El dia 13 de novembre de 1973 estaven previstes eleccions municipals, les quals tots els observadors, tocant fusta per si de cas, pronosticaven com les últimes de la dictadura. Per aquesta raó, l’oposició considerava interessant analitzar si valia la pena d’infiltrar-se en el complicat sistema de presentació de candidatures pel terç familiar, amb gent demòcrata no massa significada, per a no esverar el galliner. No obstant algunes organitzacions eren partidàries d’aquesta jugada, les dificultats pràctiques eren considerables a l’hora de superar els entrebancs dels Consells local i provincial del Movimiento que, en definitiva, eren els que repartien joc i triaven els jugadors que podien asseure’s a la taula, d’altres ni se la plantejaven aquesta possibilitat temorosos que no es malentengués com una mostra de col·laboració.

Com és natural, la qüestió va ser debatuda en una sessió de l’Assemblea de Catalunya. Les opinions dels seus membres anaven d’una banda a l’altre. El representant de “Bandera Roja”, per exemple, es va despenjar dient que el suport a candidats democràtics s’havia de considerar una actitud revolucionària i així va quedar reflectit al seu òrgan informatiu clandestí: “Efectivamente, las elecciones son antidemocráticas. Y por ello se ha producido siempre una notable abstención popular. Sin embargo, pensamos que esta abstención respondía a una coyuntura que ha variado últimamente. Existe ahora un movimiento popular de barrios, cuyas posibilidades, aprovechando cualquier plataforma legal, son enormes. La presentación de candidaturas democráticas permite en este sentido dar a conocer programas reivindicativos en las barriadas donde existen organizaciones populares. Donde éstas no existan con suficiente fuerza conviene, por supuesto, denunciar las candidaturas fascistas”. El PSUC, en canvi, considerava un error tàctic donar suport a candidatures i la Comissió Permanent d’intel·lectuals insistia en una campanya de boicot total. “Bages Popular”, en el número corresponent al mes d’octubre, s’ocupava del tema:

“Han estat convocades eleccions de concejals de l’Ajuntament pel Terç Familiar el dia 13. Què signifiquen aquestes eleccions? Que tenen dret a elegir només els pares de família, quan sembla que l’hauríem de tenir tothom a partir dels divuit o com a màxim vint-i-un anys, quan ja es té suficient seny per saber el que es vol. Per altra banda, els caps de família només elegeixen a la tercera part dels concejals. La resta és elegit a través de vies indirectes com el sindicat i les entitats, ja se sap que usant el camí indirecte es poden manipular molt bé. Per cert que en una nota de “La Vanguardia”, l’onze d’octubre es deia que en la llista del Govern Civil amb les entitats culturals o recreatives amb dret a votar concejals, Manresa no en tenia cap. És curiós com amb tantes entitats culturals i recreatives manresanes, que prou pena passen econòmicament, encara no tinguin dret a vot. Els concejals que es retiren aquesta vegada són: Jaime Puigbó, Antonio Oriol, Ricardo Puig, Bartolomé Amer, José Esquius, Antonio Farré, Antonio Serra Daura, Juan Antonio Pusó y Ramón Riera. Entre ells trobem algun tècnic més o menys eficaç, algun feixista i bastants vividors. No sabem si aquesta vegada hi hauran eleccions a Manresa. Perquè des del temps de la Generalitat de Catalunya no n’hi ha hagut i s’ho han manegat tots els de l’olla. Però tant si n’hi ha com si no, volem deixar clar que mentre els ciutadans no tinguem dret a vot per elegir tots els concejals i també a l’alcalde, els nostres problemes no seran atesos”.

