El 30 de gener de l’any 2000, diumenge, vam anar a missa a Santa Clara, dit amb tota propietat a l’Església de la Mare de Déu dels Àngels i de Santa Clara, monestir de monges dominiques contemplatives.

La missa era a les dotze del migdia. Per anar-hi, vam passar pel meu carrer de Sant Llorenç de Brindisi, el carrer on vaig néixer, i  per això en dic el meu carrer. En aquest carrer em vaig topar de cara amb el Miquel de cal Nen, un dels pocs, per no dir l’únic, que encara hi viu. Ens vam saludar breument, bo i parlant de la transformació, del canvi que ha sofert el carrer, mentre jo em mirava la casa on vaig néixer, en aquells temps amb el número 24. Quan hi vaig néixer només hi havia els baixos, on els avis materns tenien els telers, i el pis a dalt, on vivíem, i que era més aviat unes golfes. Ara hi ha dos pisos més a sobre.

La casa, on vaig viure fins que em vaig casar i on els de casa van anar a viure després de la mort de l’avi i de la venda dels telers l’any 1935, casa que llavors era el número 18 del mateix carrer, on a l’any 1970 morí la mare el 16 novembre, ara és totalment desconeguda, amb la façana totalment nova, i no se’n reconeix de res.

 Recordo que en aquesta casa, sobre la porta del carrer, en un ferro artístic i senzill hi havia l’any 1999. Ara, tal com ja he escrit, aquesta casa és totalment desconeguda. Del carrer fins a sota balcó tot és un marbre. D’aquest canvi, en vaig parlar amb el Miquel Prat Badias, que té els mateixos anys que jo. Vam néixer el mateix any, només que ell el mes de maig i jo el mes de desembre.

Ja a dins l’Església de Santa Clara, vaig recordar moltes coses allà viscudes: la vegada en què just a l’entrada dels “nacionals” a Manresa el 24 de gener del 1939 la iaia deia: “Anem a portar un ciri per al monument del Dijous Sant a fer llum al bon Jesús”, tot això la primera Setmana Santa a Manresa, després de la revolució del 36.

A casa ja hi havia el pare, que havia arribat del front a finals del mes de març anterior, el dia 19, Sant Josep. El Diumenge de Rams tant el meu germà com jo vam anar a beneir Santa Clara i al llorer el pare ens hi va penjar unes taronges.

També en aquesta església, vaig recordar la festa de Sant Domènec amb la benedicció de l’aigua del pou. Es feia una petita processó amb un penó que sempre portaven els germans Torra, que vivien en un últim pis de la Casa Buresa, a la plaça de Sant Domènec o Fius i Palà. Aquests que portaven el penó anaven acompanyats dels seus pares i també de l’avi, un home molt alt, amb ulleres fosques. L’aigua d’aquest pou era aigua molt fresca, però no valia res; era aigua de la Sèquia. En aquell temps no es mirava prim, però ara no seria permesa per més benediccions que portés.

Les monges feien uns breus que consistien en un paperet curosament plegat, lligat amb una petita cinta vermella i que ens penjàvem amb una agulla a la camisa. Al paperet hi havia una oració que era molt difícil d’entendre perquè era tota en llatí. Aquest dia i durant aquesta visita també vaig recordar el ball, que el dia de Sant Domènec es feia al vespre.

Tinc altres records que guardo de l’Església de Santa Clara. A casa meva m’explicaven que, abans de la guerra, hi havia un altar dedicat a Sant Mamet. Les dones que tenien nadons acudien a les monges i aquestes, mitjançant una almoina, cantaven els goigs a aquest sant per tal que les dones tinguessin llet per alimentar-los, però a la meva mare no li van fer cap efecte. Tant per al meu germà com per a mi, al Martí, el lleter del carrer de l’Era de l’Huguet, li vam haver de comprar la llet i va haver de ser tanta -deia el pare- que els costà el preu d’una vaca.

D’aquesta església, també vaig recordar mossèn Josep Bosch Prat, que hi era capellà abans de la guerra i, un cop aquesta acabada, fins a l’any de la seva mort, el 1954. Aquest any jo feia el servei militar a Mataró. La mare em va escriure i em va saber la mort del mossèn i m’escrivia dient-me que el mossèn m’havia estat el meu primer mestre.

