Molt aviat vaig poder comprovar què era i què volia dir repressió. Jo devia tenir uns set anys, el pare treballava d’administratiu a l’Ajuntament, en aquella sala que ara se’n diu de les columnes hi havia un taulell llarg que partia la sala en dues meitats. A la banda del balcó, darrere del taulell, hi treballaven cinc o sis homes i dues mecanògrafes; a fora del taulell, molt a prop de l’avantsala d’Alcaldia, hi havia una taula ocupada per un conserge que era pràcticament analfabet, però que, segons es deia, havia fet la guerra amb els vencedors i estava a l’aguait que ningú es passes del régimen establecido.
Bé, doncs, un bon dia el pare es va deixar l’entrepà de l’esmorzar i la mare em va demanar si l’hi podia portar (vivíem a la placeta d’en Creus). Quan el pare em va veure, va sortir de darrere del taulell i jo li vaig donar l’entrepà, em va fer un petó i ens vàrem dir quatre paraules. El conserge es va aixecar com un fuet i em va dir: “Niña, habla en cristiano“. I al pare li va dir de mala manera: “Bozzo, ya sabes que debes hablar en español“. Vaig marxar cap a casa plorant de vergonya i de pena per la manera que havia estat tractat el meu pare.
A casa ens explicaven coses d’ells de Barcelona, de Sant Cugat i de la guerra, i sobretot ens cantaven cançons catalanes: el Cant de la Senyera, L’emigrant, El cant del poble, els Segadors (una versió una mica diferent de la d’ara), la Santa Espina i altres, i ens deien: “Totes aquestes cançons es canten a casa i no gaire alt; a fora de casa no les canteu”. Hi havia por.
A casa hi havia unes quantes revistes d’En Patufet i llibres amb les Pàgines Viscudes de Josep M. Folch i Torres que els havien amagat quan van entrar els nacionals. Deien: “Com a mínim que aprenguin a llegir en català”.
La mare anava a comprar estris per a l’escola en una llibreria i papereria que hi havia al carrer d’Urgell, cantonada amb el carrer de la Mel, a cal Boixeda. Un bon dia en què no hi havia ningú a la botiga la mare va comentar a la mestressa que li sabia molt greu que els seus fills no poguessin ni aprendre a llegir en català, i li va explicar que a casa hi havia alguns contes i algun En Patufet però que ja ens els sabíem de memòria. Llavors, la botiguera, abaixant la veu, li va dir que al soterrani tenia unes caixes que havia pogut amagar, ja que els havien fet cremar tots els llibres escrits en català. Eren novel·les de Josep M. Folch i Torres.
Ves por on, els Reis següents, els que sabíem llegir vàrem tenir una novel·leta en català i una altra pel sant, fins que es varen acabar.
Per l’edat, no t’adonaves gaire de què passava realment, i els mitjans, per descomptat, tampoc deixaven entreveure res, ans el contrari, sobrevivies amb problemes, racionament i grisor.
Eren temps molt difícils, pocs diners, les famílies s’havien de refiar del racionament: llenties (força corcades) oli, sucre morè, arròs, xocolata de garrofes, farinetes de blat de moro. Nosaltres anàvem a comprar en una botiga que hi havia al capdavall del carrer del Pòpul, en deien cal Manel. Pel que fa al pa, que també era morè, anàvem a un forn de la plaça gran que es deia ca la Castellana, i sembla que a la nostra família li tocaven dos xuscos. D’aquest forn, en tenim una anècdota familiar: mentre vàrem viure a la placeta d’en Creus, varen néixer dos germanets, i la mestressa del forn, quan sabia que la mare havia tingut una criatura, ens canviava els xuscos per dues barres de pa blanc durant uns quants dies. Aquell pa era una delícia.
A les botigues et parlaven en català mentre no entrava cap persona sospitosa; si no, de seguida es parlava en castellà.
