En el temps de la meva infància, el cor de la meva ciutat (o el meu) girava a l’entorn de la “Plaza de los Màrtires”, on hi havia la Casa de la Ciutat. En aquesta plaça, on vaig néixer, hi havia cada dia mercat a l’aire lliure; que els dissabtes i vigílies de festa s’expandia com una estrella irregular pels carrers que eixien d’aquest nucli: del carrer del Rec fins a la Muralla, passant pel carrer del Carme, per l’edifici modernista de les “Mandongueres[1] i el parc de Bombers. Per aquest sector acostumaven, sobretot els dissabtes, a posar-s’hi els xarlatans[2], que “venien duros a quatre pessetes” envoltats d’espesses rotllanes de gent, i algun pintor que pintava paisatges al pastel; i del carrer de Sant Miquel fins a la Plana de l’Om. Aquest mercat pressuposava uns matins de moviment i de vibració contínua i d’una vida que se’n beneficiava tot el barri. Enllà del migdia recollien les parades, passaven els escombriaires i quedava tot com si no hagués passat res.
Recordo tres personatges típics d’aquell mercat, perquè els vaig retratar: el Joan[3], un home de cabells curts, punxeguts i blancs, que anava vestit pengi’m penja’m; feia encàrrecs per algun venedor; donava un cop de mà a l’hora de muntar la parada o a la de recollir-la. Vivia en un sota teulada que li deixava per caritat una de les pageses que ajudava. En els últims temps portava, per nosaltres, el menjar a la presó a canvi d’atipar-lo. Un dia d’hivern es devia despistar i va desaparèixer, al cap d’uns quants dies el van trobar mort a la vorera d’un camí de rodalies.
Hi havia un altre home, li deien “señor Mejias”, que anava amb un barret d’ala ampla i relativament ben vestit; per caminar es recolzava en un bastó. Semblava talment com si fos l’encarregat d’un “cortijo” andalús trasplantat a Manresa. Era el que portava les casetes amb rodes de les que venien conills i aviram, del magatzem a la plaça a l’hora de començar i al revés a l’hora de plegar. A aquest bon home el vaig pintar, dedicant-hi una dotzena de sessions; posava de model a la galeria de casa meva, a canvi d’algun diner. Aquest quadre és un dels primers que em va quedar rodó[4]. Va ser el centre d’atenció de la segona exposició que vaig fer a la Galeria Ciutat del carrer del Born. Una colla de metges me’l van comprar i el van cedir al Cercle Artístic; on ha estat sempre penjat, tot i que una vegada va rebre en un incendi que hi va haver als locals del Cercle de la Plaça Valldaura[5], però que jo posteriorment vaig restaurar (encara s’hi poden veure els grumolls de la pintura a l’oli, provocats per l’escalfor sobtada del foc). El quadre estava valorat en unes cinc mil pessetes. Passava el temps i el Dr. Alfonso Peidro, que era el president del Cercle d’aquell temps i el depositari d’aquells diners, no em pagava, sempre em deia que encara no li havien acabat de pagar tots. Tip de tenir uns diners encantats en la cartera d’aquell metge, un bon dia li vaig dir que em donés els que tenia i que ho deixéssim córrer, em sembla que la cosa va quedar en unes tres mil pessetes.
Recordo igualment l’escombriaire Valentin, un home baixet i rabassut, que tenia una cicatriu als llavis que els hi engrandia i que alhora li feia penjar el de sota. Una vegada també el vaig pintar. Em va costar de convèncer-lo, perquè es pensava que el fet de fer de model era una cosa mal vista. Finalment, ho vaig aconseguir i recordo que en vaig quedar content[6].
A les tardes, però, el cor de la ciutat bategava tranquil·lament i els diumenges no diguem, si no hi havia res d’especial[7], que era de tant en tant, al lloc hi havia una calma absoluta. Cal afegir que a la Plaça hi havia botigues de tota mena, una a tocar de l’altra: dues peixateries, dues carnisseries, un estanc, una drogueria, una farmàcia, una espardenyeria, uns magatzems de roba, tres cansaladeries, uns comestibles, dos forns de pa, una botiga de regals, una de plats i olles, una de cafès, un parell de perruqueries[8], una barberia, un sabater[9] i la nostra Fonda de Sant Antoni; comerç i ambient botiguer que s’allargava pel carrer de Sobrerroca fins a l’Hospital de Sant Andreu i per la Baixada del Pòpul i el carrer de Santa Llúcia.
El forn on anàvem a buscar el pa de cada dia, amb un cove (en necessitàvem entre quinze i vint barres de quilo), era Cala Castellana. El Sr. Manel, que era qui feia el pa i el que estava dins l’obrador, era provinent de la província de Lleida (feia unes coques de recapte molt curioses i bones). La Sra. Pepita, la seva dona, era la que despatxava darrere el taulell; era amiga de la meva mare, perquè havien anat a escola juntes i també perquè, com la meva mare, tocava el piano[10]. Tenien només una filla, es deia Anna Maria i anava per ballarina. Quan el Sr. Manel es va morir, van traspassar el negoci a una altra gent; era un matrimoni amb unes filles un xic “hippyoses”. Nosaltres els hi vam seguir comprant el pa, però van acabar com el rosari de l’aurora, degut a que la dona va agafar afecció als municipals; vet aquí que li agradaven els homes uniformats. A la fi van partir peres i el forn se’n va anar en orris. L’altre forn, Cal Muntanyà, era dels pares del Claudi, un amic del temps d’Art Viu[11] que de jove cantava tangos, imitava el Carlos Gardel; va estudiar molt i es va convertir a la filosofia existencialista. Algunes vegades vestia estrafolàriament: uns pantalons verds i una camisa vermella, per exemple. Era un jove trist, de poques paraules i molt tancat. Va acabar malament, com la lletra d’un dels tangos que cantava o com un escriptor dels anomenats maleïts; tenia tan sols trenta-tres anys.
