Als anys 50, 60 i 70 del segle passat, molts carrers i places de la nostra ciutat eren plens de botigues (algunes ara les consideraríem “botiguetes”) de manera que es constituïen veritables eixos comercials que avui s’han perdut i que feien posible que quasi tot allò que es necessitava cada dia, setmanalment o al cap del mes es pogués comprar sense sortir del barri; o, a voltes, sense sortir del carrer. El “comerç de proximitat” veritablement existia i era el més viu de tots.

En aquest context, el carrer Sant Andreu i la plaça Hospital eren un indret de vida i d’activitat lligada principalment al comerç de barri i al moviment diari dels que anaven a visitar els malalts de l’Hospital de Sant Andreu, a treballar als tres torns de la fàbrica Nova, o a la plaça de l’Ajuntament on hi havia mercat cada dia.

El carrer Sant Andreu tenia a banda i banda una botiga al costat de l’altra: a la banda dreta, venint des de la plaça Hospital, on les cases tocaven per darrere a l’Anònima (Companyia Anònima Manresana d’Electricitat), que era la companyia de llum de la ciutat, la primera botiga era la Panaderia Junyent. Estava situada al solar en què després es va fer un edifici on vivien treballadors de la companyia. Com veurem, totes les botigues que tenien rètols eren en castellà i algunes es coneixien pel nom de la mestressa o de l’amo. Al costat del forn hi havia la Tocineria Servitja, una cansaladeria i botiga de comestibles que primer regentaven els avis- el Pepet i la Carmeta-, que venien el gra cuit que bullien cada dia, les pastes de sopa i els macarrons a granel, el bacallà remullat i les olives, també a granel. També venien carn de porc, i tots els productes que ells feien, com les botifarres crues, blanques i negres, etc. Després hi van començar a despatxar les seves filles: la Maria, la Mercè i la Teresa, que vivien a la mateixa casa, cadascuna amb la seva família en un pis diferent. Alguna de les filles i el Pere Camprubí i el Jaume Sabaté, els néts del Pepet i la Carmeta, van continuar el negoci de cansaladeria però van haver de traslladar-lo primer a la plaça dels Infants i després al carrer Viladordis.

Al costat hi havia una botiga de mobles –Muebles Orrit– amb un gran aparador on paraven algun llit o algun menjador; recordo que molts dels que anaven i tornaven de treballar de la Fàbrica Nova s’hi paraven. En aquella escala hi vivia el fotògraf Antoni Quintana Torres amb la seva família, les fotografies del qual ens permeten tenir testimonis molt valuosos del passat, també del carrer Sant Andreu i de la Plaça Hospital.

Després venien la botiga de comestibles Ca l’Enriqueta i al costat la Peixateria Gall. Els amos eren de Callús però cada dia venien a la peixateria. Al costat, a la cantonada amb el carrer Llussà, hi havia la Fusteria Reguant, en la qual el pare i el fill feien de fusters. Quan passaves pel davant senties la serra i l’olor de fusta.

Després, una lleteria -la Lecheria de la Sra. Pilar– i al costat la botiga de roba a metres –La Única-. Més enllà, una carboneria i, al costat, els Vins Masana on venien vi a granel. Al costat la Carnicería Julián Pujol venia carn de vedella (era freqüent que cada botiga s’especialitzés en un tipus de carn com ara la de vedella o de cavall per exemple, com la que hi havia al carrer Sobrerroca). Al final del carrer hi havia el Bar Peret, que després seria el Bar Manila i la Fonda Roser. A la Plaça dels Drets hi havia el cinema Goya, amb una gran escalinata que portava fins a la sala de butaques, que feia molt pendent. Al costat, la Camisería CONTI, encara avui podem veure el rètol a la porta.

