L’any 1964 vaig entrar a formar part de la tuna estudiantil de l’institut, dirigida per mossèn Medina, i els meus pares em van comprar una guitarra perquè tots havíem de tocar algun instrument. Això em va fer agafar afició a la música i, a l’octubre, els meus pares em van apuntar a les classes de música que feia en Marià Homs al seu domicili de la carretera de Vic, al número trenta-sis.
Del senyor Homs només en sabia, escoltant el que en deien els grans, que “era de la ceba”, que havia estat “roig” i es deia que, quan venia alguna personalitat del “régimen” a Manresa, ell ja es presentava al “cuartelillo” abans que la policia no l’anés a buscar a casa. En aquell moment, mai no m’hauria imaginat que qui m’estava donant lliçons de guitarra havia estat un conegut futbolista que havia jugat amb el Barça i l’Espanyol i el líder manresà d’Estat Català, que havia sobreviscut a un greu atemptat feixista, que era un músic reconegut com a violinista i que, en el temps de la guerra, havia estat director de l’Escola de Música de Manresa.
Les classes de música les fèiem els diumenges al matí, per allà les 12. A la mateixa entrada de l’edifici on vivia, a mà dreta, hi havia el petit taller d’un ataconador; aquest taller encara existeix però està totalment buit. Normalment ens obria la porta la seva esposa i entràvem directament del rebedor cap a una habitació bastant gran que donava a la carretera Vic. A mà dreta, arrambat a la paret, hi havia un piano, a l’altra banda prestatges amb partitures i un violí dins l’estoig.
En Marià Homs era un home baixet, de front ample amb unes grans entrades, cabell ben blanc pentinat endarrere i de mirada viva. Se’l veia d’empenta, una mica nerviós; mai no tocava de cul a la cadira, excepte si no era per posar-se al piano. Ens feia classe de guitarra a dos alumnes alhora i s’escarrassava a fer-nos posar bé els dits perquè sonessin correctament els acords. Primer ens va ensenyar a acompanyar cançons a ritme de vals, i després vam practicar el bolero. El recordo tocant el Bésame mucho amb violí mentre nosaltres intentàvem acompanyar-lo amb la guitarra.
Els temes de conversa durant les classes sempre giraven entorn de les cançons i com interpretar-les, segur que es posava nerviós veient la nostra poca traça de principiants. Alguna vegada deia alguna gràcia però no arribava mai a riure, més aviat li somreien els ulls; nosaltres no li fèiem gaires comentaris perquè el vèiem gran i no hi teníem prou franquesa com per parlar-hi gaire. Molts anys després, en conèixer la seva història, vaig pensar que ens podia haver explicat moltes coses que ignoràvem, però suposo que se’n guardava prou, com feia tota la gent gran durant la dictadura.
