El ple municipal del 14 de desembre de 1979 va ser llarg: va acabar més enllà de la mitjanit, amb un recés de quatre hores entremig. Aquella nit es va fer molta política en un dels sentits de la paraula: la de resoldre els problemes negociant, això sí, després d’haver estat incapaços de resoldre’ls justament d’aquesta manera. Aquella nit el primer pacte de govern de l’Ajuntament de Manresa es va salvar pel molt europeu sistema d’aturar el rellotge. Un sistema que ja llavors practicaven sovint les negociacions entre sindicats i patronals quan resolien els darrers serrells del conveni col·lectiu a les sis de la matinada, amb tothom esgotat i amb els ulls injectats.

Els periodistes presents, a banda de matar l’avorriment amb recursos tant tradicionals com jugar al marro amb monedes –les velles pessetes, que llançaven contra la intersecció del terra i una paret, intentant que hi quedessin aturades el més a prop possible de la ratlla, amb rebot o sense–, van viure una versió domèstica i municipal del joc d’anades i vingudes al «saló dels passos perduts» que sovint es viuen als parlaments.

El «saló dels passos perduts» de l’Ajuntament de Manresa és la «sala de columnes» de la primera planta, dita així perquè n’hi ha dues, de columnes. Actualment hi ha unes cadires vellutades i historiades procedents del saló de plens, i funciona com a sala d’espera del despatx d’alcaldia. L’entrada principal al saló culmina l’escalinata noble, avui tancada al públic excepte per a moments solemnes, i connecta amb la sala de plens, amb l’escala interior cap a plantes superiors (reemplaçada per la nova escala exterior de la façana posterior), i amb els balcons centrals de la façana principal. En certs actes públics que omplen el saló de sessions i queda gent a fora, en aquesta sala s’instal·la una pantalla de circuit tancat de televisió.

La nit del 14 de desembre del 1979 la sala de columnes va funcionar de «saló de passos perduts», perquè el travessaven en totes direccions els emissaris dels grups municipals del pacte de govern, reunits per separat tot examinant possibles sortides a la crisi que havia esclatat. Els dos grups principals s’havien instal·lat a banda i banda: els socialistes, a les dependències d’alcaldia, i els de Convergència i Unió, al costat simètric; tots ells amb vista directa a la plaça Major, nocturnament deserta. Un grup decidia una proposta de repartiment de regidories, un emissari travessava la sala i la portava a l’altre costat, allà la discutien, enviaven algú amb una contraproposta, i així anar fent.

La pregunta és: què havia passat? Com és que vuit mesos després de les primeres eleccions municipals el govern de Manresa es trobava immers en una crisi política? Aquest cronista, que aquells dies exercia el periodisme municipal, va fer-ne memòria fa un any en unes pàgines especials de Regió7 dedicades als 40 anys d’ajuntaments democràtics. Recollim tot seguit uns fragments d’aquell text.

Els resultats de les primeres eleccions municipals, en què les majories absolutes van ser escasses fora dels pobles més petits, van abocar a governs de pacte en molts ajuntaments. Els polítics locals dels partits integrats anteriorment en plataformes antifranquistes com l’Assemblea de Catalunya estaven acostumats a entendre’s per redactar manifestos, organitzar activitats o fins i tot elaborar i defensar propostes conjuntes que es presentaven als anteriors alcaldes. Per tant, d’una manera força natural es van establir pactes d’ampli abast entre aquestes forces per governar els nous consistoris. Però ben aviat van aparèixer les diferències pròpies de l’exercici real de la governació.

El desembre del 1979 es van aprovar els nous impostos municipals de Manresa, els primers després de les eleccions municipals, i la dolça entesa catalanista i democràtica que havia inspirat el pacte de govern de primavera va donar clares mostres de fatiga de materials. Amb els ingredients PSC, CiU, PSUC i PSAN s’havia fet una escudella potser massa barrejada. (PSUC i PSAN van desaparèixer; amb pedres del primer es va construir Iniciativa per Catalunya, ara als Comuns, i molta gent del segon ha anat a parar a ERC).

El ple dels impostos es va celebrar el dimarts 4 de desembre al vespre. La notícia que es preveia un fort augment va provocar que el saló de sessions fos ple de gent que els hauria de pagar, sobretot comerciants i industrials. No estaven gens contents i la situació era complicada. Els regidors de Centristes-UCD, amb Agustí Garriga al capdavant, que no formaven part del pacte de govern, van presentar unes esmenes, i CiU, liderada per Pere Oms, va reclamar que la qüestió es deixés sobre la taula per examinar-les. És a dir, que aquell vespre no es debatessin les noves taxes. Això hauria obert el camí a la seva reconsideració, ja que als convergents no els agradava la reacció negativa d’uns sectors dels quals es consideraven representants. Però l’alcalde, el socialista Joan Cornet, fent ús de les seves facultats, va posar a votació la sol·licitud d’ajornament i la majoria d’esquerres va rebutjar-la. Llavors, CiU es va abstenir en la votació dels impostos, tot i que havia participat en la seva elaboració i que un dels seus regidors, Eduard Bohigas (d’Unió), havia estat l’encarregat de presentar- los i argumentar-los. Al cap de pocs dies, els regidors de CiU posaven els seus càrrecs municipals a disposició de l’alcalde, i s’obria la primera crisi de govern.

Per al 14 de desembre, divendres, es va convocar un ple extraordinari per recompondre el cartipàs municipal sense tenir-lo lligat. El ple va començar, es va constatar el desacord i es va decretar un recés. Van ser quatre hores d’espera amb els grups municipals repartits per diferents despatxos, i emissaris creuant la «sala de columnes» amb propostes i respostes. Al final es va salvar el pacte: els mateixos quatre grups, amb alguns canvis de paper. El més significatiu, que CiU perdia la presidència de la comissió d’Hisenda, que passava a mans del socialista Jordi Marsal.

El nou cartipàs només va aguantar nou mesos i mig. El dilluns 30 de setembre de l’any següent, 1980, l’alcalde Cornet va anunciar que havia decidit expulsar el PSUC del govern municipal. Però aquest és un altre capítol, que comentarem un altre dia.