Les carnisseries on compràvem nosaltres eren Cal Benet i Ca l’Espinalt. A la primera, els homes eren bons treballadors, però els agradava anar de gresca pel seu compte, quan podien despistar les seves dones. Les dones de Cal Benet, l’àvia i la jove, eren les ànimes de la carnisseria, però molt beates per cert. El fill petit, el Jaume, tot i que aquesta família no vivia a la plaça, formava part de la colla que jugàvem pel carrer. Els de l’altra carnisseria, eren una família que vivia fora de Manresa.
El problema de la immensa majoria dels matrimonis d’abans, era que les dones (i en això hi va tenir molta culpa la moral sexual negativa que predicava l’església) només volien complaure els marits per tenir fills i encara s’havia de fer tot a les fosques; els feia vergonya l’acte sexual, perquè els havien menjat el cap de que era o podia esdevenir pecat. Jo recordo molt bé, quan la meva mare va anar a presentar-se a la nostra parròquia de la Seu, per purificar-se després d’haver donat a llum a la meva germana petita; jo ja tenia quinze anys. Per aquesta qüestió de fons, els homes queien fàcilment en la temptació.
L’espardenyeria era de la família Borràs; la filla dels quals, Pilar,[12] es va casar amb el cosí germà de la meva mare, Enric Torres; el qual va esdevenir l’ànima d’una de les fortunes més sòlides de la comarca (van ser els primers a Catalunya en embrancar-se en els hipermercats i els magatzems a gran escala, van arribar a crear-ne una cadena sota el nom de SUPECO). L’altre fill de l’espardenyeria es deia Jesús Borràs i Vidal (1930), era el president del Cercle Artístic de Manresa quan jo hi vaig entrar. Va ser el primer en portar l’Art Abstracte a Manresa. Ens feia fòrums de cinema i de música. Fou un home molt inquiet. Estava al dia en gairebé tot el que feia referència a l’art i a la cultura. Més endavant va dedicar-se al cinema i va escriure guions per a la televisió catalana. No va estar de massa sort en la seva vida íntima, va enviudar; sé que al cap d’un temps, però, es va tornar a casar. Era d’aquells que si li trencaves la girada ja havies begut oli; per aquest defecte, per exemple, va trencar amb la televisió de Catalunya, li van voler modificar o retocar un guió i els va engegar a dida.
A la botiga de regals i d’imatges religioses de Cal Fius, hi havia el fill gran que era daurador i restaurador, tenia el taller que donava sobre el pati de la meva fonda. Estava casat amb la filla del Sr. Coll, el que va ser director de la Capella de Música de la Seu i de l’Orfeó Manresà. Es deia Pere i treballava amb imatges a l’estil dels sants d’Olot. El Vaticà II va estroncar aquestes formes de guanyar-se la vida, degut al nou estil d’austeritat en la utilització d’imatges de Sants: tot havia d’estar centrat en el Crist i no distreure al feligrès amb altres imatges secundàries[13]. L’entrada de l’habitatge de Cal Sr. Coll estava entre la casa de cafès La Tupinamba (al principi de la baixada del Popul) i Ca la Sebastiana, que era una petita fruiteria de l’àvia del pintor Ignasi Corrons, que la va immortalitzar en un retrat a les seves velleses[14].
La peixateria que ens servia el peix era Ca la Sra. Lola, al començament del carrer de Sant Miquel, al costat de La Colonial i sota l’Acadèmia Central del meu tiet Ton. La senyora Lola, era la dona d’un peixater de primera línia, que tenia altres peixateries; ella tenia cura d’aquesta, que la portava amb l’ajuda del seu fill Isidret i la seva jove Àgata.
Al començament de Sobrerroca hi havia els magatzems del Sr. Rossinyol. I al costat, en l’edifici del mateix propietari, hi havia tres pisos amb habitacions que explotàvem nosaltres. L’amo tenia un tracte amb el meu pare d’un tant per habitació. Aquest senyor, un dia li va dir al meu pare, que si el negoci li tornava a anar malament (sembla ser que ja s’havia mig arruïnat vàries vegades) en sentiria a parlar; i així va ser, es va suïcidar. Els seus fills es van dispersar[15]. Al costat d’aquests pisos hi havia una botiga de plats i olles. Al mig del carrer de Sobrerroca hi havia la llibreria que portava el mateix nom del carrer, tot un poema. Mai he vist un desordre tan gran. Aquest negoci es va anar estenent per la ciutat fins a monopolitzar el món dels diaris, dels quioscs, de les revistes i de les llibreries. Avui en dia, però, d’aquest bluf potser no en queda res.
A la plaça hi havia l’estanc del Sr. Serra, un home molt trempat, i una drogueria com cal, hi trobaves de tot. Era del Sr. Fernando Ferrer, igual que la farmàcia del costat. Aquest senyor era un dels que dominaven la moral ciutadana; era molt del cercle de la Seu i un dels cacics de la ciutat. Tota la planta baixa de l’edifici que venia seguidament del carrer Amigant, estava ocupada pels Magatzems de Cal Gras, on hi treballava l’original i bon amic Paco Serrano Castro (1937-1997)[16], un pintor autodidacte, incommensurablement naïf, capaç de cantar duos de sarsuela tot sol, ara feia la veu de triple ara la de tenor.
