Les Germanetes dels Pobres van marxar de Manresa. A la primera casa que recordo, després de la guerra a la plaça de Sant Bartomeu, es van veure obligades a compartir-ne una petita part; l’altra part es va fer servir com a Prisión de Partido, un cop acabada la maltempsada, plena a vessar de presos. Els soferts veïns  havien d’escoltar a les nits cada mitja hora la cantarella “Centinela alerta, alerta està, està, està…”

Les Germanetes dels Pobres es van haver d’acomodar com van poder. Damunt la porta que donava al carrer, unes lletres pintades deien Asilo de ancianos pobres. Els residents, no era com ara, gaudien de dues sortides setmanals, una de tot el dia i l’altre de mig dia.

Oberta la porta, abans d’entrar a la Casa Asil, hi havia una capelleta amb Sant Josep i una inscripció que deia Buen San José necesitamos… coses de menjar, i al final Y que nos devuelvan la casa.

La primavera de 1954 les monges de les Saleses deixen Manresa, i a primers dels 60 les Germanetes adquireixen la casa on eren fins ara.

Una veïna del carrer de Sant Llorenç de Brindisi havia tingut una germana a la congregació. Era germaneta i m’explicava així la vocació de la seva germana: una tarda de diumenge, amb el seu pare vidu, Pau Tort Balet, ella i la seva germana Carme van anar a una festa que feien les Germanetes. Una de les germanetes va dir a la seva germana: “I a tu no t’agradaria ser germaneta?”. La pobra noia li contestà: ”No veu que jo sóc geperuda”. “No hi fa res, amb l’hàbit ja no es veurà”. N’hi van emprovar un, la van vestir de mitja monja i tracte fet.

Al seu pare, conegut a totes les Escodines com el Pau de l’Ànima, home de fe picada, li semblà bé, però no així l’altra filla, la Roseta, ja casada i amb dues canalles, amb l’home i el seu pare, ja que la seva germana geperudeta  l’ajudava molt. Però, el pare li deia: “Nostre Senyor ja ens ajudarà”.

La Carme marxà de casa seva per no tornar-hi més. Primer anà a Barcelona, més tard a Madrid, al noviciat, on feu la professió el 8 de març de 1922. Li canviaren el nom pel de Sor Josefina Anselme. De Madrid anà a Cartagena on la posaren al menjador.

Els de casa seva un dia van rebre una carta amb la notícia que havia mort de tuberculosi pulmonar, el 7 de febrer de 1927.

Traduït del francès, la notícia diu així: “Era humil, respectuosa amb els superiors, seriosa, servicial, tota ella de bona voluntat”.

La bona mare, en expressar el sentiment d’haver-la perduda, afegia que la germaneta era un àngel de pau i un model d’obediència. Sovint se la sentia dir: “Fia’t, Déu meu. Jo vull fer la vostra voluntat”.

És una santa que no serà mai canonitzada. Com que la seva festa és el dia de Tots Sants, també s’haurà estalviat la feina de fer algun miracle.