Fa uns deu anys, en Carles Perarnau del Servei d’Acompanyament en el Dol em va localitzar al meu lloc de treball, volia donar-me records de la Montserrat Domingo. Feia quaranta anys que no tenia notícies seves. Era una de les alumnes del primer curs dels estudis d’assistent social que havíem començat el 1975, a l’Escola de formació social Torras i Bages de Manresa.
Aquella experiència acadèmica va començar el setembre de 1975, amb una dinàmica grupal d’un cap de setmana complet, dirigida per la pedagoga Maria Lluïsa Fabra. Tenia la finalitat de facilitar dinàmiques entre les onze persones que seríem futurs companys de classe. Una iniciativa innovadora que volia aportar resultats cohesionadors, entre persones que ni ens coneixíem, ni teníem clar on ens havíem apuntat. En aquell moment, el Treball Social era un camp desconegut i amb molts interrogants sobre les seves sortides professionals. Però, d’entrada, tot pintava molt bé. El programa acadèmic, les assignatures, l’acollida de l’equip directiu, la proximitat territorial, les referències internacionals … Del grup, només coneixia al Joan Torres, amb qui havia fet COU nocturn al Peguera, i l’Anna Tuset, amb qui havíem coincidit als escoltes. La resta de noies no les coneixia. Algunes venien de fora: Solsona, Artés, Avinyó, Monistrol de Montserrat i Olesa de Montserrat. Aquesta darrera població és d’on venia la Montserrat Domingo. La recordava com una persona singular. Destacava pel seu caràcter inquiet i participatiu. Normalment, utilitzava els Ferrocarrils Catalans per venir a classe, però en algunes ocasions utilitzava una moto de baixa cilindrada. M’imaginava la sorpresa dels conductors quan se la trobaven circulant amb el seu hàbit de monja.
Al nostre curs, coincidien dues religioses. Casualment, les dues eren de la companyia religiosa Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i exercien d’infermeres. La segona era l’Àngela Blàzquez, que vivia i treballava a l’Hospital de Sant Andreu de Manresa.
La notícia sobre la Montserrat em van fer tanta gràcia, com em va intrigar. Aquella companya que venia amb moto per la perillosa carretera d’Olesa a Manresa, s’havia convertit en ermitana a Sant Joan del Codolar, una capella situada al Montsant, i una referent en la pràctica de l’espiritualitat. Aviat la vaig anar a retrobar i em va sorprendre els seus records sobre aquell curs del 1975. Dins del seu reduït hàbitat, conservava els apunts de les classes i els treballs que havia realitzat. Entre d’altres, mostrava una estimació especial per una recerca sobre el barri del Xup, que havia compartit amb dos alumnes més. Formava part d’un estudi sobre la realitat social de la ciutat que vam fer els alumnes de primer. Malauradament, jo no conservo cap record d’aquesta pràctica.
A l’Escola érem els més novells. Compartíem espai i algunes formacions amb els grups de nivells superiors, encara que cada un tenia aula pròpia. El grup de segon eren nou alumnes i el de tercer quatre. De fet, en finalitzar els estudis, el 1978, nosaltres també vam acabar quatre: l’Anna Tuset, l’Àngela Blàzquez, la Neus Closa i jo. Els dubtes sobre les sortides professionals, van provocar la majoria de desercions. Aquest no era el cas de la Montserrat, però en aquell moment desconeixia les seves raons. Eren unes altres.
De fet, els divuit alumnes que ens vam titular durant el trienni 1975-78 aviat vam col·locar-nos laboralment, atesa la important demanda de professionals que es va produir a l’administració i als serveis públics a partir de 1979, amb la constitució dels primers ajuntaments democràtics.
