Esquirols, l’estiu de 1978, amb la direcció musical de Manel Camp i amb la col·laboració de Josep Padró, a les flautes, i Manel Oliveras, a la tenora, vàrem enregistrar el quart disc, Licor d’herbes bones.
Acabat d’enregistrar, en Jaume Font i la Rosa Maria Sadurní, els dos components que tenien parella, van deixar el grup. Els cinc que quedàvem érem en Joan Crosas, en Josep Casadesús, en Ramon Estrada, la Dolors Roca i jo. Això va retardar la presentació del disc que finalment vam fer amb tant de ressò mediàtic com vam poder.
El vam presentar primer a comarques i vam acabar presentant-lo finalment a Barcelona, al teatre Romea, el dia de Sant Jordi de 1979. Vam omplir de gom a gom. Hi van assistir com a «convidats d’honor» en Lluís M. Xirinacs i en Xesco Boix, i, tot i que la cançó no pertany a aquest disc, al final vam interpretar «Torna, torna, Serrallonga».
La promoció de l’acte va anar a càrrec de la gent d’Enllaç, dirigits per Venceslau Soler i l’Eulàlia Castanys, que van dur-ne la gestió. Fins i tot a les parades del metro es podien llegir cartells anunciant el recital en uns cartells grans amb el nom del grup. El mateix pòster que fèiem arribar al promotors dels recitals.
Primer vàrem actuar a Vic, Girona, Solsona, Gironella, Manresa, Tarragona, Lleida, Igualada… i finalment a Barcelona. La premsa de l’època a poc a poc se’n va anar fent ressò. «Los Sitios» de Girona, el dia 29.12.1978, per exemple, treia una entrevista on en Joan Crosas deia entre altres coses:
«[…] Bién , pasemos al disco, puede que lo primero que sorprenda es el título. Qué quiere decir esto de “Licor d’herbes bones”? Se trata de una expresión, de una fórmula, que empleaban en este país, para hacer precisament un licor, con toda aquella tradición del “sol i serena”, un licor agradable para todo el mundo, como esperamos que sean nuestras canciones, a la vez que amargas y dulces, críticas y amables.
»Esquirols, es ya un grupo profesional? Totalmente, no. Tenemos numerosas actuaciones; salimos a un promedio de una semanal, pero todos los componentes del grupo cantamos y actuamos, pero sin dejar otro trabajo en paralelo.»
Mentrestant el crític de «Serra d’Or», el desembre de 1978, encara que massa breu, escrivia:
«Licor d’herbes bones és el quart àlbum discogràfic del grup Esquirols, el qual n’ha fet coincidir la publicació amb la del seu primer cançoner, Les cançons d’Esquirols, amb el qual la gent d’Enllaç ha iniciat una nova col·lecció editorial, “Vagó de tercera”. En ambdues obres destaca el to desimbolt dels Esquirols, la tasca dels quals se centra bàsicament en la creació d’un amplíssim repertori de cançons eminentment populars i fàcilment cantables. Cenyint-nos a Licor d’herbes bones val a dir que es tracta de la producció discogràfica més interessant i reeixida de les publicades fins ara pels Esquirols i que hi destaca sobretot una elaboració més acurada.»
La revista «Presència», n. 522, gener de 1979 reproduïa el que dèiem en la presentació del disc:
«Creiem que no es pot forçar un arbre a donar fruit massa de pressa. Sabem que com millor es palpa la realitat d’un camí és fent-la a peu. Hem deixat quatre mots a sol i serena i n’hem destil·lat aquest licor. Us convidem a fer la tassa (Esquirols)”. És realment una tassa que té tots els gustos, i que els gironins vàrem assaborir de bon grat. Hi ha un lirisme subtil al costat d’una no menys subtil ironia, acompanyats d’una melodia sense estridències, d’una execució musical exquisida i d’una justa i intencionada interpretació. Evidentment no és una beguda per a paladars gastats o cremats, són cançons profundes que tenen gust de poble però que han estat sotmeses a una llarga elaboració. No hi ha crits, ni esgarips, ni efectismes fàcils, sinó una amable i sostinguda serenitat, amb moments alegres i moments tristos, amb poesia i amb humor, com si es tractés d’una llarga conversa d’amics. Les grans veritats ben clares i ben dites, sonen una darrera l’altra sense perdre el compàs ni estrafer el ritme de la cançó…»
I mentre la bona gent de comarques, de revistes i diaris, coneixia i entenia el que fèiem, el gran criticastre cosmopolita, de «La Vanguardia», Alberto [sic] Mallofré, el 28 de gener de 1979 ens mirava per sobre l’espatlla i afirmava:
«El grupo catalán Esquirols ha gravado su primer disco Licor d’herbes bones. [El subratllat és meu. La ficada de pota, amb què delatava el seu poc interès per la cançó catalana, és ben seva!] Pensamos que a estas alturas, para distraer a la parroquia no hace falta ser tan “testimonial”. [Ai, la falsa Transició! Reivindicar els drets nacionals incomodava. Qui ho havia de dir que versos com aquests d’en Joan, de «Goigs de sant Democraç» , serien ben actuals. Acabarem abans amb el coronavirus que amb el virus de la corona, oi?:
Si quaranta anys
Foren molts anys
Per la forçada quarantena
Cal vigilar
Immunitzar
Contra un nou virus d’eixa mena
Bé ho han dit els alemanys
Que han passat un cas semblant
Tot i que el seu historial
No és ben bé igual
Hem pogut tenir la sort
De gaudir d’un franc repòs
Fins que el virus en qüestió
S’ha mort
Sant Democraç
Protegiu nostre pas
Feu-nos el do
De ser nostre patró
Sant Democraç
De bruixots n’estem farts
No volem caure en les urpes
Del virus maligne
Que ens ha fet malbé
Mai més!
