Entre els alumnes d’un taller de Photoshop, organitzat per l’Ajuntament de Manresa fa alguns anys, m’hi vaig trobar una antiga professora. L’activitat ens posicionava en una relació entre iguals i ens convidava a compartir alguns records de l’escola on havia estudiat. Es tractava de la Flora Buxó que impartia l’assignatura de Biologia de 5è de Batxillerat a l’Acadèmia Catalunya.

El centre escolar s’havia fundat a principis dels anys seixanta. Estava situada al carrer Saclosa, just tocant la plaça Catalunya i a la cantonada amb el carrer Sant Fruitós. En un primer pis sobre el supermercat L’Heura i el bar Panamà. Després d’anys trampejant algunes carències, el 1970, es va traslladar a un nou edifici situat a Pineda de Bages, on ara hi ha l’Escola Flama. Es tractava d’unes instal·lacions ambicioses que deixaven enrera algunes precarietats anteriors. Recordo les mogudes que es produïen a les aules quan s’anunciava la visita d’algun inspector i els desplaçaments obligats per desenvolupar les activitats esportives, atès que el centre no tenia instal·lacions per fer-les. Des de la pista de bàsquet del Pujolet, fins al gimnàs de la Falange al Conservatori, passant per les pistes del Congost. Malauradament, en un d’aquests desplaçaments va perdre la vida un dels alumnes. Es tractava de Jordi Forcat, mort aixafat per les rodes d’un camió, just al final del Pont Nou, quan tornaven de les pistes del Congost. L’accident va causar un enorme impacte entre els companys de la classe i es va convertir en un dels primers episodis a mostrar-nos les contrarietats de la vida.

De fet, la Flora Buxó ens va ensenyar, en una de les seves classes, una altra de les contrarietats. Va ser al preguntar-nos quin era l’animal que més erosionava la Terra. Els alumnes més llençats, van començar a respondre, anomenant fins a una desena d’animals, sense encertar la resposta. Va resultar que era l’home.

És en aquest aspecte, referit a la vida, quan l’educació es fa extraordinària. He conservat el meu llibre d’escolaritat, però confesso que m’ha servit de poc. En canvi, les petites lliçons sobre la condició humana, s’han convertit en grans contribucions per millorar les meves capacitats personals. Entre elles, l’experiència proporcionada pel Sr. Bernat, el director de l’escola. Certament polèmic, però carismàticament present en el record dels seus alumnes. En aquest cas, la lliçó esdevenia al voltant d’una redacció sobre el plaer, que ens havia encarregat.

Quan vaig començar a escriure, el meu text deia: El plaer és … Però, aviat, apareixia un bloqueig que m’impedia continuar. Ni buscant en les millors enciclopèdies era possible assolir el nombre de línies que se’ns demanava per l’exercici. Sentia una enorme limitació per descriure el plaer. Uns dies després, el professor ens va fer la devolució, llegint el text que havia escrit el company Wenceslao, com a mostra d’una resposta encertada. La solució era atrevir-se a imaginar. Va ser una gran lliçó i un aprenentatge fonamental. L’atreviment era l’eina adequada per a resoldre aquell encàrrec.

De fet, alguns professors i professores del centre eren persones generosament atrevides. En el retrobament, la Flora Buxó m’explicava els magnífics viatges que compartia amb dues professores més d’aquella època, quasi octogenàries. Una d’elles era la Rosa González (la nostra professora d’Història de quart), amb qui vam tenir una altra gran experiència destacada. La González era bastant exigent com a professora i els alumnes vam idear un pla.

El nou edifici de l’escola a Pineda de Bages era excel·lent, però el seu entorn era excessivament tranquil per a joves com nosaltres. Sobretot, els dissabtes al matí, que eren lectius i se’ns feien eterns. El nostre pla volia resoldre aquest problema.

Durant els setanta, a la televisió i ràdio pública presentaven una experiència educativa anomenada “Misión rescate”. El programa tenia la finalitat de fomentar la investigació i revaloritzar els béns artístics i arqueològics del país, mitjançant la formació d’equips de recerca en centres escolars. Els continguts van obtenir força popularitat i el programa es va emetre fins a principis de 1982.

Se’m va ocórrer que aquella activitat podria encaixar dins de l’assignatura d’història i amb l’aprovació dels companys de classe, la vam presentar a la professora. La idea consistia a estudiar l’Església de Sant Iscle, situada a l’altre costat de la mateixa urbanització on estàvem, després de passar la carretera. Va ser fàcil entusiasmar a la González, atès el seu caràcter exaltat.

La família Vilanova, propietària de la finca, ens va donar totes les facilitats per fer la nostra recerca. Es tractava d’una església romànica del segle XII, edificada sobre un temple pre-romànic de finals del segle IX. La construcció destaca per ser un temple amb una nau única, un absis semicircular i un campanar quadrat.

Gràcies al nostre pla, l’assignatura va ser molt divertida i la vam aprovar amb bona nota.