fil del relat, el motiu de la picabaralla entre alcalde i delegat precisament estava relacionada amb els comerciants; concretament es tractava de determinar qui tenia la competència per fixar els horaris comercials, si els Gremis que giraven a l’òrbita del sindicat vertical o l’Ajuntament. El delegat comarcal va encendre la metxa donant la seva particular versió del conflicte, a través de l’òrgan de comunicació de la CNS, “Sindicatos Informa”, on publicà dues gasetilles que, literalment, acusaven l’Ajuntament de deslleialtat institucional, en trencar un acord signat entre Gremis i CNS, del qual en tenia coneixement previ l’Ajuntament a través del concejal que li pertocava, però segons sembla sense que l’alcalde hi hagués dit ase ni bèstia, raó per la qual se’n va desdir del tracte, imposant el seu criteri. “Sindicatos Informa”, en donava la següent versió:
“¿Qué ha pasado con los horarios de los comercios de la ciudad de Manresa? Simplemente, que los distintos Gremios, agrupados en la Federación de Comercio, han intentado poner en práctica lo que normativiza el Convenio respecto a la reducción de jornada laboral. Para ello, los Gremios han tenido múltiples relaciones durante octubre, noviembre y diciembre, hasta que por fin a principios de enero se llegó a la firma de un compromiso en el que se especificaba que los comercios dependientes de la industria cerrarían los sábados por la tarde y todo el comercio en general cerraría el lunes por la mañana, a excepción del gremio de panaderos y el de ópticos. Dicho compromiso quedaba asimismo pendiente de resolución por el Delegado Provincial de Trabajo. Comunicado a la opinión pública dicho pacto, el Ayuntamiento respondió con una nota en la cual, atribuyéndose competencias que no tiene, autorizaba la apertura de los comercios tanto los sábados como los lunes. La Delegación Sindical dio a la prensa y a la radio local una nota en la que puntualizaba que la competencia exclusiva en cuanto a horarios comerciales correspondía de la Delegación Provincial de Trabajo y la sugerencia de que esperara a dicha resolución para obrar al respecto. Paradójicamente, dicha nota ni fue publicada ni fue radiada en ninguno de los medios de difusión de la ciudad. ¿Por qué? ¿A qué es debida tal actitud, siendo así que ambos medios de difusión constantemente recaban y publican notas de la Delegación Comarcal?”
La segona gasetilla afegia més llenya al foc ja que, sense embuts, insinuava joc brut (avui n’haguéssim dit “falta d’esperit democràtic”, però llavors aquesta paraula era pecat) per part de l’alcalde, en vetar la publicació de les queixes i puntualitzacions del Sindicat als mitjans d’informació locals:
“El derecho de réplica es un derecho desconocido en Manresa. En todas partes es reconocido el derecho de réplica. Dicho derecho ayuda a clarificar las posturas y ennoblece a quién sabe ejercitarlo y recibirlo. Es una verdadera pena, en el asunto de la Federación de Comercio, que a la Delegación Sindical Comarcal no se le haya dejado ejercerlo. Han de cambiar las cosas…”
No obstant això, el més sorprenent d’aquest acarament és que tots dos galls de panses havien jugat a fons totes les seves cartes en l’envit competencial i no estaven disposats a perdre la partida. Però, l’estarrufat delegat Calsina, li agradés o no, va perdre el pols, tal com estava cantat d’antuvi, en enfrontar-se a un adversari tan cregut, prepotent i gelós de la seva autoritat, com era l’alcalde Soldevila. Tanmateix, el xocant del cas, era que ni la CNS ni l’Alcaldia eren competents per imposar unilateralment als comerços quan havien d’obrir, tancar o fer vacances. Per tant, si no hagués estat per les diferències personals, el conflicte no tenia perquè arribar tan lluny, si cadascú s’hagués deixat tallar una mica la seva capa, arribant a un pacte o recorrent a l’arbitratge.
