a) – Justificació
En aquests retalls de la memòria, voldria fer un recorregut retrospectiu pels centres pedagògics per on he passat al llarg de la meva vida, des de la infància fins a la meva jubilació; tant des de l’òptica d’un alumne, com de la del mestre que vaig ser. Els colors volen ser una mena de divertiment, pensant en el què em suggereixen els respectius records, llunyans o propers.
b) – El color boirós de l’aigua amb anís: La Casa de Caritat (1945-1950)
La Casa de Caritat de Manresa, encara serva el seu caràcter monumental i les seves proporcions considerables. L’edifici es va construir al llarg de la segona meitat del segle XIX, sofrint diverses reformes, tant per sumar-hi com per restar-hi elements. El seu estil és neoclàssic; per tant, amb assemblatges i eclecticismes d’elements diversos de l’antiga Grècia i Roma, que, salvant dignes excepcions, ens acostumen a provocar una certa sensació de fredor.
El seu promotor i fundador fou Francesc Cots i Argullol (1819-1854), una persona que es va passar bona part de la seva curta vida, dedicat a les obres de caritat. Per aquest motiu, la plaça on hi ha situada l’entrada principal, s’anomena plaça Cots[1]. L’arquitecte que va portar l’obra va ser Antoni Rovira i Trias (1816-1889), tot i que Alexandre Soler i March (1873-1949) va fer-hi diferents aportacions finals; destacant la construcció del famós xalet modernista, que en anys posteriors, pensem que erròniament, fou desmantellat parcialment.
A aquest col·legi, m’hi van portar a l’edat de tres anys. La meva família eren catòlics practicants, segurament que com la immensa majoria d’aquells primers anys del franquisme, i, per aquest motiu, ens van fer anar a col·legis religiosos, sempre. Evidentment, que tampoc hi devia haver massa competència, degut a que els centres laics, famosos durant els anys de la república, havien estat reconvertits ideològicament o tancats definitivament.
Les monges que havien assumit la responsabilitat d’aquell centre, eren les filles de Joaquima de Vedruna i Vidal (1783-1854), dites Carmelites de la Caritat o Vedrunes. Els primers anys, m’hi acompanyava la tia Llúcia[2], una germana soltera del meu avi matern, que vivia amb nosaltres i ens ajudava molt; caminava encorbada, era bona dona, molt beata, però, sempre ens donava estampetes, medalletes i historietes semblants. Quan la meva germana Glòria, dos anys més petita que jo, va venir-hi, ens hi acompanyava a tots dos. Sortíem de la nostra fonda[3], al número 20 de la Plaça “de los Mártires”, enfilàvem el carrer de Sobrerroca, passàvem pel Cine Goya, per cal Soteras[4], per l’hospital de Sant Andreu i entràvem al col·legi per la porta principal, solemnement enreixada. Allà ens deixaven, i cap a classe falta gent; jo anava al que restava del xalet, situat a la part dreta de l’edifici, resseguint la llarga façana principal, paral·lel al carrer de la Verge de l’Alba; i la meva germana a la part esquerra, on hi havia la zona de les nenes i les noies, que donava al carrer Verdaguer.
D’aquella experiència infantil, en recordo la grandiositat de tot[5], l’edifici, les distàncies i, també aquelles monges vestides de negre fins als peus, amb rivets de blanc a l’entorn del coll, i que només se’ls hi veia la cara i les mans.
Si hagués d’emmarcar una vivència d’aquells anys, serien les estones passades en el jardinet que teníem al costat del xalet. Encara avui, quan hi passo, amb els meus vuitanta anys a tocar, dono una mirada furtiva per la portalada de ferro que encara hi ha; i preval, sobreposat, aquell antic record tan ombrejat i frescal per sobre del seu actual abandó. Hi havia un sortidor al bell mig, ni gaire gran ni gaire petit, amb bellugadissos peixets vermells. Uns arbres immensos, que tan sols permetien algun petit raig de sol. A la tardor, el terra estava ple de fulles multicolors i de castanyes que no eren bones, degudes als castanyers bords que hi havia; també un cedre magnificent. Totes les estacions eren diferents, en aquell raconet de cel; la tardor era inigualable i algun hivern, hi havíem xafat neu. Els esbarjos per jugar i moure’ns ens els feien fer al pati de la part del darrere. Tanmateix, les estones que ens deixaven treure el nas en aquell jardinet, eren una veritable delícia.
Tinc gravat, també, un dia que em van castigar i la monja se’m van descuidar tancat a classe. És clar, quan ja érem grandets, la meva germana i jo, anàvem i tornàvem de les monges sols. A casa, al mig dia, al veure que tornava la nena tota sola, i no sabia res de mi, el meu avi Bruguera[6], agutzil de l’ajuntament i pregoner de la ciutat, em va venir a buscar. Es veu que a consergeria tampoc sabien res; i el meu avi, sense pensar-s’ho dues vegades, va venir cap a l’aula on em trobava; i, com que era planta baixa, em va fer saltar per la finestra; i amb mi agafat de la mà, vam anar a la monja de torn a engegar-li una filípica que, ben segur, devia portar cua.
A casa, amb la meva mare pianista[7] i el meu avi matern trompetista, era obligat aprendre música. En aquells anys, la música, així com altres matèries artístiques, que avui en dia són obligades en el curs normal, era una matèria opcional; i hi anava al cantó de les nenes, amb una ”hermana” que es deia Maria. Amb la meva germana tocàvem peces a quatre mans; jo sempre feia la segona i ella la primera, a més de marcar el ritme i la direcció, ja que ella era tot un àngel amb aquest instrument i jo bastant talper. Tinc present que, a duo, érem tota una atracció els dies que hi havia festival, davant dels pares i familiars.
Aquesta etapa, de la qual no en tinc gens ni mica de mal record, s’acabava amb la primera comunió: que la vaig fer el 14 de maig de 1950 a la capella de les Filles de Sant Josep o Josefines, que eren veïnes nostres per dos cantons, pel carrer d’Amigant i pels nostres patis de la part del darrera, que donaven al carrer Na Bastardes. Però, sobretot, perquè el meu besavi matern Martí[8], mentre va poder, vellet i arrossegant els peus, hi anava a ajudar la Missa de cada dia.
L’acomiadament d’aquesta etapa, va ser amb una solemne processó el dia de Corpus. Tots els nens i nenes, de més o menys vuit anys, vestits de primera comunió, lluint tota mena de models, arrenglerats i envoltats de pares i familiars, vàrem fer una volta per dins i pels carrers de l’entorn. Això sí, els nens amb els nens i les nenes amb les nenes; i amb les monges dirigint i controlant que tot anés com Déu mana.
Les nenes continuaven en aquell centre fins als ensenyaments superiors. I els nens havien de buscar-nos la vida en un altre lloc.
c) – El color, indefinit, del cagaferro: els “Hermanos” de les Escoles Cristianes de la Salle Manresa (1951-1955)
M’agrada constatar, que la primera competència amb cara i ulls, que va rebre el Col·legi Acadèmia Massegú, que dirigia el meu avi patern, que jo no vaig arribar a conèixer, fou la dels “Hermanos” de la Salle. El pare del meu pare, Josep Massegú i Masdeu (1884-1934), que la gent coneixia pel “mestre del galliner”, per tants i tants alumnes que tenia, va ser un insigne personatge[9] i un mestre modèlic. Pensem que, abans d’establir-se els “Hermanos” a la nostra ciutat, mig Manresa havia anat a aprendre a “cal senyor Pepet”, que és com l’hi deia tothom.
Els “Hermanos”, van establir el seu primer col·legi a Manresa, a l’edifici del futur Ateneu Obrer Manresà o de les Piques (1910). Al cap de dos cursos, però, es van traslladar al carrer Urgell, cantonada amb el de Cirera; on ja s’anomenaven Col·legi de Nostra Senyora de Montserrat[10]; a aquest indret, hi van ensenyar durant una quinzena de cursos (1911-1926). D’aquí van passar al carrer dels Esquilets; on hi van estar fins al trasllat definitiu al lloc on es troben avui en dia, al barri de la Parada, des de l’any 1968.