La cansaladeria que compràvem era Ca la Mònica. Érem veïns i ens fèiem molt. L’home es deia Eugeni, era un bon jan i molt afeccionat a la caça. L’Angelina era la seva dona. Aquest matrimoni eren cosins, per això els seus quatre fills repetien dues vegades el mateix cognom. El fill petit Lluís era de la meva edat[17]. El fill gran també es deia Eugeni[18] i gairebé abans dels catorze anys ja fumava caliquenyos davant de tothom. Era molt traçut, però una mica baliga-balaga. Treballava, però sempre al seu aire, ja que li costava Déu i ajuda emmotllar-se a un horari o a una disciplina. La filla gran es va casar amb un tractant de porcs, molt ric; i la segona amb un forner de Barcelona, també benestant. El de la meva edat, també es va ben casar, i va entrar a treballar en una important empresa d’assegurances (Cal Serra Santamans).
Baixant pel carrer de Sant Miquel hi havia Cal Rafelet, dues botigues, una davant de l’altra, una de queviures i l’altra d’herbes remeieres. També era curiosa l’espardenyeria de Ca l’Esquius; un senyor molt xerraire i irònic, que sempre estava de broma. Tampoc era de més aturar-se a contemplar els aparadors de la “santa” de la Llibreria Roca; una mena de monja dedicada a la venda de llibres religiosos, estampes, rosaris, medalles, etc.. Molt més avall, quan el carrer de Sant Miquel s’eixampla, hi havia la pastisseria Ribera que és on compràvem els dolços, els pastissos, les ensaïmades, els croissants, les tortades pels casaments, etc.. La mestressa era la Sra. Lola, però l’amo era el Sr. Enric. Allà hi havien treballat aprenents de pastissers que estaven a dispesa a casa meva, com l’Alejandro i un altre Enric que eren parents dels amos. També al final del carrer de Sobrerroca hi havia La Lionesa, una altra pastisseria que ho feien molt bé, i que més tard es van expandir al Passeig i que van associar-se amb altres per crear dues cafeteries restaurants de les més importants del centre de la ciutat, El Lice i el Miami (que avui en dia, els nous amos l’hi han posat Maiami, ves a saber el per què). L’amo de la Lionesa, en aquell temps, va fer diners a cabassos. Dins del carrer Amigant hi havia un llauner que es deia Nicolàs, vivia en un pis que s’hi entrava per l’escala del costat del seu taller; era qui ens venia a arranjar tot el referent a la fontaneria. La part elèctrica, la ràdio, la televisió quan n’hi va haver, els tocadiscos, els bafles, etc., l’encarregàvem sempre a Cal Garriga; tant el taller com la botiga la tenien a l’entrar al carrer de Sobrerroca; també donaven pel cantó de la pujada del Carme. Era un matrimoni amb quatre fills, gairebé tots van sortir electricistes. El més petit va morir electrocutat. Eren molt de la Seu i si pecaven d’alguna cosa era de massa clericals. Al començament del carrer de Sobrerroca i del Rec hi havia una barberia molt peculiar, on ens hi prenien el pèl a tots els mascles de la meva família; estava decorada a l’antiga i tenia un sabor dels anys vint del segle passat.
Hi havien botiguers que vivien al mateix barri. Alguns, com a Ca la Mònica, tenien l’opció d’entrar al seu pis per una entrada, però també podien fer-ho utilitzant una trapa que tenien al final d’una escala de fusta dins de la mateixa botiga. D’altres entraven a la seva llar directament per la rebotiga. N’hi havien, però, que vivien en altres barris o fins i tot fora de la ciutat. Dels veïns de la plaça que no eren botiguers i que es guanyaven la vida fora del barri, en puc recordar alguns: la família del Sr. Hermenegildo Calveras, segurament de les més benestants de la plaça (o almenys de les que ho aparentaven més), vivien en un pis molt gran que s’hi entrava pel costat de la cansaladeria Jou, més o menys al mig dels edificis oposats a l’Ajuntament. Tenien quadres bons penjats per les parets: del pintor Alfred Figueres i Sanmartí (1898-1980) i de l’Eliseu Meifren i Roig (1859-1940)[19], per exemple. Aquest senyor era constructor d’obres i va ser el que ens va dirigir les reformes que el meu pare va anar fent a la fonda. El matrimoni tenia dos fills: el Martí que era de la meva edat i que se’n va parlar molt a causa d’un invent patentat que va fer i que l’hi havia d’haver reportat molts diners, però que a la fi va acabar en no res. Segons ens explicava ell, els avions quan aterren cremen els neumàtics ràpidament, perquè passen, en un tres i no res, de zero a molts quilòmetres per hora de velocitat. Ell va idear un mecanisme que abans d’aterrar les rodes ja es posaven a rodar intensament, fins aconseguir aproximar-se a la velocitat de l’avió. Les companyies s’hi havien d’estalviar molts diners, però d’aquell invent no se’n ha parlat mai més. Després de casat, es va embolicar amb l’extrema dreta i era partidari d’un cop d’estat. La noia es deia Isabel, era una mica exòtica; jo la vaig pintar modelant una figura de fang davant d’un cavallet d’escultor. Sé que es va casar i que vivia a Barcelona. A la mateixa escala hi vivien els germans Escudé. El pare era coix; eren bona gent. Vivien al capdamunt de tot, en un piset petit; tenien un terrat ben gran a sobre del pis i un balconet que donava a la Plaça amb una vista magnífica de l’Ajuntament, la Seu i les muntanyes del fons. L’altura, pels que vivíem a planta baixa, feia impressió i vertigen. Eren dos xicots, el Joan que era el gran, el Lluís que era de la meva edat i una nena que va venir molt més tard (una patata de sota rostoll, com diuen els de Vic).
