No puc parlar-ne més que d’oïdes, al revés d’altres pàgines viscudes, perquè no m’havia establert a Manresa aleshores, però em sembla que pot ser útil per a la memòria recrear aquest relat, encara que sigui de segona mà. El novembre de 1971 es va constituir a Barcelona l’Assemblea de Catalunya, per iniciativa del comunista López Raimundo, en un intent d’aplegar el màxim nombre d’organitzacions polítiques, cíviques i personalitats independents, al voltant d’una mateixa taula de forma estable, amb la finalitat de bastir una mena de moviment unitari de resistència, que contribuís a la necessària coordinació dels partits polítics emergents abans que es desbandessin cadascun pel seu compte.

De fet, l’Assemblea de Catalunya en el fons pretenia donar diguem-ne “motivacions polítiques” a un reguitzell d’activitats molt interessants que es feien al país en l’àmbit de la cultura, sobretot les de caràcter cultural i de la tímida sensibilització nacional. En constituir-se l’Assemblea, d’alguna manera es va pretendre remarcar amb el seu suport i prestigi antifranquista el tarannà de totes aquelles diverses activitats; però, sobretot, convertir la resistència silenciosa en lluita a cara descoberta.

Potser que, abans de continuar, ens posem d’acord sobre com s’havia d’entendre un moviment de resistència ja que, francament, penso no hi haurà unanimitat a l’hora de contestar aquesta senzilla pregunta. Cadascun dels protagonistes, molt legítimament, defensarà que la seva experiència personal era la bona i la més representativa, la qual cosa no fa més que palesar, doncs, que hi havia moltes maneres de no abaixar el cap i treballar per l’ideal d’un endemà més lliure i democràtic. En general, però, insisteixo en què la resistència va encarrilar-se al marge de la tutela directa dels partits polítics en hivernació, a través de la societat civil que impulsava activitats com l’escoltisme, l’excursionisme, la conservació del folklore, el foment del català… A Manresa es va constituir, per exemple, l’entitat “ART VIU” com un intent de renovació democràtica de l’arnada cultureta ciutadana. Durant la seva actuació aproparen als manresans el pensament de referents com Ricard Salvat, Jordi Borja, Salvador Espriu, Raimon, Tàpies, Subirachs, Maria Aurèlia Capmany, etcètera, ajudant a entrellucar escletxes d’autèntica llibertat en un ambient fresc i engrescador, malgrat la majoria d’aquestes iniciatives culturals estigués limitada a la semi-clandestinitat de cercles reduïts i sempre de portes endins, per exemple al “CINECLUB”, on cada exhibició es convertia en un debat filosòfic polític, o “JOVENTUTS MUSICALS” o al refet “CERCLE ARTÍSTIC”, de la mà d’en Marzo Mart i d’en Massegú, o la tímida programació teatral conduïda per en Lluís Calderer.

De totes les valoracions que se n’ha fet d’aquella experiència esplèndida, em quedo amb la que definia ART VIU com l’eina que feu possible connectar tota la gent que tocava alguna tecla en el reprimit món cultural, fos a cara descoberta o d’amagatotis. El local social de l’entitat el va aconseguir mossèn Junyent, que llavors dirigia els Cursets de Cristiandat. També hi havien col·laborat militants de l’HOAC i de la JOC. ¿I per què, doncs, es va desfer ART VIU? Més que d’un procés de desfeta, a la meva manera de veure crec que seria més correcte parlar d’un procés de decantació política. En Ramon Majó va escriure: “Art Viu no era solament un grup de tipus cultural, sinó que també era un grup de debat. Llavors a partir d’aquest procés de discussió s’establiren contactes polítics. D’aquesta manera es reconstruí el PSUC a Manresa, que feia molts anys no tenia cap tipus d’activitat”.

La decantació política a la qual em referia abans va produir-se de mica en mica, en un procés lògic de clarificació intel·lectual. A ART VIU, no obstant, ningú li podrà regatejar el mèrit d’haver representat el paper de lloca d’entitats en el moment més adequat per a la recuperació i reafirmació de la cultura nacional, malgrat no fos el més còmode per embrancar-se en aquest tipus d’inquietuds. Tanmateix, va assajar la tasca de coordinació d’entitats mitjançant l’edició primer d’un butlletí i, més tard, empentant un Secretariat d’Entitats que, entre d’altres resultats positius servia com a eina eficaç per destruir la mala fama de Manresa com a ciutat de “moltes capelletes”.