L’edifici dels Esquilets[11], es va construir en uns cinc mesos, sota la direcció de l’arquitecte municipal Josep Firmat i Serramalera (1889-1970), el qual també va dirigir-ne les futures ampliacions i reformes. A aquest arquitecte, també se li atribueix el quiosc de l’Arpa, d’estil modernista, i el Teatre Kursaal, noucentista. L’estructura del col·legi en qüestió, ens recorda la del teatre; tot i que, aquest té una sola torre al mig i el col·legi una a cada banda.
A aquest centre, doncs, m’hi van fer anar a l’edat de nou anys i en vaig sortir quan en tenia tretze. La porta d’entrada era de ferro, com la de Casa Caritat però més matussera; porta que, a les entrades i sortides en massa, s’obria de bat a bat; tanmateix, durant la resta d’hores, se n’obria una de secundària. A dreta i esquerra de la porta de ferro, hi havia un mur que tancava i separava el pati del carrer. Davant per davant, hi havia la portalada, gairebé sempre oberta i molt més gran, de la ferreteria Armengou, on sempre hi havia gent que traginava. Davant de l’edifici, hi havia un pati rectangular cimentat, amb porteries de futbol marcades i, posteriorment, cistelles per jugar a basquet[12]. A l’esquerra, hi havia les latrines, una al costat de l’altra, una mica més que comunes; al començar aquesta filera, hi havien aixetes per beure aigua. A la planta baixa, hi havia la recepció i les escales per pujar a les aules, la capella i a les plantes superiors, on hi havia l’internat; els menjadors i les cuines, estaven a la planta baixa. Seguien dues plantes més amb aules. En una segona fase, es va pujar una altra planta, on hi havia una eixida coberta, darrera la qual hi havien les habitacions dels residents[13] i dels “hermanos”. A la primera planta hi havia la capella, presidida per la imatge de la Verge de Montserrat i un vitrall de Joan Baptista de la Salle. En el meu temps, al mig de la façana principal, i a l’altura de la segona planta, hi havia la imatge, tallada en pedra, del Sagrat Cor.
La façana era simètrica: quatre eixides cobertes, a la primera i a la quarta planta. Quatre finestrals, a la segona i a la tercera. Una torre per banda, que sobrepassaven l’altura d’una planta, amb cinc finestrals sobreposats. A l’aula de la segona planta de la torre de la dreta, hi havia l’aula de treball dels “hermanos”, on cadascú hi tenia la seva taula i on preparaven les classes quan nosaltres ja no hi érem. El director seia a la taula del professor i els germans a les seves, com nosaltres, només que en unes de més grans i amb unes cadires més còmodes. De tant en tant, el director aixecava la veu per “recordar que estaven a la presència de Déu”; i a cor els súbdits responien: t’adorem Senyor![14]
Més endavant, els “Hermanos” van adquirir una part dels terrenys on esquilaven els animals, degut a que cada dia s’hi acostaven menys professionals a fer aquesta feina. Els vehicles de dues i quatre rodes anaven ocupant l’espai dels animals en el moviment de la ciutat. En aquell nou espai, hi van construir l’escola popular o gratuïta: “per proporcionar una sòlida ensenyança i una sana educació religiosa als nens pobres de la ciutat”. El responsable d’aquesta escola fou l’”hermano” Isidre, el qual va deixar un grat record i una bona empremta, entre els seus alumnes[15]. Tanmateix, el 1958, l’escola popular fou traslladada a la Casa Caritat. I en aquell buit, hi van construir dues aules més i un local molt gran per a les futures sessions de cinema dominical.
A la Salle dels Esquilets, sortint de la nostra fonda on vivíem, hi anava o pel carrer del Cap del Rec o pel carreró que anava cap a la plaça de Sant Ignasi malalt; seguia pel carrer del Carme, deixava les “Mandongueres” i els bombers a l’esquerra; i travessava la carretera de Vic, que en aquells anys no hi havia trànsit de vehicles, encara. Diria que, a les hores d’entrades i sortides d’alumnes de la Salle i dels Infants, hi deuria haver algun municipal per controlar que tot anés bé.
Les anades i vingudes a l’escola, o les feia sol o acompanyat per alguns amics d’infància del veïnat: els germans Joan i Lluís Escudé, el Lluís Vall (epd), el Martí Calveres, entre altres que també hi anaven. A les tornades de tarda, de vegades, ens aturàvem a escoltar la ràdio, des del carrer, d’alguna casa per on passàvem, ja que seguíem algunes sèries com “El Diego Valor” o el “Taxi Kei”, ja que si esperàvem a escoltar-ho a arribar a casa, ja no hi érem a temps.
A les entrades, tant de matí com de tarda, al toc de la campana, de sirena o de xiulet, ens havíem de formar en files ben alineades. Al pujar a l’aula, passar llista i resar, el primer de tot. El sistema es basava en estimular els alumnes a ser els primers en tot; quan ens donaven les notes, ens feien posar en fila, per ordre del millor al pitjor; tot anava amb estímuls: punts, medalles, diplomes, etc.. I tot girava a l’entorn de la religió catòlica, apostòlica i romana: els dijous, Missa i confessions; així com, sovint, visites al Santíssim, rosaris, el mes de Maria i del Sagrat Cor, durant els mesos de maig i juny. Era bonic el fet de dibuixar una flor diferent a la pissarra, cada dia del mes de Maria. Com també recordo amb una certa simpatia, les lectures i els comentaris que ens feien entorn de la Història Sagrada, que ens entraven com si fossin contes fantasiosos i suggerents.
Les hores d’esbarjo, aquell pati, s’omplia d’una gernació de nens de diferents edats, darrera d’unes pilotes que no botaven, perquè eren de cuiro, omplertes de roba per dins; altres feien intents d’encistellar, amb pilotes més normals… Els dijous a la tarda anàvem d’excursió, si feia bon temps: al bosc del Suanya, al del mas de les Marcetes o a Viladordis; hi anàvem i tornàvem a peu, eren unes hores alegres, divertides. Els diumenges podíem anar al cinema, ens passaven pel·lícules del Charlot, el fati i el prim, de l’oest i, sobretot, de tema religiós, vides de sants en general i, especialment, del seu patró. Això sí, abraçades i petons desapareixien com per art de bruixeria.
Dels “hermanos”, com passa en tot i a tot arreu, n’hi havia per a tots els gustos. Es feien notar i destacaven, però, els que no estaven sans del tot, humanament. Els que tenien els seus mimats, els que es posaven els nens a la falda, davant de tots i sense manies, els que tocaven i remenaven tot allò més íntim d’uns i altres; misèries que avui en dia no serien tan fàcilment perdonades com abans[16]. Recordo, com a religiós modèlic, l’“hermano” Ambròs (avui en dia germà Jaume Pujol). L’hi dèiem “el pistolero”, perquè emprava sempre un estri que feia com un sorollet, que feia servir per aconseguir el silenci i l’atenció dels alumnes. En els moments de les cerimònies religioses, hi havia alguns d’ells que no donaven pas gaire bon exemple, reien i es distreien mútuament.
El sacerdot que venia a dir la Missa, i que era considerat el capellà de la congregació, era el famós Doctor Domènech, germà del que fou director de la Caixa de Manresa i que, igualment, era professor o catedràtic de l’Institut Lluís de Peguera. Era tot un caràcter, dur de pelar, que feia més por que goig. Jo vaig fer d’escolà a la Salle, i si no deies bé, o a temps, alguna resposta, per exemple, si et quedaves tallat en el, difícil de memoritzar, “orate frates”, et podia baixar, sense gaires manies, qualsevol element litúrgic de sobre l’altar.