Vaig recordar un diumenge de pluja que van beneir el Sant Crist, que es venera en una capelleta de la façana d’una casa del carrer de Santa Clara. Per mor de la pluja, no es va poder fer la processó prevista des de l’Església de Santa Clara fins a la capelleta. Aquell diumenge al primer banc hi havia la Carmeta carnissera, germana del mossèn, amb la seva mare. Aquesta Carmeta cantava amb molt d’entusiasme el “Crec en un Déu” i també el “Crist Venç”.

La processó de l’enramada també sortia d’aquesta església, almenys després de la guerra. Abans em sembla que sortia de la desapareguda església de Sant Bartomeu. L’enramada era el diumenge immediatament després del dijous de Corpus Cristi.

Un any, la processó va sortir més tard del previst. N’era pendonista en Francisco Costa Vilaró, conegut per tothom per Quico. Aquest, en companyia d’amics, ho celebraven ballant a la sala d’aquell pis gran de casa seva. Mossèn Bosch, de Santa Clara, hi va haver d’anar i dir-li a veure què esperava.

Una vegada, fent d’escolà, però no de Santa Clara sinó de les monges Josefines de la Clínica de Sant Josep, vaig anar a la processó vestit d’escolà amb un artístic fanalet proper al Santíssim, però no jo sol sinó amb un altre escolà, un a cada costat. Fou aquest dia que vaig entrar a la molt petita sagristia de Santa Clara i recordo que a terra hi havia un calaix, per mi original. Les monges, que anaven de de rigorosa clausura papal, en aquest calaix hi posaven tots els ornaments per a la celebració de la missa.

També, una o dues vegades, el Dijous Sant hi van anar les Congregacions Marianes a cantar la Passió, però això sí, sense mai poder veure les monges, una d’aquestes coses absurdes, als nostres dies totalment il·lògica. No podien veure el celebrant de la missa, només el podien sentir i prou.

Les monges estaven situades a dalt al cor. De cap a cap d’aquest, hi havia una reixa que arribava fins al sostre i en aquesta reixa a la primera fila hi havia penjada una tela blanca que privava del tot que els fidels des de baix poguessin veure les monges, fins i tot el mateix celebrant.

Un diumenge del mes de maig, deuria ser de l’any 1946, hi vaig veure la cerimònia de vestició d’hàbit d’una monja. Aquesta, com a excepció, aquest dia era en un costat de la reixa, donant a la paret, a dalt al cor i es podia veure ben bé des de baix. La mare i el seu germà es trobaven a baix al presbiteri, on en una bonica cistelleta hi havia l’ hàbit de la futura novícia, que fou beneït.

Una vegada acabada la missa d’aquest diumenge, el feligresos van poder anar a una capella lateral, on van poder veure les monges que baixaven del cor en processó i una novícia amb el vel blanc que portava la creu. Llavors darrera la reixa d’aquesta capella van poder veure tota la comunitat de dominiques cantant no sé què deuria ser en llatí, potser el “Veni Creator”.

Les monges més joves, juntament amb la que portava la creu amb el vel de novícia, es van situar al fons de la seva capella. A la reixa hi havia una obertura, una petita finestreta on es va situar la futura novícia, que anava vestida com una núvia, fins i tot amb arracades i una bonica agulla al pit. Per cert, a l’hora de treure’s aquesta agulla va costar una mica. Ho feia una monja ja gran i mossèn Bosch, el capellà de la casa, s’anava posant un xic nerviós, com si tingués ell ganes de desenganxar l’agulla. Per fi la hi van poder treure.

Tot seguit de treure-li l’agulla, a la futura novícia li van posar l’hàbit dominicà. A més de mossèn Bosch, havia presidit la cerimònia també mossèn Jacint Boqué. Suposo que aquest devia ser qui l’havia encarrilat cap allà i, entre les coses que li va dir, li va dir la de missionera. Malgrat la reixa de la clausura, finalment recordo que li va dir: ”Al món et deies Montserrat, però al claustre et diràs Sor Maria Montserrat dels Sants Màrtirs”. Li van ensenyar dues corones, una de roses i l’altra d’espines, i li van demanar quina de les dues preferia. Ella, amb una veu tota càndida, va contestar: “Prefereixo la d’espines”, i tot seguit la hi va posar al cap.