A la banda esquerra i davant del Bar Peret hi havia la botiga de Pesca salada Aribau, on després hi va haver el Bar Rio al qual s’entrava tant pel carrer com per la Plaça dels Drets. Al costat, la fruiteria de la Gracieta (Engràcia), que li portaven la fruita del magatzem familiar de Frutas Selvas. A continuació venia el Gumersindo Ferrer que era llauner. El seu fill, en Xavier Ferrer, va continuar el negoci familiar i a dia d’avui encara es conserva un rètol amb el cognom de la família a la façana així com l’any de creació del negoci, el 1929. Seguien la Panaderia Busquets i la Relojeria Rubiralta. Més enllà, Plats i olles Soteras que venia càntirs, plats de terrissa, etc. Posteriorment, els seus fills van continuar fent marcs a mida i exposant a l’aparador les pintures que ells feien o emmarcaven. A dia d’avui crec que és l’únic comerç obert del carrer que encara perdura a mans de la mateixa família. Al costat hi havia la botiga de comestibles Ca la Victòria, on les nenes i els nens anàvem a comprar pegadolça, regalèsia i sidral. En aquest local més tard s’hi va instal·lar l’Utilhogar, de la família Closas, una botiga on venien objectes de plàstic i alumni per a la llar. Just a tocar, hi havia la Merceria i Perfumeria La Rosaleda, que era la meva botiga preferida quan era petita perquè la meva mare em donava una ampolla, -sempre la mateixa, que reomplíem- i em deia que anés a comprar colònia. A tots els nens i nenes cada matí quan ens pentinàvem o ens feien les trenes, ens mullavem el cap amb colònia. Allà s’hi podia comprar betes i fils, i també les pastilles de sabó Heno de Pràvia, el Finosedil amb què ens rentàvem el cabell, i la colònia. La colònia la tenien en unes ampolles molt grosses, i per vendre-la feien servir uns mesuradors, i uns embuts amb brocs molt prims per poder omplir les ampolles que portàvem. En aquell indret encara hi perdura una botiga hereva de la Rosaleda –Merceria Vilaró– que dóna vida al carrer.

Just a la seva esquerra hi havia els Calzados Cabanes que arreglaven sabates: mitges soles, talons, punteres… i també venien betum per netejar-les. Just al costat, la Montserrat cada dia obria la Lecheria Fargas, una granja on es podia anar a esmorzar i on venia a granel la llet de les seves vaques i els ous de les seves gallines, que tenia al final de la carretera del Pont de Vilomara. L’ajudava la Llúcia. Des de nenes, la meva germana, l’Anna Maria, que és qui recorda més coses de llavors, o jo anàvem amb la lletera d’alumini ben tapada a comprar la llet.

Ja gairebé al final del carrer hi havia una carnisseria on venien carn de be. Primer era de tres germans que parlaven castellà i a vegades ens costava d’entendre les seves bromes. Després va ser de la família Colom, els pelleters del carrer Remei, que tenien una casa davant de l‘Hospital on assecaven les pells dels bens. Al costat, una petita botiga de comestibles i fruiteria. En recordo dos amos diferents: dels primers, només el nom de la filla que es deia Raquel, i els darrers eren la Rosalina i el Pedro Fleta.

I finalment, tocant a la plaça, hi havia la botiga de la meva mare, l’Anita, l’espardenyeria La Dalia, on veníem espardenyes i algunes sabates. El meu pare, el Fernando, treballava d’ebenista a la Fusteria de l’Atanasi Perramón, al carrer Alta Puigterrà com en dèiem llavors, fins que en va plegar i va seguir també a la botiga. Es deia, La Dalia perquè abans els meus avis, la Rita Sañé i en Ramón Guitart, allà mateix hi havien tingut una merceria, i hi havia una marca de fils que es deia Dalia.

Igual que alguns altres botiguers del carrer, nosaltres vivíem a la rebotiga, on fèiem vida. Cada dia, una estona abans de dinar i de sopar, la mare ens feia anar a comprar el que menjaríem. Tot es venia a granel o a pes: una lliura (400 grams) de cigrons, tres unces (100 grams) d’olives, un petricó (250 cc) d’oli, etc. El menjar no es podia guardar gaire perquè la nevera que teníem era de gel. Cada dia al matí passava primer el carro i després el motocarro amb les barres de gel de les quals te’n tallaven el tros que volies i te’l posaven en una galleda. Si volies, també el podies anar a buscar on el feien, que era a cal Jubert, al carrer Mn. Jacint Verdaguer. Era molt curiós de veure com sortien les barres de gel de la màquina.