Oh quaranta anys!
Oh quaranta anys!
Qui us ha viscut i qui us veu ara
Encara anem, coixos d’un peu
Va ser tan forta la febrada
Vèiem com de grau en grau
El cas era greu, més greu
Va pujar graó en graó
Una infecció
Els bruixots per prevenir
Qualsevol alteració
Ho volien tallar tot
No et fot?!
Sant Democraç
Protegiu nostre pas
Feu-nos el do
De ser nostre patró
Sant Democraç
De bruixots n’estem farts
No volem caure en les urpes
Del virus maligne
Que ens ha fet malbé
Mai més!
Tastalunglans!
Tastalunglans!
Aquell qui del llit se n’aixeca
Quatre-cents grams
Quatre-cents grams
Voldrà sortir al carrer de pressa
Als bruixots hem demanat
Que ens donin d’alta aviat
Sembla ser que no estan pas
Ben disposats
Mentre tinguin un malalt
Honoraris van cobrant
Per això van receptant
Calmants
Sant Democraç
Protegiu nostre pas
Feu-nos el do
De ser nostre patró
Sant Democraç
De bruixots n’estem farts
No volem caure en les urpes
Del virus maligne
Que ens ha fet malbé
Mai més!
Sant Democraç
Protegiu nostre pas
Feu-nos el do
De ser nostre patró
Sant Democraç
De bruixots n’estem farts
No volem caure en les urpes
Del virus maligne
Que ens ha fet malbé
Mai més!
Tanco el parèntesi.] «Y si el “testimonio” es el objetivo primordial, entonces conviene tomárselo más en serio, ser más riguroso y afilar realmente los argumentos para que sean incisivos, irrefutables y contundentes. Remar a medio camino entre el mitin enardecido y el entoldado de fiesta mayor [què feia sinó la Trinca] nos parece un camino híbrido que Esquirols son muy dueños de elegir pero que les puede ocasionar esfuerzos suplementarios si quieren realmente convencer del todo a sus auditorios. La ejecución de estas canciones aparece como muy cuidada, tanto en el factor vocal como en la parte instrumental. Pensamos que se nota la mano experta del director musical, que ha sido Manuel Camp. La presentación del disco es remarcablemente atractiva.»
Jo, en una entrevista que em va fer en Francesc Serrat, a «Gazeta de Manresa» (1.2.1979) on vam presentar el disc aquells dies, em vaig ben esbafar i sota l’enunciat que deia «Pro comarcas y contra “barcinonesis vulgaris”», vaig etzibar coses com aquestes:
«Somos un grupo de comarca y durante toda nuestra existencia hemos padecido las consecuencias de ello, máximo cuando no nos da la gana –y no enfatizamos en la expresión– pasar por Barcelona antes que por comarcas […]. No comprendemos cómo para conseguir algo se tiene que ir a la capital “a fer el pet”. No. Y, si quieres, lentamente, pero estamos demostrando que podemos permitirnos el pasar de la capital, aunque con ello nos expongamos a que un crítico de un diario de reconocida solvencia —ponlo si quieres- el Mallofré, en un comentario que dedica a nuestro último disco ignore toda la obra anterior. Luego que nos diga folkloristas, verbeneros, etc. con lo que nos parece que ha profundizado poco en nuestros textos. Todo lo anterior y con mayor tranquilidad -–virtud muy propia de Joan– lo concluye diciendo que mientras existan barcinonensis vulgaris poco va a interesarles la “city”.»