Un cop acabada la cerimònia de l’església, familiars i assistents -és clar, d’aquests els que volgueren- van anar al lloc de les visites, que em sembla que se’n diu locutori. Érem molts i el lloc era petit. Va tardar a sortir. Les dues nebodes de la nova monja, una mica més petites que jo, cridaven “Tieta, tieta!”. Una monja a l’altre costat de la reixa -vaig pensar que era la gran de cal Jan Pastor, Sor Roser- va dir: “Ara la vaig a buscar”. La nova monja amb vel blanc i la corona d’espines va sortir.

Això sí, darrere la reixa la gent que la coneixia li deien que estava grassa. Jo, com no hi tenia res a fer, vaig marxar juntament amb una noia que en aquell temps vivia a la Clínica de Sant Josep amb les Josefines  i que era de Girona. Recordo que em va dir: “Són més maques, les Josefines”.

Aquest diumenge de la missa a Santa Clara, de records me’n van venir molts a la memòria. Vaig mirar a un costat i a l‘altre i no vaig veure enlloc la imatge de la Divina Pastora. Vaig pensar on la devien tenir. També vaig pensar en una imatge, aquesta molt més petita, però també de la Divina Pastora. Per les festes s’havia sortejat una imatge, però no s’havia presentat ningú a buscar-la i llavors mossèn Bosch ens havia dit que la regaléssim a les monges de Santa Clara.

Un diumenge al matí vam anar a portar la petita imatge. Érem un petit grupet de tres o quatre. Abans ja ens havien advertit que si les monges ens preguntaven pel cinema els diguessin que hi anàvem molt poc i que fins i tot esmentéssim algunes pel·lícules, evidentment de caràcter religiós.

Les monges van estar molt contentes amb el regal de la petita imatge de la Divina Pastora. No sé quina de les monges va dir-nos que segur que la mateixa Divina Pastora ens havia inspirat per haver-nos-la donat. ”Ella -van dir- no ha volgut marxar del seu petit ramat”, assenyalant les altres monges. A més, hi van afegir que una imatge semblant a aquesta la tenien ja d’abans de la guerra i que hi havia una germana que diàriament, estiu i hivern, li portava una floreta.

Entre les poques monges que hi havia al locutori, hi havia una monja de cognom Ferrer, que vaig suposar que deuria ser la superiora o la priora. Es veia molt mare abadessa i ens va dir que fóssim molt devots de resar el rosari. Deia que la mare de Déu del Roser s’havia aparegut a un sant dominic i que li havia dit que a tots els que resessin el rosari no els faltaria mai el pa i la salut. Posant-hi èmfasi, va dir que són les dues coses més importants d’aquest món. Les monges que ens van enraonar més foren dues que segur que eren les de cal Jan Pastor, Sor Roser i Sor Margarida. Hi havia una altra monja gran i seca que sempre va estar amb el cap cot, asseguda, i que mai va dir res. Una altra monja molt velleta i corbada, amb un bastó, s’anava passejant amunt i avall. Ara suposo que fa temps que fa malves.

Es veu que mentre estàvem al locutori aquell matí, ja quasi migdia, havien tocat la campana per anar a resar o bé a dinar, entre elles les monges que estaven amb nosaltres i van dir que ja feia una mica que havien tocat i, tot acomiadant-se i donant-nos novament les gràcies, van desaparèixer. Nosaltres vam donar la clau del locutori a les porteres, dues amigues que vivien juntes i que durant bastants anys van servir les monges.

Sí! En tinc de records, de Santa Clara. Per les Enramades, a més de la processó també feien l’ofici; normalment el celebrant era un caputxí. Aquest dia no cantaven les monges, sinó uns homes del barri, entre ells el Manel del Pouet. Cantaven la missa gregoriana, em sembla de Perosi.

Aquestes monges abans de la guerra feien els set diumenges de Sant Josep. Després de la guerra ho van continuar fent. La meva àvia, la iaia, també hi anava. La recordo tota mudada, amb un mocador molt maco posat al cap, com sortia de casa per la porta del darrera del carrer de Sant Benet i cap a Santa Clara.

La novena de la Divina Pastora es feia a l’ Església de les Josefines, a la Clínica de Sant Josep, però abans de la guerra i de l’enderrocament de l’Església de Sant Bartomeu, aquí és on es feia la novena.