A l’entrada del costat del llauner del carrer Amigant, hi vivia la família d’un dels companys d’aventures del barri, li dèiem “Juanito”, Cos era el seu primer cognom. Al mig d’aquest mateix carrer hi vivia la família Tatjé. El pare era militar de baixa categoria, sergent o brigada, i s’havia encarregat de la cantina de la Caserna que hi havia dalt del Puig Mercadal, on hi ha l’església del Carme; els últims anys de la seva vida, va fer de municipal; era considerat un dels que tenia més mala llet, ja que no s’hi mirava gens ni mica en apallissar un borratxo o un delinqüent de to menor. La seva muller era una bona dona, massa bona dona, es deia Serafina; físicament era molt grossa, i arrossegava els seus peus plans, molt a poc a poc. Tenien dos fills, l’un l’Enric que es va casar amb una dona que tenia cognom de vedette, la Golet, i es va independitzar; va ser locutor de Radio Manresa, tota la vida[20]. El segon fill era el Bartomeu, es va casar amb la que els feia de minyona, la “Manuela”. El meu pare el va llogar una llarga temporada. A causa d’ell també venien a ajudar-nos, esporàdicament, la seva dona (rentava el plats i la roba) i la mare (asseguda pelava patates, triava la verdura, etc.). Era bon treballador, però bastant barruer. A la fi, un bon dia el meu oncle Josep Ma. Marcos, que aleshores era president del Cercle Familiar Recreatiu (Els Carlins), li va oferir portar la cafeteria d’aquell centre i, per sort, ho va acceptar. El meu oncle em va dir, com a conclusió de tot aquest embolic, una dita castellana: “enemigo que huye, puente de plata”. Al final del carrer Amigant hi havia l’entrada al convent de les monges josefines i al costat hi vivia la família del Juan Garcia. Ell tenia una altra feina però els dies de festa es llogava de cambrer. Anava amb la brigada del Sr. Sas[21]. Havia vingut molt a casa nostra en feines puntuals de banquets. La seva dona es deia Josefa, havien tingut quatre fills: el Daniel, el Juanito, l’Anna[22] i un nen o nena que se’ls va morir molt aviat. Aquesta mort és un dels meus records d’infància més impactants. El cantó sense sortida estava ple de gent; i en el moment que van treure aquell bagul petit de color blanc, la mare de la criatura i altres dones, des dels balcons i des del carrer mateix, es van posar a udolar de tal manera que durant molt de temps aquells plors ressonaren en el meu interior.
En aquells anys, el personal de l’Ajuntament compartia el mateix edifici. A l’entrada hi havia la Guàrdia Urbana, sempre atenta, que quan vigilaven per fora feien respecte i patxoca. Als llocs més importants de la ciutat, on hi havia més moviment de cotxes, s’hi plantava un guàrdia, uniformat de blanc i alçat sobre d’una tarima rodona, per dirigir i ordenar la circulació; toc de xiulet i constant moviment de braços i de mans. Quan s’apropaven les festes de Nadal, la gent els deixava regals al peu de la tarima. Primer, per la ciutat, hi havia poc moviment de cotxes. A la nostra plaça, per exemple, la canalla del barri hi muntàvem partits de futbol; tot i que de vegades, alguns dels municipals que no ens queien gaire bé, ens prenien la pilota (el meu avi agutzil ens les recuperava, sobretot si era meva). En aquells anys només hi havia aparcat a la Plaça, i no sempre, el cotxe del Dr. Amando Redondo.[23]
Davant de cada pilastra, de la Casa de la Ciutat, hi havia una farola molt original, no n’he vist mai de tan boniques com aquelles; eren de ferro amb una base poligonal escalonada, una columna perpendicular amb estries i al damunt com una mena de lletra ema al revés, amb el pal del mig més alt i les gàbies de les bombetes en forma de corona que, mai tan ben dit, coronaven els tres pals. En la pilastra de vora casa meva, hi havia la memòria de la crema del paper segellat francès i en la contraria de prop del carrer del Bisbe, el darrer comunicat franquista de la Guerra Civil.
Al fons de l’entrada de l’Ajuntament hi havia un dispensari, on la gent hi anava per posar-se injeccions o per curar-se ferides, petites coses. Un dels practicants de més anomenada era un familiar del meu pare (que havia estat casat amb una germana de la seva madrastra), que li dèiem el “tio” Bartomeu o el “tio” Fornells, perquè es deia Bartomeu Fornells[24]. Era un home petit d’estatura, bon professional, que es feia estimar perquè era molt responsable i bona persona; vivia a la mateixa plaça i circulava per la ciutat amb un Biscuter, un utilitari petit per a dues persones que es va posar de moda durant una llarga temporada. Recordo la seva petita maleta de practicant, on hi portava les agulles ben posades dins una mena de capsa rodona plena d’alcohol; tot i així, ho havien de desinfectar amb foc abans de fer-ho servir. Pel costat esquerra del dispensari s’anava als “quartelillos”, n’hi havia tres o quatre, eren uns quartos petits i molt humits que feien olor de florit i resclosit i que servien perquè els borratxos hi dormissin la mona o per delinqüents de poca cosa; quan eren qüestions de jutjat de guàrdia, els delinqüents els portaven a la presó que hi havia al costat de les Germanetes del Pobres, al final del carrer Sant Bartomeu del barri de les Escodines. Tant a un lloc com a l’altre hi havia portat entrepans o menjar de cullera.
De la planta baixa de l’Ajuntament sortia l’escala principal per accedir als pisos superiors, on hi havia penjat, igual com avui, el quadre d’una escena de la Batalla del Bruc que van pintar a duo el meu mestre Estanislau Vilajosana i Guilà (1913-1991) i el dentista Albert Pujol i Porqueras (1905-1977)[25] a la manera d’en Josep Ma. Sert i Badia (1874-1945). Ja aleshores em feia patir la impertorbable posició d’aquell personatge de la pintura que fa l’acció de tirar un roc enorme a sobre d’un soldat francès uniformat, perquè passen els anys i no acaba mai de finalitzar l’acció; vet aquí una demostració de les moltes limitacions o dificultats o mentides de l’art de pintar. Vet aquí que la pintura és una veritable trampa.