Un dia, es veu que vaig fer algun comentari negatiu sobre la religió, a algun grup de companys (ves a saber…), i l’”hermano” de torn se’n va assabentar, i va cridar els meus pares, als qual va dirigir tot un sermó: “que si a casa meva tenien unes altres creences o no creien, s’ho guardessin per ells; però que jo no era ningú per adoctrinar els companys”. Pobres pares meus! A casa els va saber molt greu: es devien pensar quina mena de dimoni tenien a casa…
Aquesta etapa de la meva vida, la considero nefasta. No vol dir que alguna o altre cosa positiva, va sedimentar en mi inconscientment; però el tipus de formació que vaig rebre-hi, em va fer més mal que bé. Val a dir que, en aquells anys difícils, previs a l’adolescència, jo era una persona molt sensible, observadora i feble interiorment. Per acabar-ho d’adobar, vaig tenir un gangli tuberculós al coll (una marca que m’ha quedat per a tota la vida), que va provocar-me tot un seguit de circumstàncies i problemes afegits: banys de sol, medicaments, recomanacions a passar dies a l’alta muntanya, extraccions del pus sovintejades, etc.; i, com a més greu, faltar dies a l’escola; fet que va ser la causa de repetir curs: companys nous, endarreriment, complexes… circumstàncies que, ben segur, en una persona fresca, un d’aquests que tenen la sort que tot els rellisca, no li deuria d’haver afectat tant viure aquestes situacions com a mi.
És clar, jo, en aquells moments, no era bo en gairebé res: mal estudiant, era del grup dels darrers de classe; dolent en l’esport; a l’hora de la gimnàstica m’ho passava fatal: no hi havia manera de saltar el poltre i tota aquella sèrie d’instruments… En els moments dels partits de futbol o basquet, no em triava ningú. Teníem, per exemple, alguns companys de classe que van esdevenir futbolistes de nivell, com el Joan Martínez Vilaseca o el Llobet de Sant Vicenç de Castellet. Aquell ensenyament estava pensat pels que eren estudiants exemplars, bons esportistes, bon nens, etc.; a tots aquests els enlairaven i els posaven d’exemple a tot arreu; i els que no assolíem el nivell, no diré que érem mal tractats, però sí com si no hi fóssim.
La religió que ens van ensenyar era contra natura i inhumana. Tot eren prohibicions, pecats, inferns i dimonis. Una summa d’idees i ensenyances espirituals per turmentar les ànimes. Confessar-se, era un calvari. Deien que érem lliures de fer-ho, però ens controlaven en files i era molt difícil d’esquivar acostar-se al confessionari. Els dijous, que eren els dies de les confessions, venien varis capellans i tocava el que et tocava. I sempre un acusar-se dels mateixos pecats: el maleït sisè manament que ens havien ficat al cap, com a principal.
Tampoc considero que ens fessin un bon servei, enlairant, com a súmmum de la perfecció, la puresa i el celibat. Els quals assoliments, en si mateixos, personalment penso que valen ben poca cosa. Si aquestes dues fites tenen un algun sentit, hauria de ser només quan, degut a una vocació religiosa o humana que vol una dedicació absoluta, hom no es pot comprometre a tenir parella, fills o relacions amoroses. En una paraula, en bé d’un servei superior i prou. Altrament, tan sols s’aconsegueix sumar persones a la llista general dels concos, ensotanats o no, tediosos i sense sentit.
No tinc pas absolutament res contra les formes diverses de sexualitat i d’homosexualitats: Déu me’n guardi! Tanmateix, com en tot, hi ha els honestos i autèntics i els que ho són per seguiment d’una moda o per pur esnobisme. No digueu, però, que en un ambient tancat,[17] on tot són homes, ensotanats o no[18], nens i nois, en fi, tothom del mateix sexe, i que, a sobre, només tiren per desacreditar el sexe contrari: “les dones són l’esca del pecat i millor ni mirar-les”. I, per acabar-ho d’adobar, et passen pel·lícules i te n’amaguen totes les escenes d’un suau erotisme, fet que et fa pensar que ho fan perquè es tracta de quelcom dolent. Total, un seguit de circumstàncies que porten, o poden portar, fàcilment a un enamorament entre gent del mateix sexe.
Recordo clarament que, quan a casa em van treure d’aquell col·legi, potser degut a que ja estaven cansats dels problemes que els portava, que no tirava endavant i que ja em necessitaven per a la feina, vaig prometre’m que mai més posaria els peus en un lloc com aquell. Fet, que he de dir, no vaig complir. Però això, en aquest moment no toca.
d) – El color blavós del safir: l’Acadèmia Central (1956-1957)
Al meu pare no l’hi va saber pas massa greu, que deixés els estudis penjats. Ja que ell pensava en mi, com a fill gran, per tirar el negoci endavant. I a mi, d’entrada, no em deuria semblar pas gens malament. Tanmateix, la meva mare i també algun dels meus tiets, van convençe’l perquè acabés els estudis.
A la Salle, havien desdoblat els estudis, a uns ens van fer estudiar, d’acord amb els pares, el Peritatge Mercantil i als altres el batxillerat. Per tant, es va decidir que treballaria a casa i que aniria a l’acadèmia del meu tiet Antoni Massegú Selga (1911-1960) per acabar les assignatures que em quedaven del Peritatge Mercantil, que havia deixat penjades.
El meu pare i els seus germans, en vida del seu pare, mestre i director del Col·legi Acadèmia Massegú, qui més qui menys, hi havia fet classe; el meu pare, per exemple, ensenyava català. I vet aquí que impartint aquesta llengua nostrada, va conèixer la meva mare, que n’era una alumna. Tanmateix, quan van anar-se casant, assumien les respectives professions de les seves mullers. El meu pare, doncs, va passar de mestre a fondista. L’únic que va seguir la vocació de l’avi patern, va ser el tiet Ton, el qual, mort el seu pare, i escampats els seus germans, va fundar l’Acadèmia Central.
Amb el temps, també s’hi va enrolar en Manel Tatjé i Victori (1923-1985), tiet meu pel fet d’haver-se casat amb la Nasieta, la germana petita del meu pare. Aquest treballava a la Maquinària Industrial de cap del departament de comptabilitat; tenia la titulació de Professor Mercantil i per aquest motiu, el tiet Ton el va contractar, perquè l’hi portés l’ensenyament dels estudis mercantils.
L’Acadèmia Central estava al començament del carrer Sant Miquel, al primer pis de la casa on als baixos hi havia els comestibles La Colonial, i al costat la peixateria de la senyora Lola. Era un pis molt gran, arribava fins a la placeta de Sant Ignasi malalt. Hi havia aules petites, per a una dotzena d’alumnes, igualment que alguna de molt gran, laboratori de química, etc.. En aquells anys, a Manresa van proliferar les acadèmies privades, la del meu tiet, però, tenia molt prestigi. Va tenir la traça de ser la primera acadèmia en llançar-se a preparar alumnes pels Peritatges Industrials a la nostra ciutat; s’examinaven a Terrassa i em consta que van tenir molt d’èxit. Més endavant, gràcies a la contractació del tiet Tatjé, va obrir-se a la preparació pel món de l’administració i el comerç, el Peritatge Mercantil i el Professorat, pels quals anàvem a examinar-nos a Sabadell.
El senyor Ton, era una persona molt peculiar. Molt bon mestre; deien que explicava les matemàtiques com ningú. Era un gran pedagog; començava les classes parlant de tot, menys de la matèria que tocava: notícies, futbol, etc., i quan li semblava que tenia la gent a punt, engegava la lliçó corresponent. Era savi, però molt despistat: buscava les ulleres i les portava posades; es posava el cigarret a la boca pel cantó que cremava; li sortia, fàcilment, la camisa fora dels pantalons, etc., etc.. De vegades donava la impressió que els alumnes se’n reien, però se l’estimaven molt, tot i que ja eren joves fets i refets.