Un vegada més, a Manresa no va ser necessari trencar-se el cap estalviant-se l’enrenou i els maldecaps i el cost d’obrir col·legis i treure la pols a les urnes, seguint la “doctrina” de l’alcalde Soldevila i de l’empresari tèxtil Peret Carreras, cap local del Movimiento. Els que ens miraven des de fora de la casa gran la vida municipal que s’hi feia dintre d’aquelles parets, teníem la impressió que per ser “concejal” a Manresa era imprescindible renunciar d’entrada a tota iniciativa pròpia i obligar-se a no donar un pas sense comptar, abans, amb el “nihil obstat” de l’alcaldia. O sigui: no fer-li fàstic personalment i, sobretot, renunciar a fer-li ombra. El fet que les urnes fossin innecessàries, no es degué a que, si us plau per força, per cada terç no es presentessin més candidats que els justos i cap de més, sinó que era una decisió política perfectament pensada i calculada.

Estava molt recent el record, com a precedent a tenir en compte, de les eleccions a procuradors a Corts, celebrades el setembre de 1971, en que els candidats demòcrates Barenys i Casassas varen imposar-se, entre d’altres, al candidat més ben vist pel règim, l’incombustible senyor Samaranch. Una escombrada, per cert, que no va ploure dels aires del cel, sinó que es va treballar a fons per aconseguir-la. Els resultats a Manresa varen ser aquests: votaren 17.742 persones entre 35.025 possibles; és a dir: una mica més del cinquanta per cent de participació, doncs. Els respectius candidats varen repartir-se així els vots: en Joan Ramon Barenys (6.377), l’Eduardo Tarragona (6.114), en Francesc Casassas (6.087), en Juan A. Samaranch (5.062) i en Torras Trias (4.652). Aquest triomf local de la candidatura més propera a l’oposició democràtica, no es pot valorar en tota la seva importància i transcendència, sense tenir en compte que els resultats globals d’aquestes eleccions al partit judicial de Manresa van donar la victòria a Tarragona i Samaranch amb una diferència respecte als altres candidats de gairebé el doble de vots.

Aquesta valoració justificava la por del tàndem Soldevila-Carreras a si es deixaven fer eleccions es podien infiltrar a la casa gran un o dos homes incòmodes, “submarins” dels esgarrapacristos desafectes al règim. Aquesta possibilitat, gens exagerada, en opinió dels que remenaven les cireres podia fer anar en orris la bassa d’oli del cartipàs municipal; a part de costar-li la rectoria i els seus privilegis a algun fill predilecte que s’ho mereixia més. Amb totes aquestes consideracions damunt la taula, els homes forts del Movimiento van decidir que a Manresa no feia cap falta recórrer a les urnes per substituir els concejals de cap terç i menys del familiar. Oficialment es va mirar de quedar bé amb la vianda al plat, manifestant que era una bona mesura d’austeritat pressupostària. “Només es té allò que s’estalvia…”, m’explicava amb sornegueria, un dels concejals escolans d’amén de l’alcalde, el senyor Roca Fainé. No puc resistir la temptació de reproduir dues significatives editorials que aparegueren a “MANRESA”, que es retolava com “periódico de la ciudad”, abans i després de les eleccions a procuradors de l’any 1971 i que reflectien, de ben segur, el pensament dels que tallaven el bacallà a la capital del Bages, encapçalats pel propi Soldevila, al qual li va costar refer-se de que a casa seva els candidats “oficials” fessin figa. Les trobareu adjuntes a aquest article. Us en recomano la lectura perquè es tracta de dues “perles”. El primer d’aquests editorials va publicar-se el 17 d’agost de 1971 i portava per títol “La jefatura como servicio”. A l’altre editorial, que també s’hi podia sucar pa, es va publicar el 16 d’octubre de 1971, sota el títol: “Partidos Políticos”. Pràcticament varen ser aquests els dos únics escrits que aparegueren al periòdic local amb referència a les eleccions de procuradors, la campanya de les quals van ignorar les pàgines del “MANRESA”. No obstant això, ambdós són reflex de la malfiança i del ressentiment amb que determinats sectors conservadors i immobilistes de la ciutat es miraven l’aparició primer i la victòria després d’una candidatura recolzada per un grup de galifardeus i descamisats manresans.