Al primer pis hi havia l’Alcaldia, la Secretaria i la Sala d’Actes o de Plens o de les Bases de Manresa, perquè en temps gloriosos s’hi va redactar aquest important full de ruta per a Catalunya. Des del primer pis, pujant per una escaleta, anaves al segon pis on hi havia les dependències d’urbanisme, de governació i altres. Els personatges més típics d’aquests dos pisos, però, eren els agutzils, una mena de conserges, ordinaris, coordinadors i vigilants al mateix temps, anaven d’uniforme i donaven una certa categoria a la vida interior de la Casa de la Ciutat. Un d’aquest agutzils era el meu avi Josep Bruguera; i aquest fet, principalment, va fer que l’Ajuntament fos com una mena de prolongació de la Fonda de la meva infància, perquè entrava i sortia de l’edifici com si fos casa meva. Tothom em coneixia, pel meu avi, però també perquè molts funcionaris, guàrdies i vigilants venien a fer el got o algun mos a la nostra Fonda.
Tinc encara molt presents els manresans il·lustres pintats i penjats per la esmentada Sala de Plens, com una mena de col·lecció de prohoms de la ciutat, perquè em feien molta impressió i respecte; i una mica de por i tot quan entraves a la gran sala sense companyia. A més del quadre de la Batalla del Bruc, també admirava l’obra de grans dimensions del pintor Francesc Cuixart i Barjau (1875-1927), La Crema del Paper Segellat, per la seva elegància i dignitat, i perquè s’hi veu al fons la casa on vaig néixer, com era antigament; i, també, els dos quadres que hi havia a Secretaria i dins de l’Alcaldia: un era de Josep Mestres i Cabanes (1898-1990) i l’altre una vista fauve de la Muralla del Carme des d’un terrat de la Plaça Infants, que va pintar l’Àngel Millàn i Rigol (1919-2000) quan era jove[26]. Avui en dia la presència de quadres i de dibuixos per l’Ajuntament s’ha multiplicat per mil, gràcies a que un bon dia, davant de la dificultat d’aconseguir diners per a premis a fons perdut, ens vàrem inventar, la gent del Cercle d’aquell temps, el fet de que l’espònsor es quedés en propietat l’obra premiada. Tot i que val a dir que les modes actuals estan omplin les dependències de l’Ajuntament d’obres que, a la curta o a la llarga, salvant-ne una minoria, acabaran a la foguera de Sant Joan, abandonades pels racons, o com a fato de les deixalleries.
Cap a les deu del vespre formaven en renglera, davant de la Casa de la Ciutat, els vigilants de nit. El cap donava un cop de bastó al terra i cadascú anava a fer el servei de vigilància pels carrers i places que li pertocaven; eren els senyors de les claus, de les entrades, de les places i carrers. El vigilant del nostre barri era El rateta que era l’avi matern de la Maria Rosa Prat, la dona del meu amic Pere Porquet i Marin (1928-1996). Dins de la Guàrdia Urbana s’hi quedava un reten de nit, parapetats dins el seu departament per a actuar davant de qualsevol urgència.
Dels funcionaris i del personal de la Casa de la Ciutat en recordo alguns de ben curiosos: cada dia venien, a mig matí, un grupet a esmorzar, s’hi estaven ben bé una mitja horeta, eren del departament d’hisenda i de governació. El cap visible era el Sr. Miguel Garcia Felipe[27], un veritable gourmet del menjar i del viure bé. Era valencià i molt sentimental, per cert. Tenia una representació d’assegurances i nosaltres hi teníem una pòlissa per als enterraments de la família. L’asseguradora es deia Finisterre, mai tan ben dit. També hi havia en aquell grup l’hieràtic i callat Sr. Pérez, el Màrius (que es va casar amb la secretària dels meus tiets de l’Acadèmia Tatjé Massegú), el Rodri, el Genís i el Josep Ma. Macià[28]: ocupaven una taula, es portaven l’entrepà i nosaltres els hi posàvem una ampolla de vi, unes olives i després prenien cafè i algun raig de conyac (volien sempre l’ampolla a la taula); un dia pagava un i un dia l’altre. Recordo el vell Sr. Serradell, un carlista acèrrim i al seu fill que, durant molts anys, va ser mestre de cerimònies de l’Ajuntament[29]. Al Sr. Robles, un castellà de pura casta que va ser el secretari durant molts anys. Era una mena de solter d’or, de caràcter dur i fort, que l’empaitaven algunes funcionàries joves, i de no tan joves. Tot i que cap el va arribar a posseir per sempre. Moltes vegades havíem servit piscolabis dins de l’Ajuntament, per a mil motius; de vegades eren per a poca gent, per a ús intern; però d’altres era per a grups de visitants o per a alguna cerimònia o acte. Recordo encara les escenes caricaturesques de l’hora de recollir; alguns funcionaris dels serveis de cerimonial, dels agutzils, dels municipals, etc., es tiraven a sobre de les restes com voltors sobre del cadàver d’un bou i no deixaven ni una ampolla plena o mitja, ni un gram de la teca de les plates i dels plats que havien sobrat. Deien que nosaltres ja ho cobràvem, i era ben cert, però a mi, sincerament, em feia molta vergonya i pena presenciar aquell espectacle.