Això sí, va saber envoltar-se d’un bon equip de mestres i professors: recordo al senyor Montero, un famós químic; l’Elies Serra que, després d’un temps com a ensenyant, va esdevenir un dels caps dels bombers de Catalunya; el Joan Descals, futur artista i polític, l’Alfred Beltran, entre altres. El tiet Tatjé també fou un bon professor, molt diferent però, era molt seriot i feia molt respecte. Un mal entès de tipus familiar, quan el tiet Ton va morir, el va portar a posar-se pel seu compte; i va a fundar l’Acadèmia Tatjé Massegú, situada en dos pisos alterns de la plaça Creus.
A l’Acadèmia Central hi vaig trobar tot un altre ambient. D’entrada, convivíem amb noies, que ja era tot una altra cosa. I hi vaig conèixer companys molt sans humanament, interessants i divertits; fèiem experiments, pólvora, per exemple; érem trapelles, però em van obrir tot un altra mena de perspectives i d’horitzons. La qüestió és que, a empentes i rodolons, vaig enllestir el Peritatge Mercantil, que era del què es tractava.
e) – El verd maragda o el color de l’esperança: l’Acadèmia Vilajosana (1960-1962)
Arribats a aquest punt, tothom tenia clar que el meu camí era el de fondista. Així que el meu pare em va enviar, dos estius seguits, a aprendre l’ofici: l’any 1958 a l’hotel Gran Sol de Sant Pol de Mar i el 1959 al balneari Montagut de Ribes de Freser. L’any següent, el amos d’aquest balneari van venir a casa a demanar-li al meu pare que m’hi deixés tornar a treballar. Tanmateix, com que ja m’havia convertit en una peça necessària de la fonda, no m’hi van deixar tornar.
Fou en aquest temps, doncs, quan vaig començar a anar, a les tardes, a l’acadèmia del que va ser el meu primer mestre, Estanislau Vilajosana i Guilà (1913-1991), que era al carrer Casanova, en l’àtic de la casa on vivien i que era propietat de la seva muller Neus Suanya. Aquest va ser el lloc on em va començar a canviar la vida, degut a que hi vaig albirar nous horitzons; una matèria i una afecció que m’agradava; i que m’adonava que hi podia reeixir, si era constant i hi dedicava temps[19].
f) – El blavós turquí: l’Acadèmia Catalunya i el senyor Cornet
En el bagul de la meva memòria, hi ha un lloc petit, però ben especial, per a la Acadèmia Catalunya i, d’alguna manera, també, pel Dr. Ramon Cornet i Arboix (1925 – 2004) que en fou la seva ànima. Primerament, perquè quan festejava amb la “Senyoreta Blanch”, amb la qual em vaig casar, em vaig fer tips d’anar a esperar-la quan l’Acadèmia era a la Plaça de Catalunya, entre els carrers Saclosa i Pujolet[20]. Feliços temps aquells!
Anys més tard, casat amb l’Assumpta Blanch i Zapater (1948) i ja amb fills[21], va succeir-me un esdeveniment[22] que, fet i dit, havia de canviar el rumb de la meva vida. L’Acadèmia Catalunya s’havia traslladat a Pineda de Bages; i la persona que en aquells moments n’era el professor de Dibuix, en Joan Vilaró i Llach (1918-1976), va emmalaltir greument. No en sé el com va arribar-me a mi l’oferiment, tanmateix, sempre he pensat que va ser el mateix Joan Vilaró que em va recomanar. La qüestió és que em van demanar per fer-ne la substitució. Jo, aleshores, treballava a la Fonda dels meus pares, i estava destinat a seguir-ne el negoci familiar. Paral·lelament, però, havia agafat una gran afecció a les Arts Plàstiques i m’havia introduït, positivament, en el món artístic manresà[23]; per aquest motiu, la proposta em va interessar. Durant un parell de cursos, hi anava dues o tres tardes a la setmana. Feia la plàstica a nois i noies, diria que preadolescents.
Va ser una experiència positiva. Em vaig entendre bé amb els alumnes. Val a dir, que aquella beneïda substitució em va descobrir la vocació de pedagog. Allà, amb els alumnes, vaig atrevir-me a fer procediments que no s’havien fet mai en aquella escola: fang, guix, pintures, linòleum, cartró pedra… Procediments molt creatius, i que als alumnes els acostuma a agradar molt, però que porten feina i problemes amb la neteja i el soroll. Puc dir que mai se’m va limitar; ans al contrari, per part de direcció sempre vaig trobar-hi el suport i els ànims necessaris per tirar endavant.
Puc afirmar, doncs, que aquella experiència va ser la gènesi d’un canvi de direcció en la meva vida. Ja que, a posteriori, vaig treballar i lluitar per aconseguir les titulacions necessàries per a esdevenir un professor de dibuix com cal.
Per aquest seguit de motius, tinc un bon record del Senyor Cornet. Personalment, no hi vaig tenir un tracte directe, però sempre vaig notar la seva presència d’una forma positiva. El recordo com un home tolerant i lliberal. La seva serietat i senzillesa, amagava una gran saviesa. Fou una persona que respectava allò que era nou, si hi veia un sentit, es clar. El Senyor Cornet sabia dirigir l’Acadèmia sense protagonismes; repartia, amb criteri, les feines i les responsabilitats; es fiava de la gent que treballava amb ell; i sabia treure i valorar allò de bo que hi ha en cada u.
Creiem que va ser una persona important per a Manresa, com a professor i director de l’Acadèmia que va fundar, com a mestre de mestres, com a historiador i com a farmacèutic. El país també el fan les persones que, com el Senyor Cornet, sense fer soroll fan la seva feina amb amor, sentit i dedicació.
Si d’aquell centre no en tinc tan bon record, tot i que no hi vaig tenir mai tractes directes, és del senyor Bernat. De vegades, donava la impressió que era el que manava, com si el director fos ell, quan n’era un contractat com la resta de mestres i professors; feia com de director. Ambdós, el senyor Cornet i el senyor Bernat, feien un tàndem molt curiós, radicalment oposats de manera de ser, però, gràcies a la mà esquerra i enguantada de seda del primer, van anar tirant bé durant molt de temps. Fins al moment que el senyor Cornet va traspassar l’acadèmia[24] i va retornar al món de la farmàcia, i el senyor Bernat, recolzat en una sèrie de pares que el seguien i defensaven cegament, va inaugurar el famós col·legi Camps i Fabrés; situat al mateix carrer dedicat a la memòria del famós industrial i poeta manresà de la Renaixença, Antoni Camps i Fabrés (1822-1882).
Aquest senyor Bernat, havia estat “hermano” de la Salle, se’n va sortir, es va posar a viure a l’hotel Pere III i el senyor Cornet el va acollir a la seva acadèmia. Entre les seves qualitats pedagògiques, destacava el do de posar-se pares i fills a la butxaca, fàcilment. Era un demagog d’alta volada; dels que estirava més el braç que la màniga; convidava a àpats als seus col·laboradors, per menys de res, i no en llocs barats, sinó amb tota mena de luxes.
Aquest personatge, tristament, tot i la seva bona voluntat, va ser una prova més de que les grans congregacions religioses pretèrites, es preocupaven d’endossar la religió i s’oblidaven d’educar als seus seguidors humanament. Mal anem, si la religió, sigui quina sigui, no es recolza en una maduresa humana.
g) – L’acord multicolor de l’arc de Sant Martí: l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi[25] (1975-1980)
L’Escola, estava situada a la zona de les facultats de la Diagonal barcelonina, concretament al carrer Pau Gargallo, prop de la Politècnica i Arquitectura. A l’entrada, hi havia una escultura de Sant Jordi en bronze[26], d’un parell de metres d’altura, que mitigava la fredor d’aquella colla d’edificis.