En aquest context, doncs, s’ha d’entendre la decisió de l’alcalde Soldevila de fugir d’estudi a l’hora de convocar eleccions municipals. Per si de cas, devia pensar que era millor no jugar amb foc i, per altra banda, es mantenia fidel a la tradició manresana dels anys de franquisme de prescindir de la consulta popular, cuinant els resultats de cada convocatòria als despatxos. Un cop coneguts els noms dels nous concejals escollits a dit, “BAGES POPULAR” valorava així les seves possibilitats de fer quelcom de bo: “El passat febrer varen prendre possessió dels seus càrrecs els nous consellers. No han estat elegits popularment, sinó designats a dit. Algun d’ells és més conegut i ja ha demostrat la seva manera de fer. Altres caldrà veure com es despengen, però si algun ha entrat amb “afanes de renovación”, ja procurarà el Sr. Soldevila i els seus col·laboradors més pròxims que li’n passin les ganes”.

El fet és que ja des del principi es va veure clar que els nous membres del cartipàs farien bondat. El director del periòdic “MANRESA” va encarregar-me que els entrevistés, mirant de no tocar-los el voraviu i de no fer emprenyar els de “Jefatura”, com ell anomenava al Consell presidit per en Carreras. M’havia comprat una gravadora d’última generació feia poc, perquè l’anterior m’havia deixat penjat alguna vegada, i decidit a lluir-m’hi presentant aquells homes – perquè con ja sabeu, les dones no eren dignes de trepitjar un ajuntament – als lectors del diari, que per cert, popularment era conegut com “El Patufet”, i vaig acceptar l’encàrrec. I un be negre! Només dos dels nous edils varen acceptar que els hi enregistrés la conversa en directe. La resta varen demanar un qüestionari previ perquè no es trobessin amb preguntes sorpresa, per fer la guitza. Vaig saber que algun dels entrevistats de manera tan impersonal i poc periodística, abans de lliurar-me les respostes per escrit van córrer a demanar el “nihil obstat” a l’alcalde. D’aquesta manera, si algú repassa l’hemeroteca trobarà estrany que respostes i preguntes, en línies generals, fossin tant semblants que no tenien suc ni bruc. Francament, no mereixien ser publicades. Detalls anecdòtics, els que vulgueu: des del que va exigir-me que en referir-me al seu currículum no només es digués que estava cassat i que tenia tants fills, sinó que volia que es posés el nom de la dona i de cadascun dels fills. No us diré el nom, però era un que en passar per l’altar va consumar allò que vulgarment es conegut con un “braguetasso”. O un altre que amb tota la bona fe i anant amb el lliri a la mà s’havia referit, de passada i sense criticar-lo, a un greu problema sanitari del barri on vivia. En principi, sembla que al senyor Soldevila li va passar per alt, però en adonar-se’n més endavant va tocar-li el crostó tan fort al pobre home, que l’endemà em va venir a veure al despatx de l’empresa on treballava – els periodistes de tercera divisió escrivíem per amor a l’art-, per suplicar-me quasi plorant que li tornés ràpidament l’original de l’entrevista perquè l’alcalde amb cara de set jutges li havia aconsellat que “d’aquell assumpte de les rates millor no parlar-ne”.

Un dels homes que va pujar a l’Ajuntament amb idees pròpies i que no volgué convertir-se en un simple acòlit fou el doctor Felipe Olivares, que ben aviat va engegar a dida a un alcalde que no estava acostumat a que ningú li trenqués les oracions, ni que se li fessin suggeriments quan ja havia pres una decisió. El doctor Olivares era un home de tarannà lliberal que durant una visita a la barriada del Xup em va declarar que: “era deshonest que l’Ajuntament permetés que les aigües residuals de la barriada desemboquessin, a cel obert, dintre el llit d’una riera propera, a menys de cinquanta metres de les cases”. També havia protagonitzat diverses actituds de protesta en el sí del propi Consistori. En adonar-se que aquella postura no era recolzada ni compartida oficialment per cap dels seus companys, malgrat que per darrera molts criticaven el presidencialisme del senyor Soldevila, va decidir fer mutis i anar-se’n discretament a escampar la boira.