Mentrestant, però, ¿què feien els partits polítics? Doncs ben poques coses i gairebé sempre testimonials, mentre es treien la son de les orelles i passaven llista de la seva tropa, a causa de les dificultats per fer-se veure. Els que estaven millor organitzats eren sense cap mena de dubte els comunistes, que funcionaren aviat amb una estructura i logística sostenible, i malgrat que el nombre de militants encara fos reduït, sumaven centenars de simpatitzants i gràcies a ells procuraven ficar el nas a tot arreu, en el bon sentit de l’expressió. Un polític, no precisament d’aquesta corda, em reconeixia: “Si als del PSUC se’ls hi feia un encàrrec, ja podies dormir tranquil perquè treballaven bé i no et fallaven mai”.

Just a principis de l’any 1973 es va celebrar el tercer Congrés del PSUC, amb participació discreta de varis membres del partit al Bages, encapçalats per en Francesc Padullés i en Ramon Majó, que havien d’anar en compte perquè els seus moviments eren vigilats molt de prop per la policia. De la resolució política publicada després del Congrés a l’òrgan de comunicació interna, “Treball”, en manllevo un paràgraf, que defineix una actualitat molt concreta:

“La situació política a Catalunya es caracteritza per un increment en la força, freqüència i amplitud de la lluita obrera i popular contra la dictadura, pel creixent aïllament, debilitat i descomposició d’aquesta, per l’avenç i concreció de la unitat antifranquista, sobretot a la província de Barcelona… Assistim a una crispació repressiva dels ultres, a un irrealitzable intent de fer recular la situació actual als anys quaranta tot negant, àdhuc, les tímides obertures dels anys seixanta. El procés d’enduriment i de por que reflecteix l’esgotament de la dictadura s’expressa en els darrers discursos de Fernández Miranda i de Garicano Goñi a les Corts, de Carrero Blanco al Consell de Ministres en ocasió de 80è aniversari del dictador i del propi Franco, en la seva al·locució de final d’any. El Règim és cada dia més incapaç de practicar una política coherent que ofereixi solucions, encara que siguin transitòries, a la urgència dels problemes plantejats. Va perdent tota capacitat de diàleg. Es veu obligat a reformar les seves mateixes Lleis, que avui resulten “massa lliberals” i, fins i tot, surt de la seva pròpia legalitat arribant, una i altra vegada, al crim”… La distància entre l’Església i el Règim, al mateix temps que s’eixampla, és cada dia més pública… La descomposició del sistema, la corrupció dels beneficiaris del Règim, accentua la pèrdua d’autoritat de la dictadura i fa aparèixer amb força el caràcter d’urgència de posar fi a un Règim que podreix la vida nacional”.

A Manresa, el primer partit polític que va sortir de l’armari, com si diguéssim, fou el carlí capitanejat per en Josep Badia, de Callús. Precisament, el col·lectiu carlí del Bages fou el primer d’aquesta ideologia que va girar la cara al Règim, després de tant de temps que els tradicionalistes haguessin fet la gara-gara a en Franco, especialment donant suport al cop d’estat a la República del 36 i durant tota la guerra civil. Després aparegué Convergència Socialista, que aplegava sobretot jovent universitari, més amb caire de companys de viatge que no pas de militants amb tots els ets i uts. Seguiren a continuació els democristians de la “UNIÓ DEMOCRÀTICA” que eren pocs i no gaire ben avinguts, a l’entorn d’un pal de paller històric, l’advocat Xavier Sitjes, que intentava mantenir-los tots a la pleta sense collar massa, però fent-los “formar” cada vegada que convenia donar la cara com, per exemple, donant suport a la campanya “Volem bisbes catalans”, fent una bustiada memorable a la ciutat. Els quatre republicans de la històrica Esquerra es trobaven a casa del senyor Arpa, primer, i més endavant a un local sobre el bar Oscar, rumiant records i rancors, mentre esperaven una legalització que el mateix Heribert Barrera veia llunyana. Els pujolistes, que encara no s’anomenaven convergents, des de feia mesos estaven bolcats en la tasca de “Fer País”, on gràcies a la seva empenta i influència social endegaren l’Escola Torras i Bages, la llibreria Símbol i col·laboraren en la fundació del Banc Mercantil, sobre la despulla de la Banca Padró. I arrecerats a l’ombra de l’Agrupació Manresana de Folklore, feien servir aquesta entitat per aixoplugar diverses activitats culturals que sovint feien anar de corcoll als responsables de mantenir tancades les boques i de posar candaus a les reivindicacions nacionalistes.