Però si en Soldevila era tossut, en Calsina, a més de ser-ho tant o més, tenia mal perdre i ho va fer palès encarregant a funcionaris sindicals que no gosaven trencar-li cap plat bonic al seu cap unes tasques tant poc productives a més d’impròpies de les seves obligacions, com era confeccionar, a través d’una fotocopiadora comprada per a l’ocasió i que treia fum, i distribuir mitjançant els seus propis vehicles particulars, uns comunicats amb el text íntegre de la nota de rèplica a la decisió de l’alcalde que havien rebutjat publicar els mitjans de comunicació locals. De manera que gràcies al desplegament irregular de funcionaris de la CNS, el caparrut senyor Calsina va fer arribar directament a les bústies dels ciutadans el seu punt de vista i les acusacions a l’alcalde.
Considerant com va acabar el conflicte -l’alcalde es va sortir amb la seva de carrer-, mirant-ho des de la perspectiva que dona el temps, el comentari més encertat seria que en aquella picabaralla va costar més el farciment que el gall, ja que si bé el delegat defensava en principi un dret – com és el de rèplica, en definitiva el d’expressió, que mereixia sobre el paper tot el respecte, resulta que des de la seva torre de marfil de Sindicat Únic, no eren precisament els de la CNS els que donaven exemple d’un tarannà tan demòcrata i lliberal, com el que exigien a en Soldevila, quan tenien una pedra que els feia nosa a la sabata.
D’altra banda, des de la CNS van calcular malament la inflexibilitat i porfídia de què era capaç el seu contrincant: el senyor Soldevila es sabia ventar les mosques molt bé i, no obstant, no es podia qualificar d’elegant ni justificar de cap manera l’alcaldada de prohibir la publicació de sengles comunicats que la CNS havia enviat amb prec de publicació al diari “MANRESA” i a “RADIO MANRESA”. També caldria preguntar-se on varen arraconar la seva ètica professional els seus directors – els inefables domesticats Lozano i Mira, que monopolitzaven els dos únics mitjans informatius de la ciutat, a l’hora d’amagar el cap sota l’ala. En resum: el característic “tic” de les democràcies orgàniques -“jo mano més que tu”- va ser en definitiva la mare dels ous en tot aquest lamentable afer i els ponts de col·laboració –que en èpoques anteriors havien estat exclusivament de submissió- entre la CNS i l’Ajuntament mai es varen reconstruir.
En primer lloc, perquè els concejals pel terç sindical que figuraven al cartipàs municipal combregaven més amb l’alcalde que no pas amb el delegat comarcal, sobretot des que aquest càrrec l’ocupava el senyor Calsina. I, per altra banda, els capgrossos locals del Movimiento, encapçalats per en Peret Carreras, el delegat substitut del dòcil i camarada Jose-Luis Jauregui mai els va caure bé: el consideraven massa arrogant i una mica “fotetes”, en expressió que li vaig sentir a un dels membres de referència del Consell local, el senyor Vilalta Fuixench.
Potser per rascar bé la memòria, caldria aclarir que “Sindicatos Informa” era una publicació que, per iniciativa del llavors delegat provincial, Socias Humbert, era tramesa als domicilis de tots els treballadors afiliats obligatoris al Sindicat Vertical per contrarestar la influència d’informacions cada vegada més nombroses que circulaven impulsades per sindicats de classe i plataformes polítiques clandestines, afegint-hi cada delegació comarcal comentaris i informacions de proximitat. Durant els pocs mesos que aquesta revisteta va ésser tramesa a Manresa des de la CNS, en tenia cura de la redacció el propi delegat, entusiastament ajudat pel president del sindicat del Metall, senyor Maurici Serramalera, que li agradava escriure i de tant en tant també ficava cullerada en assumptes ciutadans escrivint cartes al director al diari “Manresa”, amagant, això sí, la seva identitat sota el pseudònims “Scorpion” i “Justito”.
“Mundo del Trabajo”, que jo redactava cada setmana i que ocupava generalment les pàgines centrals del diari i on em feia ressò del punt de vista sobre conflictes laborals locals dels sindicats de classe més actius a la comarca o dels comitès d’empresa, era objecte tot sovint de les crítiques del tal “Justito”; però, en honor a la veritat, he de dir que, malgrat que el director del diari me les ensenyava, no sempre les publicava. En qualsevol cas, els comentaris que apareixien a “Sindicatos Informa” solien ésser polèmics, de manera que contribuïren ben poc a sumar-li adeptes al sindicat vertical, a estalviar enganxades amb els sindicats de classe i a millorar la convivència en el món obrer.
