L’Avui, el primer diari en català després de la Guerra Civil, va començar a publicar-se el dia de Sant Jordi de 1976, quan feia tot just cinc mesos de la mort del dictador Franco i el president del govern espanyol era encara l’ultrafranquista Arias Navarro. Tot i aquesta dada que projectava ombres sobre l’esdevenidor immediat, el carrer havia perdut la por i es lliurava a la conquesta d’espais de llibertat per davant de les reticències de l’administració. Amb Franco viu no havia estat mai possible obtenir l’autorització governamental per a un diari en català; només se n’havien donat per a revistes de periodicitat setmanal o superior, com Canigó, Presència, Serra d’Or, Oriflama o l’infantil Cavall Fort. Llegir cada matí les notícies del dia en la pròpia llengua era una aspiració de molts catalans que només llavors es va fer realitat, tant perquè al govern hi havia gent que veia a venir els nous temps li agradessin o no, com perquè a Catalunya s’havia posat en marxa, ja tres anys abans, una formidable campanya de captació de capital amb petites aportacions dels que s’anomenaren «comptepartíceps». Entre aquestes «inversions» amb improbable retorn econòmic, i les donacions d’importants artistes per constituir un fons capaç d’avalar operacions financeres en cas de ser necessari, es va aixecar l’empresa editora i es va sortir al carrer.
L’entusiasme era indescriptible i els primers números van imprimir grans tirades, però un cop passada l’alegria inicial, la difusió va començar a caure. La raó? Que l’Avui, en la seva modèstia, tenia dificultats per competir en quantitat i qualitat de la informació amb els diaris més aposentats, alguns dels quals, de totes maneres, ja covaven una certa crisi de la premsa barcelonina que esclataria ben aviat i que s’enduria quasi totes les capçaleres. Moltes persones sincerament catalanistes, però acostumades a un cert volum i tipologia d’informació confessaven que llegien dos diaris: l’Avui perquè era en català i el de sempre per continuar informats. Era un hàbit difícil de sostenir gaire temps, i les crisis de l’empresa editora es van anar succeint, amb diferents canvis d’accionistes i una intervenció constant de la Generalitat –ningú no volia ser el president que havia deixat morir l’Avui–, fins que el 2011 l’empresa del diari gironí El Punt, que ja havia posat en marxa una edició nacional, va comprar la capçalera, la va fusionar amb la seva, i des de llavors es diu El Punt Avui.
Tornem però al 1976. Que no tenien les coses clares, o que es refiaven massa de la fidelitat deguda dels lectors pel factor de la llengua, em va quedar clar el juliol d’aquell any, el dia en què Adolfo Suárez, a qui el rei Joan Carles acabava de nomenar president del govern en substitució d’Arias Navarro, va pronunciar el seu primer discurs. En l’esperança que posaria en marxa la reforma política, cada paraula d’aquell text era potencialment important, i tothom interessat per la política, que en aquells moments era moltíssima gent, el va voler llegir de cap a cap, per copsar-ne tots els matisos. La majoria de diaris, conscients d’aquest fet, el van reproduir íntegrament –tampoc era tant llarg. A Barcelona van ser tots… excepte l’Avui, que en va donar una referència extractada. Ignoro si ho va fer perquè van valorar que no deia gran cosa de nou, o per la voluntat de no atorgar credibilitat a la reforma suarista, operació que molts consideraven una estratègia continuista de la dreta de sempre, però tota la gent que volia jutjar pel seu compte va haver de buscar el text en un altre lloc. Aquell dia, assegut al tren que em tornava de la Universitat Autònoma cap a Manresa, mirant l’exemplar de l’Avui que acabava de comprar a l’estació, vaig pensar que no anàvem bé.
