En la cançó «El meu col·legi», el grup musico-festiu La Trinca recordava «Aquells quaderns de deberes, aquells plumiers, aquells pupitres de fusta amb dos tinters». Als Hermanos dels Esquilets, els pupitres –si més no dels primers cursos– tenien tres places i tres tinters. Aquests eren uns recipients cilíndrics blancs encaixats en sengles orificis. S’omplien amb un líquid blavós procedent de dissoldre en aigua unes pastilles rectangulars. L’escola aportava el succedani de tinta i els escolars portàvem de casa les plomes, és a dir, els mànecs i els plomins.
El meu contacte amb aquests artefactes va ser relativament breu, ja que al parvulari de les monges utilitzàvem llapis per escriure el ma-me-mi i el pa-pe-pi a la llibreta ratllada, i quan al cap d’un any i mig vaig deixar els Hermanos per un altre col·legi va fer aparició el bolígraf Bic. Però en un any i mig de plomes i tinters vaig desenvolupar una gran aversió cap aquell sistema d’escriptura certament ancestral, i que en la història va suposar un avanç revolucionari sobre els punxons aplicats a la pedra, el fang o la cera, però que en mans d’un pocatraça genètic com jo esdevenia una màquina de tacar.
Les meves limitades habilitats feien que la tinta que el plomí sucava al tinter es destinés en una proporció més aviat escassa a dibuixar lletres i xifres al paper ratllat, i en la seva majoria formés esborralls al mateix paper o taques a la característica bata ratllada, que només per aquesta funció ja justificava la seva existència. És molt fàcil criticar les bates quan escrius amb llapis. I com que aquella barreja de pólvores blaves i aigua no era veritable tinta, la peça reaccionava positivament a la pastilla de sabó Lagarto. A canvi, la potinga embussava fàcilment el delicat canalet del plomí, que netejava amb els dits, incrementant la potineria.
Els plomins s’avariaven, naturalment: els extrems se separaven i el traç esdevenia massa gruixut, o bé es desarrengleraven o torçaven, i feien més estrips que ratlles. A casa no estaven contents quan els deia que en necessitava un altre. Els mànecs s’estovaven per l’extrem dedicat a mastegar-los. I amb el pas dels dies els tinters anaven reduint la seva capacitat per la sedimentació de les pastetes.
Perdre de vista plomes, plomins i tinters no em va causar cap tristesa, sinó més aviat el contrari, i és un d’aquells records que el temps no ha endolcit ni esborrat. Les taques de tinta em romanen fixades al sector neuronal de la memòria permanent amb l’ajuda d’una experiència simultània: les salvatges plantofades d’un mestre sàdic i prou idiota per creure que un alumne maldestre, lent i distret deixaria de ser-ho a garrotades.