Puc dir que he servit, vestit de cambrer com Déu mana, a una cadena d’alcaldes de la ciutat: del Sr. Joan Prat Pons (1945-1958)[30] fins al socialista Joan Cornet i Prat (1979-1983), passant pel Sr. Josep Moll i Vall (1958-1964), el Sr. Ramon Soldevila i Tomasa (1964-1975) i el Sr. Ramon Roqueta i Roqueta (1975-1979). Així com tots els dies que es reunien els de la comissió de la Festa Major, havia de fer un parell de viatges per pujar begudes al lloc de la reunió, que acostumava a ser al capdamunt de l’edifici. No era gens rar que per a qualsevol motiu hagués de pujar alguna que altra cosa referent a menjar o beguda. Quan van venir els referèndums franquistes, i no diguem les primeres eleccions democràtiques, els organitzadors, que eren la gent de secretaria, amb el secretari[31] al capdavant, venien en grup i en torns a dinar a casa meva, els servíem al menjador de dalt perquè quedava més reservat i acollidor. Recordo la festa que van celebrar els socialistes a casa meva en motiu de la seva primera victòria, la de la pujada de l’alcalde Joan Cornet. Però també els plors i l’aigualiment de la festa la vegada que van perdre la majoria en benefici dels convergents; concretament es va encetar l’època de l’alcalde Sanclimens.
Val a dir que les comunicacions d’aquells anys no ajudaven gens a obrir-nos al món: anar a Barcelona en cotxe, per exemple, significava pujar per Can Masana o per Collbató per anar a trobar la carretera nacional que venia de Lleida cap a Barcelona i que passava pel Bruc; això volia dir una hora i mitja com a mínim, només d’anada. Per viatjar a Vic calia passar per Moià, Collsuspina i, corba va i corba ve, baixar fins a la Plana. Per anar a Igualada o a Lleida calia suportar les ziga-zagues de la carretera de Calaf i empalmar la Nacional direcció Madrid, a la Panadella. L’opció del tren era similar: si agafaves un directe, perquè només parava a Terrassa i a Sabadell, podies tardar, anant bé, una hora i quart; però un tren normal, que parava a tot arreu, s’aproximava a les dues hores. Això si anaves amb la Renfe, però si anaves amb els Catalans podies tardar molt més. Tot quedava lluny, doncs, i aquest fet convertia Manresa en una ciutat tancada i allunyada. Quan les coses ens arribaven, a molts llocs ja n’estaven de tornada. Tot plegat va facilitar que durant molts anys, la meva ciutat, estigués dominada per quatre cacics de no res, molt carques per cert – els Gallifa, en Fernando Ferrer, el vell Domènec de Caixa Manresa[32], etc..-; aquests senyors s’oposaven i feien la traveta tant com podien a tot allò que venia sota la sospita de massa nou, progressista, irreligiós o que voregés, poc o molt, el tema de l’erotisme i la sexualitat; val la pena subratllar que, alguns d’aquests senyors, van fer encadenar durant una colla d’anys, a la carbonera de la Cambra de Comerç, la magnífica escultura d’en Josep Clarà[33], – que avui, gràcies a Déu, llueix al final del Passeig de Pere III -, pel fet de mostrar els pits.
Manresa, que per segons què era massa gran (sempre havia sentit parlar d’uns seixanta mil habitants), en aquells anys de la postguerra i més enllà, tenia més característiques de poble que d’una gran ciutat. La gent ens coneixíem, ens trobàvem als mateixos llocs. Teníem de tot, gràcies a Déu, de bo i de dolent, com avui i com a tot arreu. La ciutat, com una petita Roma perduda al bell mig de la Catalunya central, també es troba entre turons i feta de pujades i baixades. Quan jo era jove deien que, per la seva irregularitat, era una ciutat ideal per formar ciclistes de muntanya. Una mica com va ser Toledo per Federico Martin Bahamontes, “l’àliga” de la seva ciutat natal.
La Col·legiata de la Seu ens acompanya sempre i es veu gairebé des de tot arreu; sobresurt per sobre d’un dels nostres típics turons, el Puig Cardener. Sovint de bon matí, entre la calitja o la boira, com diu en Josep Ma. Espinàs en una de les seves novel·les, sembla talment un grandiós vaixell fantasma amb les vergues encarades al cel. El Parc de la Seu d’aquell temps, sobretot de nit, era un lloc una mica sinistre i els grans ens deien que no ens hi acostéssim, que hi passaven “coses”… De dia, però, per aquell indret hi havia força moviment, degut sobretot als jutjats; però també a la policia secreta que va estar-hi instal·lada fins que van ser traslladats a la Plaça d’Espanya. Alguns policies venien per casa meva a fer un mos i el trago, “un tente en pie”, en deien ells; nosaltres els cobràvem molt poc, per si de cas: “amb aquesta gent val més estar-hi bé”, deia el meu pare. Anomenaria al Sr. Valiente, un policia alt com un Sant Pau que feia més por que respecte. Tenia fama de maltractar i bufetejar a qualsevol per menys de res. Era d’aquells del “háblame en cristiano!”. Hi havia l’Anselmo, del cos d’informació de la Guàrdia Civil, que anava de paisà, que era un dels responsables de fitxar i de seguir la gent sospitosa políticament; anava pels llocs escoltant, preguntant i provocant, quan els convenia, informacions de difamació i de calúmnia per ensorrar moralment i aïllar a aquelles persones contràries al règim. Sovint però, aquesta mena de gent tenia informacions poc convincents, sentien tocar campanes però no sabien pas d’on[34]. L’Anselmo havia estat frare menor i se’n va sortir; segurament que per això tenia obsessió pels capellans “separatistes i rojos” o pel clergat crític amb el franquisme; veia dimonis per tot arreu.