«Regió 7», que tot just naixia llavors, el dia 6 de febrer feia la crònica del recital de Manresa i escrivia:
«Les herbes van agradar molt. Després d’haver emplenat les sales de les nostres comarques amb un Licor d’herbes bones a Gironella i Solsona. Els Esquirols van arribar definitivament a Manresa el divendres dia 2 al vespre, a la Sala Loyola. En contra d’altres actuacions de cançó catalana que deixen les butaques buides, Els Esquirols van reunir prop del miler de persones per una nit de cançó.[…] En una entrevista publicada en aquestes pàgines deien que el que volien fer era, a part de créixer, molt seriosament, musicalment, establir el màxim de comunicació amb la gent. Realment, en el recital del divendres, això es va assolir plenament quan el públic cantava al mateix temps i acompanyava les cançons d’Esquirols amb cantarelles qui més qui menys…»
Joan Sans, un del crítics que sempre ens deixa bé, a la revista «Canigó» escrivia:
«Hi ha trajectòries artístiques de moltes menes. La trajectòria del grup músico-vocal Esquirols, és una d’aquelles que s’han construït a pols, amb la lentitud i la força de la gota d’aigua, que en aparença insignificant arriba a traspassar la roca més dura. És doncs per aquest treball pacient, encara que constant, que difícilment hom els trobarà en les llistes de famosos o d’èxits, cosa que d’altra banda estic segur que no els preocupa gens ni mica, entre altres raons perquè l’èxit el recullen al final de cadascun dels nombrosos recitals que fan pels Països Catalans, i dels quals són bona mostra els efectuats en motiu de les presentacions del que és el seu quart disc Licor d’herbes bones. Un disc en què, com el seu predecessor Colze amb colze, està forjat a base de tot un conglomerat de cançons fetes al voltant de les temàtiques que afecten ara i aquí la gent d’aquest país. Temàtiques diverses amb un comú denominador on la persona i la vida es fonen tan bé com la llibertat i la pàtria, des de la profunditat de temes com “Mots”, “Maria”, ”Dama negra” -contra la pena de mort- , “Cançoneta de fira”, “Onze de setembre”, “Majka”, “Tanmateix, serenament”, i “Mentre vas i véns”, fins a aquest humor tan característic i de reflexió crítica que trobem en els temes “Refranys”, “En aquest país monàrquic” i “Goigs a sant Democraç.”.
»Sí, parlar de treball pacient i constant no és una afirmació gratuïta o aduladora. És agafar cançó a cançó, analitzar-ne el contingut temàtic i arribar a la conclusió que a Esquirols hi ha sobretot un o uns poetes excel·lents. És agafar cançó a cançó, analitzar-la musicalment i trobar que partint d’acords senzills s’assoleix un magnífic caliu musical mitjançant els arranjament d’un o d’uns músics extremadament sensibles. I és agafar cançó a cançó, analitzar-ne la interpretació i adonar-nos de la vàlua de la utilització d’uns instruments i d’unes veus –-la de la noia del grup, en el tema “Majka” és extraordinària– en el conjunt esforç assolit, d’oferir-nos un final rodó a un inici ferm.»
En el diari «Avui», 11.2. 1979, Jordi Garcia-Soler deia:
«[…] A Licor d’herbes bones, Esquirols ofereixen tot un seguit d’interpretacions càlides i vibrants, molt més acurades que en discos anteriors, i amb alguns plantejaments harmònics i fàcils, en la línia que ha estat característica del grup des de la seva constitució. El treball és francament interessant i té una força no gens desdenyable ni negligible. Pel que fa referència al cançoner és una obra que sens dubte ha d’interessar a tots els qui han seguit el treball dels Esquirols i han cantat les sovint seves cançons, una quarantena i escaig de les quals han estat aplegades, i compten també amb les seves anotacions musicals corresponents per facilitar-ne la interpretació. En ambdós treballs hi destaca el to propi dels Esquirols, a mig camí entre la ironia i la tendresa, sempre amb un afany molt clar d’invitar a la participació popular al cant, colze amb colze, fent camí, cantant al vent i amb un licor d’herbes bones.»
El dimarts dia 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques, que a Manresa va guanyar el socialista Joan Cornet. En aquesta ocasió en Ramon Estrada i jo donàvem suport públicament a l’Ignasi Perramon, el cap de llista del PSAN.
Es presentaven en la mateixa candidatura, a més de l’esmentat Ignasi Perramon, per aquest ordre, Víctor Feliu, Lluís Alegre, Joan B. Costa, Anna Ferran, Albert Biescas, Dolors Estrada, Joan González, Melcior Vila, Joan Mateu… Només vam aconseguir un regidor. Començàvem a fer forat.
