A casa, la nit del 24 de gener tots van anar a dormir a la mina del tren dels catalans, de nom oficial mina de Santa Clara, però correntment coneguda per mina dels frares, per passar sota el convent que hi havia hagut de frares caputxins.

Vam anar-hi per l’avui carrer de La Sardana, en aquells temps dit, crec, carrer d’Ascaso. Vam arribar al carrer de Viladordis, i aviat a la via del tren. En arribar a la via, la mare mirant al cel va dir: “Sort que aquest hivern no fa fred”, i textualment hi afegí: “Déu fa part en les coses”.

El 19 de març del 1939, dia de Sant Josep, va caure una bona nevada sobre Manresa. Els de casa, tots, la mare, la iaia, la tieta germana de la mare, el meu germà de nom Vicenç i jo, que acabava de fer els set anys, a la tarda vam anar a la festa religiosa a l’església de les monges josefines (Clínica de Sant  Josep). Hi havia calefacció i s’hi estava més calent que a casa.

Passat el dia 19, dia de Sant Josep, i abans d’arribar el darrer dia de mes, el 31 de març del 39, estàvem jugant al carrer dels Caputxins quan va venir la tieta i ens digué: “Anem a casa. Ha arribat el vostre pare”.

Efectivament, el pare -Josep Soldevila Castelló- havia arribat del camp de concentració de Miranda de Ebro i havia arribat sense aval, en aquell temps tan necessari per tornar a casa.

El pare era de lleva tardana, ja era gran, cap a la trentena d’anys. La mare, pobra mare, prou que es bescanvià per trobar un aval, però fou endebades. Recordo la mare dir a la seva mare, l’àvia: “És clar, com que és un xicot que mai no s’havia embolicat en res, ara tampoc no troba ningú per fer-li l’aval per tornar”. Arribà a casa abans que la guerra fos oficialment acabada.

Aquesta era la segona guerra a què havia anat el pare: la primera, de lleva al Marroc, i aquesta d’ara. Com a record li quedà una lleugera coixesa.