Tanmateix, el policia que més recordo i que més vaig arribar a conèixer fou Don Ceferino Hernández Jaen. Era d’Àvila o d’un poblet d’aquesta província[35]. A casa seva eren molt humils i van ser molts germans. En aquell món, segons ens explicava ell mateix, o et quedaves a treballar al camp o només tenies la possibilitat de sortir-ne esdevenint funcionari, mestre, policia, religiós, capellà o militar. Ell explicava que per aquest motiu, primerament, va estudiar per mestre -li agradava fatxendejar del seu títol-, però que va decidir presentar-se a les oposicions per a la Policia Nacional. Les va treure i el van destinar a Manresa; i, vet aquí que va venir a parar a casa meva. El meu pare li va llogar una habitació del primer pis de l’edifici de Cal Rossinyol, al començament del carrer de Sobrerroca. Era la millor que teníem i hi va estar molt de temps, fins que es va casar amb la Montserrat Pallàs i Pasqual[36]. A casa meva hi va estar com un rei i no crec que el meu pare li cobrés massa diners per l’estada, ja que el va arribar a considerar com de la família. El convidava a totes les festes familiars (va assistir al meu casament i al dels meus germans) i, fins i tot, als meus germans petits els volia acostumar a tractar-lo de tiet, cosa que no va aconseguir mai. D’alguna manera, el meu pare també hi anava bé amb aquell bon senyor, perquè, com que no portàvem mai els papers oficials en ordre, li feia com de parallamps. Don Ceferino, que és com l’anomenàvem, sempre deia que si algun altre policia venia a inspeccionar a casa meva aixecaria brega per totes les fondes de la ciutat. Era baixet, en el fons un bon home, però enterc en tots els sentits, de ment estreta i una bona mica cregut. Es manifestava sempre com una persona coneixedora de tots els racons haguts i per haver; i fins la lletra més petita, dels manuals d’urbanisme i de la bona educació. Veure’l menjar, per exemple, era tot un poema: pelava tota la fruita amb el ganivet i la forquilla, sense tocar-la amb les mans i sense que se li trenqués la pela fins el final. Era allò que, en aquells temps, es considerava un exemple de veritable senyor; i ell feia els possibles perquè tothom se n’adonés. Se les donava d’intel·lectual i d’enciclopèdic; val a dir, però, que hi havia en ell molt més pa que formatge. Anava sempre de vint-i-un botó, ordenat i impecable. Com que sabia de lletra i de números, i tenia una certa cultura, ben segur que molt més que la simplicitat de mires de la majoria de policies d’aquell temps, va exercir de secretari de la comissaria durant molts anys, fins que es va jubilar. La gent benestant li feia regals i l’ensabonava tant com podia, per tenir-hi de bo, per si de cas en necessitaven algun favor, ja que es cuidava dels passaports i de tota mena de documentació, tot passava per les seves mans. La gent, però, el tenien per un home flexible i bo, com a algú que escoltava i s’hi podia parlar, en contrast amb tot el què corria per dins d’aquell cos i en aquells moments. Jo havia sentit dir que més aviat havia ajudat, tapat o suavitzat casos de detencions i de denúncies a persones per qüestions polítiques. Feia esports (als policies els exigien un nivell físic determinat, i havien de passar proves i revisions de tant en tant); tirava bé amb les pistoles, havia guanyat algun guardó amb aquesta especialitat. El recordo acompanyant-nos els vespres a l’hora de sopar, quan ja no quedava cap client al menjador, quan a la cuina escoltàvem la ràdio (quan encara no hi havia la televisió): “yo soy el zorro zorrito para mayores y pequeñitos…”. “El zorro”, un home que era molt divertit, xiulava com un àngel. “Ustedes son formidables”, programes radiofònics d’història, obres de teatre… Era agradable, sobretot diferent, sentir-lo comentar i explicar històries des de la seva òptica. Després de casat ell, però sobretot quan ja nosaltres no teníem la fonda i el meu pare s’havia mort, el vèiem molt de tant en tant; si el trobava pel carrer fèiem la xerrada i en paus. Vam saber que Don Ceferino s’havia mort sobtadament, i que la seva vídua s’estava quedant sense visió.
La falda del Puig de sobre el riu, estava plena d’edificis en ruïnes i cases en bastant mal estat; fet que donava una imatge no gaire agraciada a l’entrada més antiga de la ciutat. En una d’aquestes cases de vora el riu (actualment ja han desaparegut), hi vivia un xicot de la meva edat, pèl panotxa, pigat de cara i fill d’emigrants, que va treballar a casa meva una temporada, era molt espavilat i em portava a pescar i a caçar ocells i a passar petites aventures per aquell sector.
La Seu per dins era molt més fosca que avui; fumada, diria jo, per les fogueres que s’hi havien fet durant la Guerra Civil. Hi havia bastants canonges i les cerimònies religioses eren força sonades; destacava per sobre de tots la veu sonora i forta de Mn. Moya. El rector d’aquell temps era Mn. Valentí Gibert (diuen que és qui em va batejar) i un dels vicaris Mn. Genís Padrós[37], que va ser un sacerdot que va fer molt soroll religiós per la Manresa de la meva infància. Les dones l’escoltaven com s’escolta a un sant de veritat i alguns marits (el meu pare n’era un d’ells) no els agradava gens el poder d’atracció i de domini moral d’aquest senyor. La Parròquia de la Seu tenia un edifici lateral, com avui, que per unes escales exteriors es pujava a les dependències del rector i dels vicaris; i a la part baixa un petit cinema i locals on hi jugàvem al ping-pong i hi fèiem altres activitats els anomenats aspirants d’Acció Catòlica. El Carles Òdena, que durant molts anys va ser un treballador de Caixa Manresa, i l’Iscle Font[38], un rellotger que tenia la botigueta en una entrada del final de la Baixada del Pòpul, eren els nostres monitors. Els dissabtes després de catequesi ens feien cinema: pel·lícules de l’Oest, del Fati i el Prim, del Charlot…; les escenes d’abraçades i petons, tal com es mostra a la pel·lícula Cinema Paradiso, desapareixien del mapa per obra i gràcia de la organització. El gran dominador de l’univers de la Seu, però, era el Josep Pérez[39], el sagristà. Dominava tots els racons haguts i per haver; tenia el secreter darrere l’altar lateral del seu patró; i ningú sabia, ni podia fer res sense el seu permís i ajut. Sovint feia favors a nens i adolescents que ajudava, els deixava dormir a la sagristia i els acomiadava al matí, ningú sap quin era el preu que pagaven aquests indigents.