És curiós, al narrar aquestes anècdotes, recordar que quan l’alcalde de Manresa que va ocupar més anys el càrrec durant la dictadura va ser designat governador civil de Lleida, ja en l’etapa predemocràtica, varis partits que integraven llavors la Comissió de Política Municipal, redactaren un manifest a l’opinió pública protestant per la designació d’un home tan vinculat al franquisme i caracteritzat per una manera gens democràtica d’entendre l’exercici de la política. Aquest manifest era patrocinat sense cap reserva pels partits CDC, PSC(c), PSUC i UDC, però no li feren costat, per raons diferents, ERC i PSC(r), de manera que al no poder ésser unitari, es va preferir deixar-lo al calaix. No obstant això, aquests detalls que he narrat espero que serveixin per comprendre el personatge Soldevila: malgrat les innegables realitzacions en matèria urbanística i de comunicacions, encara que no sempre consensuades ni resoltes de la forma més encertada, un sector de manresans mai li va perdonar l’escassa sensibilitat democràtica i el menyspreu demostrat pels moviments de barris, a les AA. de VV. de les quals impedia descaradament l’accés a la legalitat vigent, no només des de l’alcaldia sinó, sobretot, no oblidant-se’n d’aquesta dèria en la seva etapa de sub-governador civil de Barcelona.

Tornant al assumpte de les fallides eleccions municipals, “non nates” per fer cas a la doctrina de que on hi hagi un “dit” no cal posar-hi una urna, s’ha de destacar un treball analític de la realitat municipal l’any 1973, realitzat per un equip del PSAN, el qual resumeix força bé l’estructura interna d’un Ajuntament de l’època: “Un anàlisi superficial del context en què es mouen aquestes eleccions ens demostra ben clarament la inutilitat de la figura del regidor, estant mancat totalment de qualsevol accés a la gestió municipal. Ni tan sols té la possibilitat real de presentar mocions al Ple municipal, ja que existeix per damunt seu el veto de l’Alcalde. El regidor tampoc té la facultat de convocar assemblees ni reunions informatives. En aquest sentit, té més possibilitats qualsevol entitat local o associació. El regidor és un titella en mans d’un alcalde designat directament pel règim. El regidor és un titella i un reclam vers el poble, interposat entre els veïns i el municipi per confondre, alentir o diferir la solució dels problemes. Per això és un greu error basar qualsevol tàctica de lluita als barris i als pobles prenent com a punt de referència al regidor. Les gestions fetes prop del regidor han d’ésser utilitzades per desprestigiar-lo davant el poble com a representant local del poder de les classes dominants i aquest treball de desprestigi cal fer-lo tant si la seva actitud com a individu és adversa o favorable sentimentalment als interessos defensats pels veïns, diem sentimentalment perquè, oficialment, fins i tot el “regidor honrat” no té altra alternativa que fer el joc al Règim, si més no com a instrument de la política municipal que hem descrit, de dilacions, de “donar llargues” als problemes. Els qui amb “bona voluntat democràtica” es presenten a les eleccions, esperant servir-se’n com de plataforma per l’agitació, és que no han analitzat les possibilitats reals: el càrrec de regidor és no sols totalment inoperant sinó confusionari per al moviment popular. Durant la campanya electoral, si no es denuncia l’estructura antidemocràtica que emmarca i condiciona les reivindicacions, es pot convertir en una xerrameca també confusionària, que voldria orientar cap a unes estructures podrides, lluites populars que en el moment actual necessiten centrar –molt clarament- els objectius polítics democràtics”.