Els anys cinquanta del segle passat, Manresa encara era una ciutat que vivia al batec de les fàbriques de filats, de teixits i dels tints que, aleshores, ja començaven una llarga decadència a causa de les successives crisis tèxtils. El meu pare, contramestre tèxtil a la fàbrica dels Condals, es va quedar sense feina i es va veure obligat a desplaçar-se cada dia a Callús per encarregar-se d’una petita fàbrica tèxtil amb catorze telers. El trajecte d’anada i tornada el feia pedalant, amb la seva bicicleta, no pas per esport sinó per falta d’altres mitjans. Quan arribava a casa, al vespre, jo sovint li demanava que em passegés una mica amb la bicicleta per la part de dalt del passeig, entre el carrer de la Séquia i la Bonavista, on vivíem. Pujant a l’esquerra, quasi tot l’espai comprès entre el carrer de la Séquia i la Bonavista estava ocupat per la gran fàbrica de tints del Carreras. Una llarga paret separava el passeig dels edificis fabrils. Aquest empresari aleshores era un dels més destacats de Manresa i havia pagat els bancs de pedra artificial que hi havia en aquest tram del passeig, els quals portaven inscrit el nom de la seva empresa.

Algunes vegades se’ns feien les 10 de la nit i coincidíem amb el canvi de torn dels tints Carreras i de la Fàbrica Nova. Entre les dues indústries hi treballaven potser dues mil persones i, en pocs moments, el passeig quedava ple de gent que, com una onada gegantina, avançava des de la Bonavista cap al centre de la ciutat, envaint la via de banda a banda. La majoria anaven a peu, altres amb bicicleta i, els més afortunats, amb una bicicleta a la qual se li havia adaptat un motoret. El soroll que feia el trepig de centenars de persones i el ressò de les seves veus omplien durant uns minuts tot el passeig i el meu pare i jo contemplàvem la immensa desfilada obrera. Al cap d’una estona l’onada, cada cop més petita, es perdia passeig avall i cadascú cap a casa seva, fins l’endemà, en aquella Manresa tèxtil plena de fàbriques i sirenes que marcaven els canvis de torn.