Durant molts anys vaig servir el dinar de la Festa Major a la Rectoria de la Seu. El rector d’aquell temps era Mn. Jaume Franquesa. La seva majordoma es deia Anastàsia i era la que venia a fer l’encàrrec; sempre posava la condició que havia de servir-los jo, no volia que el meu pare hi fes anar cap altre cambrer. Era costum que vingués el Sr. Bisbe a celebrar l’ofici de Festa Major i que després es quedés a dinar a la casa del Rector. Més o menys, el menú sempre era el mateix: entremès, un plat de peix variat, rostit, postres, begudes, cafès, etc. Curiosament, al Bisbe Masnou, que ho va ser durant tots aquells anys, se li havia de fer un menjar especial, perquè era un home malaltís, i com trist. El contrast era força radical: tots menjaven d’allò més bé i al convidat d’honor li tocava l’arròs i el peix bullit. A taula hi havia el Rector, els Vicaris i els Canonges presidits pel que feia menys soroll, el Bisbe; era interessant sentir les converses i viure aquell ambient extra eclesiàstic entre bastidors; normalment el que portava la veu cantant era Mn. Josep Ma. Gasol i Almendros (1925-2018).
A la meva ciutat, vam tenir durant anys i panys el Pont Vell medieval – tot i que no té cap de les seves pedres originals, o ben poques, ja que a la Guerra Civil el van destruir, entre uns i altres -, en estat ruïnós i partit per la meitat (modernament, però, ha estat restaurat totalment). Teníem i tenim altres ponts: el de l’Estació del Nord, que d’entrada el van construir malament, sense tenir en compte el desnivell, i van veure’s obligats a fer-hi escales (avui també ha estat corregit aquest desnivell i hi poden passar els vehicles). El de Sant Francisco, el Fumat i el gòtic o Pont Nou del cementiri.
Som universals, sobretot, per causa de la Cova de Sant Ignasi, església barroca construïda “a millor glòria i honor de Déu” i en homenatge al famós fundador de l’ordre dels Jesuïtes. Sant Ignasi, que va viure un període de temps a la meva ciutat, vivia a aixopluc de les balmes primitives, on avui s’hi ha construït La Coveta, i es passejava per Manresa com un pobre indigent, la gent el coneixia per “L’home del sac”. La ciutat té un rosari de llocs carismàtics relacionats amb el Sant.
Estem encarats a Montserrat, la muntanya més emblemàtica i santa del nostre país; el nom de la qual només se li podia haver acudit a algun antic habitant de la nostra comarca, o de la oposada de l’altra cantó de la muntanya, ja que la seva semblança amb una serra de fuster només es veu des del Bages o des del Penedès. Tenim obres modernistes d’altura, escampades pel centre; i un llarg passeig amb plàtans solemnes, que és un dels nostres orgulls. I, podem afegir, que avui a la ciutat hi proliferen les pífies arquitectòniques i urbanístiques com a tot arreu.
Manresa va gaudir d’un passat notable durant l’Edat Mitjana; l’entramat gremial va construir una ciutat com Déu mana, peculiar i sòlida. Després d’uns anys de decadència, va ressorgir de nou amb la Revolució Industrial. Les fàbriques de la ciutat i de la Comarca van agafar una gran empenta; hi treballaven riuades d’homes i de dones. Això va provocar l’expansió del nucli antic, nous carrers, edificis singulars, moviments migratoris…; en una paraula, un enriquiment a tots els nivells. Tanmateix, quan el mercat de la Plaça de la Casa de la Ciutat va estar prohibit en nom de la sanitat, la gent, majoritàriament, ja no pujava al nostre barri, es quedava, com a màxim, fins a la part ample del carrer de Sant Miquel, a l’altura de la pastisseria Ribera. Actualment quan visito el meu antic barri soc conscient que ja no és el mateix; no morim, doncs, només una vegada, sinó moltes. Políticament, la meva ciutat ha despertat massa tard del somni immobilista. Tot el nucli antic ha estat abandonat durant anys i panys; i ara, correm-hi tots que se’ns escapa el tren. S’han obert altres mercats a l’aire lliure, com el de la Font dels Capellans, i s’han promocionat fires, però, per a mi, cap més serà com aquell mercat de la meva infància.
Hem tingut personatges de tots els colors: falangistes sonats, legionaris dignes de manicomi[40], cases de barrets com cal i prostitutes de gran volada, com la Quica[41], marionetes a manta, gent que vessa oli pels quatre cantons, alcaldes i prohoms dignes del seu càrrec i titelles com a tot arreu. Tampoc ens han mancat funcionaris insignes, policies locals i nacionals, zones blaves i de campi qui pugui, empreses que van bé i altres mancades de bon vent i barca nova; capellans organistes ensotanats i cantaires del morro fort; entitats que van per aquí i unes altres que volen anar cap allà. Uns i altres ens ajudem, però si cal també sabem fer-nos la guitza[42].
Val a dir que a la meva ciutat, com a tot arreu, tampoc s’hi fan gaires miracles: els ases segueixen sent-ho, per molt que es revesteixin amb robes bones o es valguin d’un bon càrrec, o per moltes titulacions i currículums que exposin, i els savis segueixen sent-ho per molt arraconats que els tinguin.