Em vaig apuntar per examinar-me d’ingrés. I vaig presentar-m’hi el dia senyalat, amb el material necessari i la pertinent documentació. D’entrada, ens van explicar com funcionarien les proves i el temps que teníem per a cada una: en la primera, es tractava de fer una pintura lliure, tant de tema com de material i de suport: jo vaig fer una colla de gent en un dia plujós. En la segona, havíem de fer un dibuix en un paper o cartró, de metre per setanta centímetres, com a mínim, a partir de qualsevol dels temes que ens havien preparat a l’entorn de l’aula: una colla de cadires posades en un pilot, grups de figures de guix, una sèrie d’objectes mal posats, etc.. Demanaven, sobretot, l’encaix del tema en qüestió, que hi cabés tot dins del paper, sense que sobrés ni faltés espai dins del suport. En la darrera prova, s’havia de comprendre i situar una sèrie d’imatges que ens projectaven cada cinc minuts: autor, estil, època…, i fer-ne un breu comentari. Al fi i al cap, esforços que em van servir, tan sols, per obtenir el dret a matricular-me. Dedueixo que pretenien conèixer la gent que teníem un mínim d’interès i de qualitats; així com aconseguir un número limitat d’aspirants.
Així que, més eixerit que un gínjol, vaig entrar a aquella famosa Escola. En aquells anys, l’ensenyament estava estructurat d’una manera determinada des de feia temps. Els estudis duraven cinc anys: dos cursos comuns i tres d’especialització; podies triar pintura o escultura. Els darrers tres cursos, però, coincidíem en algunes assignatures, uns i altres. Hi havia també, el departament de tècniques de gravat, com a assignatura complementària opcional[27].
Tanmateix, quan estava cursant el segon curs, hi va haver una revolució interna. Els alumnes van començar a guixar els quadres i les escultures que adornaven parets i racons; i no van parar fins que van aconseguir que desapareguessin del mapa intern. Protestaven, mitjançant rètols, grafits i la creació d’instal·lacions de mal gust, com posar orinals, amb femta autèntica, per les escales interiors; o fent el boicot als catedràtics i professors, amb fama de tradicionals, organitzant manifestacions, dins i fora de l’edifici, etc. Les protestes tenien dues finalitats: exigir el pas d’escola superior a facultat i forçar un canvi en els plans d’estudi que, segons els manifestants, estaven envellits i desfasats.
M’atreveixo a dir que al darrera de tot plegat, hi havia professorat implicat, perquè tot aquell rebombori va provocar realment un nou enfocament i un canvi radical en el sistema d’ensenyament. Els que ja érem dins, però, vam poder seguir el currículum d’assignatures dels plans antics, amb algunes variants obligades. I els que van anar seguint al darrera, podien triar entre diverses opcions. Tot un embolic, d’aquells que s’acostumen a fer per acontentar a uns i altres. És clar, les matèries artístiques tenen un problema de difícil solució: que són de fàcil subjectivació. Per exemple, en medicina és molt difícil que passi aquest fet, perquè l’anatomia humana és sempre la mateixa; contràriament, segons qui t’ensenyi dibuix, pintura, gravat o escultura, pot variar radicalment.
Els uns, volien alliberar aquests ensenyaments de tota objectivitat: vers una llibertat absoluta; i els altres, convertir-ho en una suma de conceptes estranys o en una mena de ciència empírica. Personalment, crec que ni uns ni altres anaven bé. A l’art s’hi pot arribar de mil maneres, certament, però no tot s’hi val. Cal un treball seriós, honest, autèntic, creatiu i, per sobre de tot, personalitzat. Com diu el poeta: “Tots els camins van a Roma, / tots els camins, ja ho sabem!, / però no [tots] van a Betlem”[28].
Per treure partit d’aquella experiència, a més de fer-me amb el títol, tenia un handicap, que podia afavorir o entorpir aprendre i tirar endavant professionalment. Tenia trenta tres anys, i des dels divuit que m’havia mogut pel món local i comarcal de les Arts Plàstiques; tip, en el bon sentit de la paraula, de veure exposicions, museus europeus i de casa nostra, llibres, reproduccions, etc.; per tant, tenia uns criteris més o menys formats. I com els passava a altres alumnes grans com jo, que venien pel títol i que es creien que ho sabien tot i que ningú els havia d’ensenyar res, podia caure en aquest mateix parany. Per evitar-ho, vaig fer-me una promesa: que cada dia, a l’entrar en aquell edifici, deixaria fora tot allò que em pensava saber; i miraria d’entrar-hi, com recomanava l’insigne crític Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), “amb el càntir buit”. Gràcies a aquesta actitud, puc dir que vaig aprendre-hi molt; bàsicament, perquè se’m van obrir als ulls una miríade de formes d’entendre, de fer i d’ensenyar, tant de positives com de negatives, que em van enriquir d’allò més.
Entre el professorat, hi havia de tot; des dels que em van deixar una bona empremta; com el professor de dibuix Muntada; un senyor amb molt de tremp i de saviesa plàstica; autor de l’únic mural pintat a l’entrada de l’escola que va restar intacte d’aquella moderna revolta[29]; tenia una gran afecció pels estels, sempre ens en parlava i ens feia demostracions al terrat de l’escola. O el pintor Jaume Muxart (1922-2019); o l’Antoni Pedrola (1928-2019), que era el professor de procediments pictòrics, o alguns de joves que no recordo els seus cognoms. Fins a algun exemple d’allò que no ha de fer mai un professor. Com el d’en Galzeran, que era el catedràtic d’anatomia i marit de l’escultora Lluïsa Granero; el qual, com que l’anatomia no canvia mai, tenia una colla de cassetes gravats amb la seva veu, que ronquejaven de tan vells, explicant tot allò que li calia sobre el tema, i els posava en marxa quan li calia, i amb una canya anava assenyalant allò que deia la veu gravada. Un solemne avorriment, vet aquí, i poques ganes de treballar de malgastar veu…
Durant cinc anys, doncs, de dilluns a divendres, sortia de la fonda a les tres, i gràcies a la meva dona que em substituïa, anava cap a Barcelona, corrent sempre com un beneit. Primerament amb el tren, on vaig conèixer unes noies que estudiaven infermeria a Sant Joan de Déu i, amb les quals vam formar un equip: cada dia portava el cotxe un o una; aleshores nosaltres ens havíem fet amb un vuit-cents cinquanta de segona mà. I de tornada, encara podia ajudar als pares en el servei de sopars.
Durant els cinc cursos, només vaig suspendre dues assignatures: modelatge de primer curs, perquè arribava sempre tard; però, també, perquè tenia, i tinc, mentalitat bidimensional, i pel volum em costa canviar el xip. I la darrera assignatura del currículum, que era disseny, pel mateix motiu d’horari, però igualment perquè era una assignatura molt conceptual i abstracte. Al setembre ho deixava sempre net. En tota la resta d’assignatures, tant pràctiques com intel·lectuals, vaig treure sempre bones notes. He de subratllar que vaig estar de molta sort. Ja que, si tot hagués anat com abans de convertir l’escola superior en facultat, el meu esforç no m’hauria servit de res; perquè la titulació que posseïa de Perit Mercantil, no equivalia a la del batxillerat superior i el COU. Però al esdevenir facultat, els que érem dins cursant, i teníem més de vint-i-cinc anys, ens van fer una sèrie de proves, a més de presentar una tesina, per aconseguir la convalidació. En resum, vaig sortir d’aquella facultat amb dos títols a la butxaca: l’antic de Professor de Dibuix i el nou de Llicenciat en Belles Arts.
