“Instituto Nacional de Bachillerato Luis de Peguera” 1970-1973.
En acabar el batxillerat elemental el curs 1969-70 algunes noies que havíem fet l’escolaritat fins llavors als Infants vàrem anar a l’Institut, perquè fins el curs següent les Carmelites no van fer el batxillerat superior. Altres el van anar a fer a les Dominiques, i altres ja van deixar d’estudiar. Per a les noies de 14 anys que veníem d’una escolaritat només amb nenes, trobar-nos amb nois a l’institut era una gran experiència. Dins de l’aula sèiem separats i per rigorós ordre alfabètic, primer les noies i després els nois. En el batxillerat superior hi havia dues modalitats: ciències i lletres. De fet només hi havia tres grups: dos de ciències i un de lletres. Les noies fèiem més assignatures que els nois i dues assignatures amb professorat i grups diferenciats: l’Educació Física i la FEN.
El professorat era majoritàriament masculí però teníem tres professores dones que ens agradaven molt: el Sr. Rosal de Filosofia, els Srs. Aguado i Llort de Matemàtiques, el Sr. Hurtado i la Sra. Amparo Sanchís de Dibuix, el Sr. Masachs de Ciències Naturals, els Srs. Picas i Llansach de Física i Química, el Sr. Betoret de Francès, la Sra. Ors de Llengua i Literatura castellana, i la Sra. Mira d’Història de l’Art. Curiosament al batxillerat no fèiem Història.
L’Educació Física de les noies la feien la Sra. Ratés i una noia molt jove, la Margarita Martínez, que ens va iniciar al handbol i al voleibol. Fins aleshores les noies no havien practicat gairebé mai esport. També ens feia córrer com els nois, fent voltes al pati de l’institut. Això ens sobtava perquè era una activitat que les noies mai havíem fet però ens agradava i ens donava l’oportunitat de participar en curses que es feien al Congost. Portàvem un equipament igual totes; ara ja sí, pantalons curts , samarreta i bambes. A l’hivern, però, el pantaló també era curt.
La religió la feia el Mn. Massana que més que formació religiosa era formació moral, reflexions per exemple sobre la Pena de Mort, les drogues… A part, l’institut comptava amb un director espiritual o consiliari que en aquells anys era Mn. Tuneu. Ell organitzava reunions setmanals voluntàries, i sortides i campaments a l‘estiu; eren activitats que eren ben rebudes per uns joves que, d’aquesta manera tenien l’oportunitat, nois i noies junts, de sortir a la muntanya o a fer alguna activitat comunitària, arreglar un camí, una font.. en algun poble de Catalunya. Eren poques les oportunitats que teníem de fer alguna cosa junts nois i noies, perquè, per exemple, al Moviment Junior de la Seu només hi anàvem noies, i a l’escoltisme els nois i les noies també anaven separats.
Al batxillerat superior les noies fèiem cinc assignatures que els nois no feien: Corte y Confección, Economia Doméstica, Cocina, Puericultura i Formación del Espiritu Nacional (FEN) para mujeres; als llibres hi deia Formación Político-Social. El tipus de contingut era semblant al d’aquest fragment del llibre de primer de batxillerat:
“A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Cuando Dios hizo al hombre pensó: “No es bueno que el hombre esté solo”. Y formó la mujer, para su ayuda y compañia, y para que sirviera de madre. La primera idea de Dios fue el “hombre”. Pensó en la mujer después, como un complemento necesario, esto es, como algo útil”.
Sección Femenina. Formación politico-social. Primer curso de bachillerato. 1963.
Les noies anàvem moltes tardes a l’institut, i els nois no. Totes aquestes assignatures eren impartides per instructores formades a la Falange: Sección Femenina del Movimiento, igual que l’Educació Física i la FEN dels nois que també tenien instructors de la Falange.
Això era entre el 1970 i el 1972, a les acaballes de l’escola franquista. Amb la Ley General de Educación del 1970, que es va anar desplegant poc a poc es va tancar un cicle de formació específica per a noies, ja que la llei reconeixia que l’ensenyament havia de ser mixt i igual per a nens i nenes. Per tant, s’acabava la prohibició de la coeducació.
Totes les noies que volíem obtenir el passaport –només el pare de família podia autoritzar l’obtenció del passaport- i el carnet de conduir, havíem de fer el Servei Social. Les que fèiem el batxillerat superior només havíem de fer les pràctiques mentre que les altres noies havien de fer aquelles cinc assignatures que les noies que fèiem batxillerat, fèiem a l’institut. Ho feien a les dependències de la Escuela del Hogar de la Secció Femenina, al carrer de Talamanca. En tots els casos, si volíem tenir la cartilla del Servei Social, després ens calia fer unes pràctiques socials, que podien ser -que recordi- a l’Hospital de Sant Andreu, a les Germanetes dels Pobres, o a Ampans (jo hi vaig ser l’octubre, novembre i desembre del 1972 ) els dissabtes al matí.