A la plaça Hospital també hi havia al costat de la Panaderia Junyent, que ja hem esmentat, la Carboneria Ferrarons. En aquella escala també hi vivia un matalasser, el Sr. Riera amb la seva família, que anava a fer i a refer matalassos de llana. Alguna vegada fins i tot l‘hi havíem vist fer al mig de la plaça Hospital. Era bonic de veure com amb dos bastons removia i aixecava la llana i com després tornava a cosir el matalàs. Ja a l’inici del carrer Hospital hi havia la Panaderia Esquirol. A l’altra banda de la plaça hi havia la Mecanográfica José Graells, els Somieres Vilalta i el Quiosc de la Lola. Nosaltres li dèiem la Lola dels patufets. Era de la família Barés. Recordo que hi anàvem a comprar el TBO els dimenges i el diari de la tarda El Noticiero Universal, cada dia, per al meu avi Ramón que vivia amb nosaltres i que el llegia de dalt a baix. Més tard, hi va haver la Granja Esquirol que també feia menjars, sobretot per als acompanyats dels malalts de l’Hospital que anaven a menjar allà.

La plaça Hospital era la zona de joc de molts nens i poques nenes. Allà els nens jugaven a pilota i les nenes a la setmana, a saltar corda, etc.., i sovint tots junts jugàvem a trucar timbres, a cuc i amagar, al soldat plantat, etc. Era una zona segura de joc, perquè hi passaven pocs cotxes i perquè tenia unes voreres molt amples que era on jugàvem. Recordo quan venia el “senyor de l’ajuntament” que regava els carrers amb una mànega molt llarga que connectava a una boca d’aigua que hi havia a la porta de l’Hospital, i els nens i les nenes jugàvem a que ens mullés tot cridant “la manguera curta no arriba”. Sovint també passava el Peret borratxo, un home que portava sempre un sac, aquell que els grans recordaven als infants per fer por: “Ai que vindrà l’home del sac”. Els nens i les nenes l’escridassàvem tot i que ens feia por perquè alguna vegada se’ns havia enfadat.

Per Sant Joan, al mig de la plaça, hi fèiem la foguerada. Dies abans passàvem per les cases a demanar trastos vells per cremar i aquell dia al vespre tots ens trobàvem a la plaça i tiràvem cebetes i “mistos garibaldi” que compràvem a la Libreria Sobrerroca, la que hi havia al costat de la Pasteleria La Lionesa, al carrer Sobrerroca.

Quan arribava el mes de maig, a l’església de Sant Andreu es feia el mes de Maria i cada tarda moltes mares i àvies, i alguns nens i nenes, hi anàvem a resar el rosari. Ens agradava fer col·lecció de les estampes que donaven -cada dia una de diferent- a canvi d’un diner que podia ser dèu cèntims (de pesseta, és clar).

El carrer Hospital i el carrer Sant Andreu eren carrers estrets però hi circulaven força cotxes, i calia vigilar al travessar; el fet que hi hagués l’Hospital a un extrem i el carrer Sobrerroca i la plaça de l’Ajuntament a l’altra el feien concorregut. Hi passava fins i tot la cavalcada dels reis.

El carrer Sant Andreu tenia vida comercial; però també la tenia el carrer Sobrerroca, el del Carme, Sant Miquel, etc. i ja no diguem la Plaza de los Mártires -que és com es deia llavors la plaça de l’Ajuntament-. Molts tipus d’establiments del carrer Sant Andreu es trobaven “repetits” a cada carrer perquè aquesta era la necessitat de la forma de viure de llavors: carnisseries, lleteries/granges, forns de pa, fruiteries, quioscs de revistes… se’n trobaven cada pocs metres.

Aquesta munió de petits comerciants que donaven vida al barri, a la majoria de barris, feien realitat un comerç de proximitat i sostenible que feia ús de les seves bosses d’anar a comprar el pa, dels envasos per comprar la colònia a granel, de les lleteres d’alumini, o de les bosses de mà per a la carn i la fruita.

Una manera diferent de viure i de vendre, va portar una manera nova de comprar que en molts casos va comportar el tancament de molts d’aquests establiments i, per tant, un canvi total de fesomia d’aquests carrers. L’aposta per la revitalització dels carrers i la rehabilitació dels habitatges del barri antic de Manresa és encara una assignatura política pendent.