M’agradaria citar en aquest apartat, l’amistat que vaig fer amb un grupet de joves, deu i quinze anys menors que jo; amistats que, curiosament, han perdurat en el temps, ja que ens hem seguit veient un o dos cops a l’any. Puc dir que va ser una de les riqueses afegides a aquella etapa, perquè a través d’ells i de les seves parelles, vaig conèixer una manera de ser i d’entendre la vida, diferents dels ambients que havia tractat fins aleshores. Fills d’emigrants nats a Catalunya, com el Miquel Àngel i la Conxita; el Mauricio, un colombià casat amb una sevillana, la Reyes, empadronats a Banyoles; uns catalans habitants de la Bisbal d’Empordà, el Jordi (epd) i la Rita; el Michi (epd), un fill del cònsol de Mònaco a Barcelona; el Julio, un castellanoparlant nascut a Barcelona, influït pel seu pare val·lisoletà, vingut a Barcelona a impartir la “Formacion del Espiritu Nacional”, el qual ha esdevingut un pintor de primera fila, i la Luisa, una andalusa que parla un català perfecte. A primer cop d’ull, un acord de persones difícils d’entendre’s; doncs al llarg del temps, hem trenat una bona amistat. En les trobades, sense adonar-nos, es passa del català al castellà, i al revés, amb tota naturalitat. Penso que són experiències que t’obren els horitzons i et porten a comprendre altres maneres de ser. I a pensar que a casa nostra, amb bona voluntat per part de tots, hi ha d’haver lloc per a tots i totes.
h) – El verd grisós de les oliveres: El col·legi Badia Solé (1981-1982)
Aquest col·legi va iniciar la seva vida pedagògica al carrer Saclosa. Anys més tard, va passar al mateix espai de la Muralla de Sant Francesc on avui hi ha l’Escola Joviat. Aquell centre el van fundar, l’any 1963, el matrimoni de professors Jaume Badia i Ma. Carme Solé. Tanmateix, un dels propietaris i administrador, era el senyor Antoni Gramunt.
No sé exactament com va anar, sospito que quan l’Antoni Sivillà, que n’era el professor, va deixar la Badia-Solé per anar a l’Institut Lluís de Peguera, em devia recomanar; o, també podia ser que, com que el senyor Badia era molt amic de Mossèn Junyent, i necessitat d’un professor titulat de dibuix, ell els donés el meu nom. Sigui com sigui, em van proposar de fer deu hores de classe a la setmana, quatre a dibuix tècnic de COU i sis a dos grups de primer de BUP. El senyor Gramunt, per aquest servei, em donava cada mes un taló per valor de deu mil pessetes. Jo seguia treballant de fondista i això era de més a més. Allà, doncs, vaig iniciar la meva cursa com a professor de veritat.
Sé que els cursos de primer de BUP m’anaven molt bé, direcció sempre em van dir que els alumnes estaven contents, treballaven i s’ho passaven bé. El dibuix tècnic de COU em va costar molt més, ja que si feia quatre hores de classe setmanals, a casa n’hi passava sis, degut a que a la facultat no ens van ensenyar aquesta classe de dibuix; allà tan sols vam fer-hi un sol curs de perspectiva, aplicada a les arts plàstiques; per a la qual, el professor de torn, es basava en els llibres del manresà Josep Mestres Cabanes (1898-1990), que n’havia estat catedràtic. A més eren joves de disset o divuit anys i feien el seu respecte.
D’aquella escola recordo, especialment, el Josep Ma. Aloy (1948-2020) i el Josep Torras (1950-2019), perquè havíem fet experiències junts amb els alumnes: il·lustrar textos, dibuixos animats, escenografies per a obres de teatre, pels pastorets, etc. També el senyor Jardí, el De Puig, el “Willi”, que era com li dèiem al després alcalde de Manresa Valentí Junyent. En aquell col·legi, puc dir que hi havia un nombrós, i exemplar, equip de mestres i professors/es; i, això també, una gran afecció al bàsquet; gairebé diria que tot girava a l’entorn d’aquest esport d’equip.
i) – El blau marí, intens, amb punts lleugerament nacrats: La Salle Manresa del barri de la Parada (1982-2007)
Aquest nou edifici, es construí amb una gran celeritat. El projecte, aprovat l’any 1967, els plànols i la direcció van anar a càrrec de l’arquitecte municipal Josep Ma. Armengou i Vives (1918-2012); al qual se li coneix la finalització de l’església de Crist Rei, projectada per Alexandre Soler i March (1873-1949), la primera ampliació de l’Hospital de Sant Joan de Déu, entre diverses obres cíviques que va portar a terme, durant el temps que fou arquitecte municipal (1959-1981).
Al col·legi la Salle, tenien un professor de dibuix i plàstica, el Mero, si no recordo malament; el qual no vaig tenir l’oportunitat de conèixer, perquè quan jo hi vaig entrar ell en sortia. Em consta que era una bona persona, però no tenia la titulació necessària[30]. En aquells anys, els Fíguls, uns meus nebots, anaven a aquell col·legi; i assabentats els seus pares que a la Salle necessitaven un recanvi en aquestes matèries, els van donar les meves dades. No sé si van demanar més informacions, segurament; la qüestió és que em van trucar per una entrevista amb el germà director, que era Joan Lluís Casanovas i Maña (1943-2009).
Vaig anar a la cita, pensant-me que m’oferirien alguna hora de classe; però, el plantejament que van fer-me, va ser per a jornada complerta i per sempre, si anava bé a tots dos, es clar.
Curiosament, el primer que li vaig dir a l’entrevistador, va ser la veritat pura i dura: que havia anat a la Salle de preadolescent, que no en tenia gens de bon record i que m’havia promès a mi mateix, no posar mai més els peus a cap lloc que portés el cognom de la Salle. I ves qui ho havia de dir, aquell religiós em va llogar i hi vaig treballar durant vint-i-cinc anys, fins que em vaig jubilar.
El primer que em ve a la memòria és que ho vaig trobar tot canviat, positivament. Era com un somni: els “hermanos” s’havien convertit en germans, les sotanes i els pitets havien desaparegut, a les aules hi havia tantes nenes i noies com nens i joves; la majoria del professorat era seglar i, més o menys igualtat entre dones i homes.
Amb la perspectiva que em donen els anys, i la distància, puc afirmar que en aquella santa casa, hi vaig passar una colla d’anys feliços. Sempre vaig trobar-hi facilitats i mai ningú em va cridar l’atenció, ni em va prohibir res. Vaig sentir-m’hi, doncs, acceptat, valorat i, fins i tot, estimat[31]. Molt a pesar que vaig muntar-hi cada ciri, que segurament em mereixia més d’una tibada d’orelles. Estic segur, que a part dels problemes que portava amb els meus sagramentals, els altres hi veien un sentit; i que els alumnes aprenien i que a les meves aules s’ho passaven bé. Des d’un principi, vaig demanar una aula específica per a les assignatures de dibuix; més endavant, al costat mateix, em van alliberar un altre espai, on hi fèiem fang, guix, pirogravat, linòleum, fusta, maquetes i pintura. És a dir, en una hi treballàvem les tècniques seques, que no embrutaven, i a l’altre les que sí. En la segona hi teníem aigua corrent. Una mica més enllà del temps, em van deixar muntar un petit laboratori fotogràfic a les golfes de mals endreços de la casa. Total que no em va faltar mai res.
Evidentment, com ens podem imaginar, tot aquest rebombori portava molts problemes. Com que les hores de plàstica eren poques per classe, omplir el meu horari significava que per als meus “dominis”, passava mig col·legi: o sigui, des de sisè d’EGB fins a les optatives de dibuix tècnic i disseny de BUP. Quin era el problema, doncs? que havia d’anar a buscar els alumnes a les seves classes, per portar-los a les meves. Això volia dir un moviment constant de trenta en trenta: soroll, xerrameca, etc.. És clar, si jo hagués cercat la posició més còmoda, no m’hauria posat en aquests embolics, però vaig voler ser sempre fidel i autèntic a la meva manera de pensar, a pesar de tots els handicaps[32].
Recordo que els alumnes més problemàtics, acostumaven a enviar-me’ls a mi. M’hi entenia, perquè m’adaptava a ells i aconseguia que treballessin en alguna cosa que els agradés, i així passaven el temps bé i no molestaven. Sempre vaig pensar que, si no aprenien, almenys que no avorrissin les arts plàstiques i el dibuix geomètric per culpa meva, com acostuma a passar sovint. Fondista de naixement, amb força experiència pràctica del món de les arts visuals, com en deien llavors; però, amb poca experiència pedagògica; devia portar la vocació amagada, per part del meu avi patern, el meu pare i els seus germans. Puc assegurar, però, que sempre que em vaig equivocar, vaig demanar disculpes als protagonistes, no em va costar mai baixar del burro, com s’acostuma a dir. Moltes vegades, alguna brega que havia tingut amb algú o alguna, no em deixava dormir, pensant disculpar-me al retrobar-me’ls; i quan ho feia m’adonava que ells o elles ni se’n recordaven.
