El 16 de novembre de 1980, ara ha fet quaranta anys, un grup d’etarres amb el suport d’alguns catalans van intentar assaltar de nit la llavors existent caserna militar de Berga. L’objectiu era fer-se amb algunes armes de l’arsenal i produir un cop d’efecte que delatés la vulnerabilitat d’un aparell cabdal de l’Estat. Però qui es va mostrar vulnerable va ser el grup assaltant, que va encadenar errors i imprevisions i va acabar fugint cames ajudeu-me i amb les mans buides després que un dels sentinelles donés l’alarma.

Al País Basc, amb un coneixement molt exacte del terreny i amb una infraestructura de suport en centenars de cases de pagès, els fugitius haurien pogut amagar-se eficaçment fins que afluixés la intensitat de la recerca a la que es van lliurar tot seguit les forces de seguretat de l’Estat. Però cap de les dues circumstàncies no es donava a Catalunya: ni coneixien el terreny, ni hi havia masies ansioses d’aixoplugar-los, ni els seus aliats catalans tenien la formació i les habilitats de veritables guerrillers, de manera que la majoria van anar caient al llarg de les dues setmanes posteriors després d’intenses batudes al Solsonès –la caserna era a la sortida de Berga cap a Solsona– i l’oest del Bages.

Va ser en aquest temps que a la Redacció de Regió7 va començar a circular una expressió divertida: «escamot escàpol», per referir-se als fugitius. Naturalment, llavors ningú (o gairebé ningú) parlava d’aquesta manera en el seu llenguatge ordinari, però algú va dir que era la traducció més correcta de la denominació «comando fugitivo» que apareixia a les comunicacions oficials en castellà. El diccionari ho avalava. Escamot: «Conjunt d’un petit nombre de persones que van plegades, especialment de soldats, policies, etc.». Escàpol: «Que ha aconseguit escapar-se».

Val a recordar que en aquells anys la llengua catalana tot just començava a recuperar la normalitat, i una de les eines que hi contribuïen eren les retransmissions futbolístiques del gran Joaquim Maria Puyal, el qual ens havia avesat a la construcció «escapolir-se de l’escomesa» per designar la maniobra amb la que un davanter supera l’abraonament del seu defensor. Si els futbolistes s’escapolien, també podien fer-ho els escamots; dels assaltants frustrats de la caserna de Berga se’n va poder dir que «l’escamot s’ha escapolit de l’escomesa policíaca» fins que van ser més enxampats que Maradona el dia que Goikoetxea li va desfer el turmell.