Contràriament als dubtes que teníem durant la nostra formació, aquest seria el premi que ens esperava al final de la carrera. Fins i tot, recordo un tancament d’estudiants a Barcelona el 1977, per reivindicar una qualificació acadèmica adequada per a la professió. Personalment, vaig mantenir-me a l’Escola perquè m’agradaven els continguts de les matèries que s’impartien i la qualitat del professorat que les donava. Eren raons que justificaven prou la meva continuïtat. Des de la Sociologia, impartida per Josep Oliveras, fins la Psicologia Social pel Joan Cornet. M’interessaven moltes assignatures: Demografia, impartida per M. Teresa Torra, Estadística per l’Ignasi Perramon, Història per Jaume Serra, Puericultura per Simeó Selga, Psiquiatria per Carles Llussà, Dret per Antoni Capell, Pedagogia per Agnès Torras, Antropologia per Rosa M. Masats i tota la resta. Però, l’autèntic centre de la formació eren les assignatures relacionades directament amb el Treball Social, a càrrec de Rosa M. Suñé, Montserrat Bacardit, Marina Álvarez i Teresa Codinach, que ens permetien aprendre i debatre sobre la història i la metodologia pròpia de la professió. Finalment, el darrer plat, eren les pràctiques professionals.
Cada curs havíem d’escollir un centre de pràctiques, vinculats a professionals que estaven actius. En el meu cas, vaig optar per tres àmbits professionals diferents, amb la finalitat de diversificar experiències. A primer, vaig escollir fer les pràctiques a la Fàbrica Nova amb la Maria Costa, una professional especialitzada en el Treball social a l’empresa. El seu despatx estava situat a la zona administrativa de la fàbrica, des d’on oferia unes hores d’atenció als treballadors o als seus familiars. Durant unes setmanes, vaig poder assistir com a observador a les entrevistes que realitzava, amb continguts ben diversos. Des d’assessorament a familiars per l’alcoholisme d’algun treballador, fins a la gestió d’ajudes per fills amb dificultats. En totes, es respirava un clima de confiança i d’agraïment per la tasca duta a terme per la professional.
A segon, vaig escollir fer les pràctiques a Càritas amb la Maria Prat, una professional experimentada amb amplis coneixements sobre les necessitats bàsiques de la població. Responia a una opció personal per acostar-me a una realitat relacionada amb els més desfavorits. En aquell moment, el servei assistencial de Càritas estava situat a la Baixada de la Seu i comptava amb dues assistents socials i una administrativa. Era el 1976 i des de l’administració pública no es donava resposta a les necessitats socials de la població. Des de Càritas, s’oferien ajudes i suports a les famílies i les persones que es trobaven en situacions de precarietat.
Finalment, a tercer, vaig voler conèixer el treball comunitari que es feia des del Servei d’Extensió Agrària de la Generalitat de Catalunya, a càrrec de la Teresa Obradors, que ocupava una plaça d’agent social dins d’un servei majoritàriament format per enginyers agrònoms, amb l’objectiu d’assessorar a la pagesia de la comarca. En aquest cas, el gruix principal de les pràctiques va ser recollir dades i fer enquestes amb la finalitat de justificar la necessitat d’una escola bressol a la població de Fonollosa.
Des de la seva creació, a principis dels anys seixanta, l’Escola estava dirigida oficialment per Montserrat Colomer i Salmons. Però, jo la vaig veure poc, atès que des de 1973 havia delegat funcions a un Equip Coordinador que gestionava el dia a dia de l’Escola, coordinat per Rosa M. Suñé, amb la participació de Montserrat Bacardit, Marina Álvarez, Dolors Punsà i Teresa Codinach.
El curs 1977-78, el darrer de la nostra promoció, l’Escola tenia pocs alumnes. Els grups posteriors venien amb pocs efectius. Aquesta situació va obligar que la direcció busqués estratègies per garantir la supervivència de l’Escola. Algunes assignatures es feien conjuntament amb altres nivells, d’altres s’obrien a la ciutat, com si fossin cursets. Un dels que es va oferir, va ser sobre Psicoanàlisi de Grup, a càrrec d’una psicoanalista argentina que no recordo el seu nom. Entre l’alumnat, vaig conèixer la que seria la meva esposa, uns anys més tard. Ella estava estudiant Psicologia a la UAB i el contingut complementava la seva formació.