Ara, abans de començar la novena, s’havia d’anar a buscar la imatge a Santa Clara i, acabada la novena, tornar a portar-la-hi, això  fins que se’n va adquirir una altra. Així, hi havia a les Josefines una imatge i a Santa Clara, una altra.

El fet d’anar a buscar la imatge a Santa Clara feia que haguéssim d’entrar una mica a la clausura, solament unes passes. Les monges tenien la imatge damunt d’una taula i ja ens esperaven. Obrien la porta que hi havia i encara hi ha ara al costat del torn i ens carregàvem la imatge a l’esquena.

Un any, en anar a buscar la imatge, aquesta hi portava un ram de flors al gaiato o bastó de la Divina Pastora. Les monges, totes cofoies, ens deien: “Mireu, mireu el pom de flors nou!”. També en tancar la porta ens digueren ”Santa nit!”. Mossèn Bosch, que no va entendre què ens deien els va dir: “Què dieu?”, i elles, les dues monges, van repetir “Santa nit!” i el mossèn alçant la veu els va dir: “Ah sí, santa nit!”. Van tancar la porta i nosaltres, amb la imatge a coll, vam marxar cap a la Clínica de Sant Josep.

Molts anys més tard, i quan jo ja havia fet el servei militar, amb una colla de nois i noies vam anar a la Missa del Gall a Santa Clara. Les monges havien situat el cor a baix o sigui que l’església, la part dels fidels, s’havia empetitit, essent meitat per als fidels i meitat per a les monges, però això sí, separats per una reixa.

Nosaltres giràvem el cap per poder veure les monges. Elles, les monges, en adonar-se’n, van estendre una llarga tela al llarg de la reixa, però no sabien si posar-la més amunt o més avall. Al final el van posar d’una manera que encara que no gaire bé, però les podíem veure, sobretot quan van anar a combregar. Llavors aquestes monges ja estaven federades a altres comunitats, a convents de la mateixa ordre, i s’havia sentit a dir que la monja que feia de priora tenia estudis universitaris.

 El capellà que va dir la missa de la nit de Nadal era el que va substituir, una volta mort, mossèn Bosch. No recordo el seu nom; era un home de molta bonhomia, fill de Balsareny. Va fer un sermó molt adequat per a les monges. Aquestes van cantar molt poc, el just de la missa, A l’harmònium es va interpretat la nadala “El noi de la mare”, però no cantada.

Aquest capellà de Santa Clara, del qual no recordo el nom, un bon dia que anava cap a la Seu on n’era beneficiat, en passar pel davant de la casa de cal Passerell, un xicot que no estava gaire bé el va omplir de puntades de peu, bo i fent-li a les cames uns bons morats.

Aquest capellà, un any, en sortir del concert de Sant Esteve que cada any feia l’Orfeó Manresà a la Sala del col·legi de la Renaixença, llavors en aquell temps dit Generalísimo Franco. ens explicava com de tossudes eren les seves monges de Santa Clara a l’hora de canviar de costums.

Ens deia, entre altres coses, que per Nadal no anaven a adorar la imatge del Nen Jesús. I hi afegia: “Es passen tot l’any fent vestidets per a les imatges del Nen Jesús i el dia del seu naixement no van adorar-lo!”. Ens deia el que li havia costat fer-los entendre això, que elles havien de ser les primeres a adorar-lo i després la gent.

Acabo aquestes vivències amb una història que jo no vaig viure perquè jo encara no havia nascut, però de la qual en aquell barri de Santa Clara quan succeí es va parlar molt.

Es veu que això de veure professar una monja i més aquestes de Santa Clara, en aquell temps de forta clausura, cridava molt l’atenció a la gent. Un diumenge hi va haver una d’aquestes cerimònies. Hi havia força gent per veure-la. La cerimònia tenia lloc en aquella espècie de capella lateral i amb tanta gent no tots hi cabien per veure-ho. Unes dones que ho volien veure bé van pujar a dalt a la trona. Jo no he vist mai una trona a Santa Clara, però abans de la guerra hi havia trona a la majoria d’esglésies.

Es veu que eren tantes les dones enfilades a la trona que aquesta va cedir. De totes les dones que hi havia a dins de la trona, segons sentia a comentar a casa algunes es van fer mal de debò. De les que hi eren, n’hi havia una que vivia al carrer del Peix i a casa meva hi afegien que aquesta del carrer del Peix d’aquella feta no va fer mai més res de bo.