Si hagués d’anomenar noms i cognoms del professorat, no cabrien en aquestes pàgines. Vaig deixar-hi bons companys i companyes i algun o altre amic o amiga. Si restava algun relleu negatiu d’aquells anys nefastos, era com una gota d’aigua al mig d’un llac; i no afectava a la bona marxa del curs normal del centre.
Avui en dia, a la Salle Manresa, hi tenim els nostres dos néts grans i n’estan molt contents i nosaltres també.
j) – El color de l’òxid de ferro, vermell, terrós: Arts i Oficis (1982)
Ja havia entrat a la Salle. I a casa, encara seguíem tenint la fonda[33]. En aquell moment, hi havia d’alcalde de la ciutat el socialista Joan Cornet i Prat (1950) i, el meu amic Andreu Descals i Codina (1938-2010) havia entrat com a regidor per Convergència i Unió; i va agafar la responsabilitat de l’Escola d’Arts i Oficis; també es va dedicar a inventariar totes les obres d’art que hi ha dins de l’Ajuntament, una bona feina. Bé, l’Andreu em va demanar que entrés de director de la sessió d’arts dels Arts i Oficis. I, vet aquí que ho vaig agafar, amb una certa reserva i il·lusió. Avui reconec que va ser una mala experiència, la qual em va fer adonar que no servia com a director; perquè soc home d’obeir i no de manar, ja que prefereixo fer-les jo abans de manar-les als altres, i això no és allò que ha de fer un director.
La qüestió és que, la sessió d’Arts no teníem autonomia, depeníem totalment del director de la part dels Oficis, que era el senyor Francesc Rolando i Cuello; una bona persona, no en dubto gens ni mica, però fet a l’antiga, que obria les cartes dirigides a mi, preocupat sobre manera per la disciplina i pel no fumar a classe i coses per l’estil; i, en el meu departament, hi tenia professors rebels a sotmetre’s a qualsevol disciplina. I jo estava al mig i rebia cops pels dos cantons. Per aquests motius, doncs, vaig dimitir a finals del curs; però també perquè no podia portar les tres feines, responsablement.
Aquell any que hi vaig ser, va ser el del canvi, de l’antic Grup Escolar Generalíssim Franco (actualment “La Renaixença”), als Infants. Aleshores ocupàvem tot l’edifici; entre el professorat, vam ajudar en el transport de mobiliari, etc., etc. Avui els Arts i Oficis han passat a millor vida i només resta l’Escola d’Art, que és com havia de ser.
Un cop alliberat d’aquell pes, vaig voler expressar el regust amarg que em va deixar el meu pas per aquell edifici, amb el següent conte:
El “Gulliver”, vaixell escola del port de Gènova
El “Gulliver” és un vell transatlàntic, que avui es troba ancorat i fermat en un dels molls del port de Gènova. Des que va ser batejat, que havia solcat com si res per totes les mars. De tal manera que si avui suméssim les distàncies que havia fet, anant d’ací a allà, serien moltes les anelles que encerclarien l’esfera blava del nostre món. El seu buc immens, ben flanquejat per gruixudes cuirasses, roman experimentat, tant per combatre amb les més terribles tempestes, com per abandonar-se al tranquil balanceig d’unes aigües pacífiques. Durant molt de temps, l’estridència de la seva sirena i la fumera de la seva xemeneia, sortint darrere l’horitzó, entre el volar inquiet d’un esbart de gavines, eren esperats i celebrats arreu del món, per una munió de gent. Tanmateix avui, heu-lo aquí, temps i temps, ancorat i aferrat en aquestes aigües contaminades.
Quan els anys l’havien portat a la plenitud i havia adquirit fama superior entre els vaixells de tots els ports, els prohoms del Consell de la Ciutat van decidir comprar-lo per als més alts serveis de Gènova; i el van convertir en un flamant vaixell escola, on haurien de formar-se i iniciar-se les futures fornades marineres; les quals, tard o d’hora, esdevindrien vida i orgull per a tots els genovesos.
Si el “Gulliver” pogués parlar, descobriríem aquells anys de vaixell escola, com els més afortunats de la seva longevitat. Ja que, els dirigents d’aquells afers, abans de res, s’havien esmerçat molt a seleccionar un equip d’homes especialitzats i amb vocació, per a trametre l’art i la ciència necessaris als homes que haurien de bregar amb els vaixells i la mar. Després va venir la convocatòria a tot el jovent que volia servir i aprendre; el qual, val a dir, va afluir-hi generosament. I així, aquell vaixell es transformà en legítim portador d’una vida marinera sana i autèntica, plena de sentit, tant per als bregats com per als novells. Junts vivien llargs períodes intensos, navegant i convivint per les grans rutes marines. Veritablement, aquella bona gent havia aconseguit crear una circumstància exigent, al mateix temps que joiosa. Perquè tots els vivents d’aquell lloc, honestament i sàviament, ensenyaven i aprenien.
Però, vet aquí que amb el temps les coses van anar capgirant. Tots aquells homes, gats vells, es jubilaren; alguns, fins i tot, moriren. I va aparèixer una altra mena de dotació, on des del dirigent més important fins a l’últim de l’esglaó, de seguida van evidenciar més esma per controlar i dominar els moviments comercials i pecuniaris dels encontorns del port, que en conservar aquells màxims pedagògics, pacientment assolits per llurs il·lustres antecessors. I com si hi hagués un amagat acord, la nova promoció de jovent va adaptar-se passivament a la nova situació. I des de llavors que el “Gulliver” ja no va ser portador d’anhels, ni mai més ningú va frisar dins d’ell per endinsar-se en els misteris marins.
I allò que va succeir, covat inconscientment tant en l’egoisme personal com en el col·lectiu, convergí amb l’hora tombant del vaixell; que, per aquest motiu, va ser una mica trista. I és per aquesta alteració degradant, que avui aquest vaixell rau en un racó del port, semblantment a un ancià derrotat, amb un gran rètol penjat: “Gulliver, vaixell escola, orgull de Gènova”.
k) – El color delicat de les perles: El taller de dibuix i pintura del Casal de la Gent Gran de la Generalitat de Manresa (1984-2012)
Els locals del Casal, estan situats al carrer de Circumval·lació, al costat del primer temple evangèlic que hi va haver a Manresa. L’edifici està format per una planta baixa i tres pisos. Té una vida activa, que molts casals del país envejarien. A part dels jocs de taula, hi ha una vida cultural d’una riquesa i qualitat dignes d’admirar. Cursos de català i d’idiomes; gimnàstiques, iogues, coral, piano, dibuix i pintura, modisteria, conferències sobre temes diversos, amb conferenciants excepcionals.
L’any 1984[34] vaig caure il·lusionat al Casal de la Gent Gran, diria que recomanat per l’Antoni Sivillà (acs), per dirigir un curset de dibuix i pintura que havia de durar un trimestre. I vet aquí que aquell “mini curset” va durar anys i panys: fins que em van caure a sobre, els setanta anys. Primerament, érem un grup, una tarda a la setmana; després es va haver d’ampliar a una segona tarda, degut a la demanda de tanta gent que volia aprendre, o perfeccionar, l’afecció de dibuixar i de pintar.