A l’estiu del 1978, vaig tenir temps per formalitzar les acreditacions oficials per obtenir el títol acadèmic i, a continuació, preparar-me per iniciar una nova etapa a la meva vida, atès que el gener de 1979 marxava a Tenerife per complir amb el Servei Militar. Aquest fet, em va privar de viure el tancament de l’Escola. Segons explica Montserrat Colomer: “En aquesta situació plena de dificultats, el 2 d’agost de 1979 el Sr. Bisbe notificava la voluntat de tancar l’Escola. Considerava que el curs 1978-79 com el darrer de les activitats de l’Escola depenent de la jerarquia eclesiàstica. El Dr. Masnou deia: Per raons que en aquest moment ens abstenim de valorar, l’esmentat centre docent, d’un quant temps ençà ha deixat de complir alguns dels punts que sempre hem considerat essencials, explícitament enunciats en el Decret de creació de l’Escola.”[1]
La decisió de tancar l’Escola significava la finalització d’un projecte iniciat a finals dels anys cinquanta, quan un grup de persones procedents d’entitats religioses i culturals de la ciutat volien donar resposta a diferents problemes socials de la ciutat (immigració i habitatge), oferint sortides acadèmiques a les joves que no podien accedir a les universitats barcelonines. Amb aquests objectius, van buscar el suport de l’Església. El 1960, s’iniciaren les primeres classes a les aules de l’Institut Lluís de Peguera, fins que el gener de 1962 s’inaugurà l’espai definitiu, al primer pis d’un edifici propietat de l’Església, situat a la Ctra. de Vic, 25. Als baixos hi havia una botiga de mobles i, al segon pis, la Residència Sacerdotal. Finalment, com que tenia alguns problemes d’accessibilitat, va ser enderrocat per fer-hi un nou edifici.
El tancament va coincidir amb un canvi significatiu en les perspectives laborals dels estudiants de la carrera. A la dècada dels vuitanta, s’inicià el desenvolupament del Sistema de Serveis Socials que coneixem avui. Els treballadors socials esdevindrien uns professionals demandats a l’administració pública i assumirien un paper central en els equips de treball que s’estaven formant al voltant de les noves polítiques socials. Des de llavors, el sistema no ha parat d’expandir-se, incorporant nous perfils professionals amb funcions complementàries, com els educadors socials, les treballadores familiars o els informadors socials.
Malauradament, les necessitats de la població han continuat augmentant, posant les institucions al límit la seva capacitat d’actuació. La tendència cap a la burocratització, ha allunyat el treball social dels seus principis inspiradors. La relació d’ajuda s’ha vist desbordada per unes demandes que superen les capacitats dels professionals. Un cop immers en la meva carrera professional, he trobat a faltar l’existència de l’Escola com espai de debat i reflexió en aquests anys de creixement i tensions.
El relleu de l’Escola el va agafar l’Associació d’Assistents Socials de Manresa, amb seu al carrer Canonge Mulet, 2 3r. 1a. Es va quedar l’arxiu i va continuar mantenint part de l’oferta formativa. Però, aviat la seva activitat es va diluir a favor de la Delegació territorial de la Catalunya Central del Col·legi oficial de Treball Social de Catalunya, fins que l’any 2016, va acabar dipositant la documentació de l’Escola a l’Arxiu Comarcal del Bages, on ha quedat a disposició dels historiadors.
L’Escola de formació social Torras i Bages va néixer per l’impuls d’uns ciutadans que tenien una visió avançada al seu temps. Responia a una comprensió progressista de les necessitats socials de la ciutat. Malauradament, tancà quan més sentit tindria.