El curs 1971-72 el recordo bé perquè suposava dedicar una part del temps lliure a organitzar activitats per fer diners per fer un viatge a final de curs: durant una setmana i en autocar vam viatjar per València, Sevilla, Granada, Córdoba, Toledo, Madrid, el Valle de los Caídos i l’Escorial, i el Monasterio de Piedra. Hi venien 3 professors joves que s’atrevien a acompanyar-nos, el Sr. Mata, la Sra. Mira, que feia poc que eren professors, i el Sr. Betoret. Les activitats i l’organització eren, en aquell moment, molt innovadores, trencaven amb tota l’obligació imposada d’aprenentatge memorístic i obediència sense discussió, i ens organitzàvem els alumnes sols, amb càrrecs i comissions. Algunes de les activitats que vam fer per recaptar diners era la primera vegada que es feien a Manresa organitzades per estudiants de l’institut: una castanyada a Joncadella oberta a tots els joves de Manresa que va comportar convèncer les autoritats ferroviàries per fer un tren especial que sortint de Manresa Alta ens portés a Joncadella; un ball a la tarda del dia de Sant Tomàs d’Aquino, que era el patró dels estudiants, a la discoteca Mannix per a joves que encara no tenien 18 anys; un partit de futbol de noies, el primer que es celebrava al camp de futbol del Pujolet, un dissabte al matí; i una activitat que ja es feia a l’institut que era una Tuna mixta -de nois i noies- amb instruments diversos. No portàvem el vestit habitual, només una capa negra i cintes que ens regalàvem entre nosaltres, i anàvem a cantar nadales a les cases dels professors.
L’Institut Lluís de Peguera de Manresa era l’únic centre públic de les comarques del Bages, el Berguedà i el Solsonès on es podia cursar el batxillerat superior. Per això hi havia molt poques noies del Berguedà i del Solsonès que hi accedissin; del Bages n’hi havia més. I de nois molts més. D’altra banda el COU (Curs d’Orientació Universitària) no el feien enlloc més de les comarques properes a part de l’Institut de Manresa. A més, el curs 1972-73, i en aplicació de la LGE del 1970, va ser el primer cop que es feia el COU, perquè fins aleshores s’havia fet el PREU (abreviació de curs preuniversitari). A l’institut hi havia 5 grups de COU, d’uns 40 alumnes cadascun. O sigui que només uns 200 alumnes d’aquestes comarques pretenien arribar a la Universitat. Allà ens trobàvem alguns dels que hi havíem fet el batxillerat superior, -altres ja deixaven d’estudiar-, i s’hi sumaven els nois de la Salle, les noies de les Dominiques, i d’altres centres de les altres comarques.
A COU es van introduir per primera vegada les assignatures optatives entre les quals en va aparèixer de noves com Sociologia, Economia o Anglès com a segona llengua estrangera, i ja no era tan evident la divisió entre ciències i lletres com en el batxillerat superior. Calia escollir bé les assignatures optatives perquè condicionaven l’elecció de la carrera universitària. I ja no fèiem Educació Física, orientació que perdura avui perquè al segon curs de batxillerat tampoc se’n fa, atès que malauradament només es considera un curs propedèutic per arribar a la universitat i l’Educació Física no hi té cabuda.
En aquell moment, l’any 1973, va arribar professorat jove a l’institut que trencava els esquemes del vell professorat franquista com el professor Camprubí, o les professores Masachs o Trullàs a qui podíem tractar de tu i que a vegades feien classes en català.
Podem concloure que l’escolaritat de les noies als anys 60 i 70 del segle XX era el reflex de la vida que es vivia també fora de l’escola en el franquisme. Les noies es preparaven per a la tasca de ser mestresses de casa, esposes, i mares; d’aquí la importància de les labors, del servei social i de les assignatures que no feien els nois.
La religió catòlica era present en tota l’escolaritat i les escoles religioses tenien un pes molt important. Per una banda el control exercit sobre el cos de les noies, cos silenciat, era evident amb els uniformes o la llargada de les faldilles i també el tipus d’activitat física permesa quan vam començar a fer-ne. Alhora se’ns atorgava un paper invisible a la vida pública, i se’ns relegava a la vida familiar i privada, de manera que molt poques fèiem estudis superiors.
Al llarg de tota l’escolaritat el tipus d’ensenyament va anar evolucionant encara que majoritàriament era molt memorístic i controlat, i tot era al llibre de text. A la primària teníem un únic llibre on hi havia totes les matèries. Després, al batxillerat elemental, cada matèria tenia un llibre i disposàvem d’una llibreta de cada matèria per fer-hi exercicis, i al batxillerat superior també teníem libres de text però ja s’introduïen els apunts presos a les explicacions magistrals del professorat. A COU, en canvi, ja no de totes les assignatures teníem llibre perquè era el primer curs que es feia, i tant les matèries com l’enfocament que donava el professorat a les seves classes era més participativa i menys dogmàtica.
Bàsicament es tractava d’un ensenyament memorístic i d’una actitud de l’alumnat de silenci i obediència a l’aula. Els mestres i professors eren molt valorats per les famílies. De fet, en teníem pocs perquè teníem poques assignatures cada curs i perquè es mantenien en els seus llocs molts anys, i això ens permet recordar-los a tots després de 60 anys. Alguns –pocs- despertaven en nosaltres l’interès per alguna matèria, però no el model d’ensenyament perquè era autoritari i la relació amb l’alumnat era distant i intimidadora.
Les noies que arribàvem a la Universitat érem molt privilegiades perquè teníem l’oportunitat d’estudiar i de triar el que volíem fer i ser, no sense haver lluitat abans per ser el que es considerava bones o brillants estudiants. Això era el passaport imprescindible per seguir estudiant. Després trobàvem la complicitat de les mares i l’aprovació dels pares que ens animaven a trencar amb els camins marcats i a fer allò que volíem fer. Pel camí, en acabar la primària, havíem perdut una part de les companyes que ja començaven a treballar o es quedaven a casa ajudant a la família, altres feien el batxillerat elemental i altres acabaven el batxillerat superior però tampoc arribaven a la Universitat. Algunes als 18 anys ja es casaven.
Avui encara vivim una generació de dones que hem tingut una trajectòria escolar i laboral marcada per la imposició d’un model: patriarcal, repressiu, de dependència, tancat en l’esfera privada, etc… La tasca de trencar-lo ens ha acompanyat en tots els aspectes de la vida. Volem però persistir encara en la idea d’imaginar que es pot reinventar una vida diferent.