Sempre vaig pensar, que quan faria setanta anys deixaria pas a una altra persona, perquè continués aquesta tasca, enriquidora; decisió que vaig comunicar, en el seu moment, a la direcció del Casal. El dia 21 de juny de 2012, la direcció, la junta de govern i els alumnes en ple, em van sorprendre amb un acomiadament. L’acte va discórrer amb una gran naturalitat i senzillesa, però, en la meva humil percepció, ple d’emotivitat i contingut. Paraules i regals que no sé si em mereixia, un berenar com Déu mana i una placa magnífica amb uns mots gravats entranyables: “El Casal de la Gent Gran de Manresa i l’Associació Viure i Conviure, en reconeixement per la teva col·laboració i docència (1984-2012). Has sembrat i has recollit. Gràcies! Manresa, juny de 2012”.
No cal dir que la paraula que va brollar en el meu interior, i que ha restat per sempre en el meu record, és agraïment. I no tan sols per l’acte en si del comiat, sinó per tota la meva vida al Casal. Vaig venir-hi a dirigir aquests Tallers de Dibuix i Pintura quan tenia quaranta dos anys i vaig deixar-ho, passant el testimoni[35], quan en tenia setanta de fets. Al Casal, doncs, m’hi vaig fer gran entre la gent gran. En els inicis era relativament jove: el profe i el més jove de tots i totes. Això si, la gent gran em tractava de vostè, quan els nens i els adolescents de la Salle em tutejaven. Amb els nois i noies de l’escola, doncs, hi vaig viure el futur i al Casal el present i el passat. Els darrers anys que hi vaig ser, però, ja hi havia alumnes bastant més joves que jo. Ensenyar també és aprendre, de retruc; i al Casal hi vaig aprendre, sobretot, a fer-me vell amb tot el sentit del món; i, fins i tot, amb joia. I aquest fet ha estat gràcies al testimoni de tan bona gent que hi vaig conèixer; tant per part de l’alumnat dels tallers, com de les respectives juntes de govern i de la direcció.
Sempre he cregut que quan un fa una feina, o agafa qualsevol mena de compromís, professional o altruista, s’hi ha de fer amb tot el cos i l’ànima. Tanmateix, a la vida, quan arriba el moment o les circumstàncies t’hi porten, també s’ha de saber deixar pas lliure als altres. Estic molt d’acord amb que els avis hem de seguir sent, dintre del possible, persones actives i útils a la societat; però, també crec que s’hauria de tenir en compte aquella dita popular de que “hi ha un temps per aprendre i un temps per oblidar”; essent-ne tant selectius com vulgueu. Ja que un dia o altre ho haurem de deixar tot, també ens cal, tant en la vida com en el dia a dia, aquest aprenentatge.
El dia del meu comiat, la presència dels meus darrers estimats alumnes, igualment com la dels membres de la junta de govern d’aquells moments i de la gerència del Casal, em representaven i em duien a la memòria totes les persones que van passar per aquells tallers. Sobretot, recordava amb estimació els rostres i els noms de tantes persones que ja deuen estar dibuixant i pintant als immensos tallers del Pare Etern.
Vaig seguir col·laborant amb el Casal amb alguna conferència, però ja des d’una altra perspectiva. Me’n vaig anar, desitjant el millor per a tots els usuaris i responsables del Casal; així com amb l’esperança, de que el nou professor seria tan estimat i acceptat com jo m’hi vaig sentir durant tots aquells anys.
Vet aquí el perquè, acomiadament rima amb agraïment.
l) – El color daurat del blat, poc abans de ser segat: El Casal de Fals (2002-2017)
Fals és una entitat de població del municipi de Fonollosa. El magnífic edifici del casal del poble, el va projectar el meu amic Ton Baraut i Guilà, el qual també hi va dirigir la construcció de l’església: tot un model de senzillesa i bellesa, amb un perfecte acord entre els vitralls de la Carme Manubens, el treball escultòric del Ramon Oms (1951) i l’arquitectura que els aplega.
Vaig començar a dirigir aquest taller de pintura l’any 2002. Ja estava en plena jubilació a temps parcial i, durant cinc anys, anava a la Salle tan sols dues hores de tres matins a la setmana i tenia més temps, per això de grat ho vaig acceptar. Hi anava els dimecres a la tarda; i eren unes tardes agradables, degut a que en aquell poble hi havia un ambient envejable. Els dimecres els dedicaven a la gent gran i sempre hi havien celebracions, sants, aniversaris…, qualsevol motiu servia per aplegar una colla de gent a l’entorn d’una taula amb coca, begudes, etc.. Tenen un cafè bar que el dirigeix l’hortolà del poble, un home diligent, amable i treballador. En el cafè que em prenia abans de començar la classe, hi he pensat més d’una vegada.
Tenia un grup de dones, majoritàriament, amb un o dos homes. Un d’ells, el sagristà del poble: iniciador d’una empresa d’ous de gallina a gran escala, que avui regenten els seus fills. La jove i la filla del Molí de Boixeda, la Conxita (acs) i la seva filla Marta, la Maria de la Creu, l’Elisa, l’Assumpció (acs), la Josefina, etc.. Bona gent del món rural i alguna que pujava de ciutat.
En fi, aquest va ser el meu darrer pas pel món dels centres d’ensenyament, ja sigui de nens, com de joves o d’adults. Aquest va ser, doncs, el punt i final del meu particular políptic.
ll) – El color de gos quan fuig: conclusions, a tall de cloenda
Rememorant la meva vida d’alumne, m’adono que quan un albira, entre una multitud de vies i corriols, sovint en mapes plens d’obstacles, un camí, el seu, està tot salvat. Ja que, com a mestre, he vist multitud de casos de nois i noies, que ningú del claustre de professors n’hauria donat cap bona informació, que en el present són feliços degut a haver sabut trobar el seu lloc en el món; i al revés, molts dels que tothom enlairava, s’han perdut entre els emboirats i foscos espais sense camins.
En base al mestre que vaig ser, estava pensant, també, en les edats que tenen els nostres alumnes, quan passen per les escoles, col·legis o acadèmies d’ensenyament reglat; en uns moments en què, per regla general, cap nen o nena, preadolescent o adolescent, sap allò que vol ser o saber, als mestres no ens toca altre remei que la feina del sembrador; i ens passa, semblantment, el què explica, de forma magistral, la paràbola del sembrador[36]. Per ensenyar qualsevol matèria, no n’hi ha prou en el saber del professor, cal, sobretot, algú que realment vol aprendre.
En quan a l’experiència d’acompanyar persones adultes en l’aprenentatge de dibuixar i pintar, em calia paciència i guants de seda, perquè moltes persones, quan arribem a la vellesa, som ultra sensibles a la més mínima correcció; o ens piquem, fàcilment, de l’amor propi. Jo sempre m’havia basat, pedagògicament, en ressaltar allò que els alumnes feien bé, perquè això els animava a seguir, que no en encarar-los, massa aviat, en els seus defectes. Pensava que quan l’alumne aniria aprenent, ell mateix descobriria els seus errors. Degut a aquesta tècnica, moltes vegades, algú o alguna em deia: “escolti, jo no he vingut aquí perquè em digui allò que faig bé, sinó perquè em digui el que faig malament”. Tanmateix, quan intentava fer allò que em manaven, amb tota la delicadesa del món, la resposta era immediata en forma de protesta, excusant-se de mil maneres per no acceptar allò tan ínfim que els intentava corregir.
De totes maneres, allò que no s’ha començat de jove i s’ha treballat amb constància, durant anys i panys, difícilment hi reeixim. Si ens hi fixem, l’assoliment de la maduresa, en els artistes longeus, està sempre recolzada en les columnes de la joventut: Jesús de Natzaret, va morir a trenta tres anys, amb tota la feina feta; Vincent van Gogh, trenta set anys de vida, deixant una obra immensa; Mozart, trenta cinc anys; Frederic Chopin, trenta nou, etc., etc. Entre tantes persones adultes tractades, hi vaig conèixer bons i bones copistes; si hagués de comptar els creatius, però, em sobrarien dits d’una mà. Vet aquí que ells s’ho passaven bé i jo també; que era i és, en definitiva, d’allò que es tractava.