Un dels esdeveniments que va escalfar més els ànims dels contraris al règim d’en Franco, i que apressà sens dubte el procés de creació a tot el país d’assemblees democràtiques comarcals, emmirallant-se en l’Assemblea de Catalunya, fou la fanfarronada d’endegar el Consell de Guerra de Burgos, on es demanaven vàries penes de mort. A Manresa es va convidar els ciutadans, pel sistema boca-boca, a una concentració davant la Telefònica, al Passeig de Pere III. Tenint en compte que l’any 1970 acabàvem d’escapar-nos d’un estat d’excepció, la manifestació de cinc-centes persones es podia considerar un èxit, sobretot considerant que era el primer acte polític contrari al règim. Més endavant, com a culminació d’uns treballs de preparació meticulosos i anant amb peus de plom per no aixecar sospites, el mes d’octubre de 1971 unes seixanta persones procedents de totes bandes del Bages varen constituir, a Camps, l’Assemblea del Bages celebrant la primera reunió, diguem-ne oficial. La del Bages va ser la primera de les Assemblees comarcals que va respondre a la crida de l’Assemblea de Catalunya, ja que la de Barcelona es va celebrar una mica més tard, el mes de novembre, malgrat que havia estat convocada inicialment pel juny del mateix any, però s’hagué d’ajornar per causes estratègiques.

En Ramon Majó, home fort i enllaç habitual del Bages amb l’Assemblea de Catalunya, explicava: “L’Assemblea era l’òrgan màxim de coordinació de la resistència antifranquista, que es movia en el camp ciutadà, en el moviment obrer, en el camp de les entitats i en el camp cultural. Llavors, l’Assemblea servia de plataforma d’expansió dels quatre punts simbòlics: amnistia, llibertat, Estatut d’autonomia i la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.” A Camps hi va assistir-hi el senyor Colomines, del Front Nacional, enmig de grans precaucions per por de ser enxampats per la policia, que van muntar un operatiu perquè havien sentit tocar campanes, però estaven molt desorientats perquè la logística dels assembleistes aquesta vegada els va colar un gol amb murrieria. A cada cruïlla dels camins que portaven a Camps, hi havia excursionistes llegint un llibre o tocant la guitarra: era la senyal convinguda per advertir que no hi havia roba estesa. No obstant això, entre naps, cols i xerevies aquesta primera trobada va ser principalment informativa i per festejar com n’estaven tots plegats d’encantats d’haver-se conegut i compromès. En canvi, la segona trobada, el 8 d’abril de 1973, a Fals, ja va tenir un caire d’anar més per feina. Per començar, les representacions estaven molt més definides i existia un ordre del dia concret: “Primer punt.- discussió del document “Cap a la segona sessió de l’Assemblea de Catalunya”. Segon punt.- aportació de l’Assemblea del Bages amb relació a aquest document. Tercer punt.- resum de les activitats desenvolupades al Bages. Quart punt.- informació sobre les Comissions d’activitats cíviques”

A Fals, també es va debatre sobre la dinàmica iniciada arran de la mort d’un obrer a sant Adrià, acordant-se impulsar un moviment unitari de protesta i recopilar informació detallada sobre la repressió al Bages. En relació al document proposat per l’Assemblea de Catalunya, alguns consideraren que no analitzava suficientment el paper de l’exèrcit espanyol com a força reaccionària, anti-popular i anti-catalana. Tanmateix, es va comentar que la dictadura havia fet crisi i que era urgent arribar a un acord unitari de la majoria de forces democràtiques per donar una hipotètica batalla final, plegades i no disperses. Alguns sectors, però, retragueren en tocar aquesta qüestió, una polèmica recurrent: si l’Assemblea s’havia de considerar un pacte antifranquista o anti-monopolista. Els més propers al comunisme van redactar una proposta de paràgraf per afegir al document de treball presentat per l’Assemblea de Catalunya, que deia: “El mitjà perquè el poble accedeixi realment al poder econòmic i polític és la socialització dels monopolis, de la banca i dels serveis públics”. Però, posada a votació aquesta proposta no va prosperar per falta de suport suficient ja que la corrent socialista va arrufar el nas.

En canvi, sí que es va aprovar incloure-hi, al document, una esmena reivindicant l’Estatut de 1931: “L’Assemblea de Catalunya reivindica l’Estatut del 1931, com a punt de partida per tal de que el poble català exerceixi de nou el dret d’autodeterminació perquè va ser aquest Estatut i no el de 1932 el que va votar, majoritàriament, el poble en l’exercici lliure del seu dret”. Matisació que, evidentment, tampoc va ser acceptada per Barcelona, perquè ja tot estava pactat.

La vinculació entre les Assemblees comarcals i l’Assemblea de Catalunya s’articulava a través de Barcelona, on la seva permanent feia, en certa manera, el paper d’òrgan executiu, però segons sembla hi havia membres de comarques descontents perquè les relacions no es desenvolupaven en un mateix pla d’igualtat. En Josep Camprubí Casas explicava al respecte: “De fet és difícil això del pla igualitari, perquè el pes de la gent significada a Barcelona era molt gran i, a la pràctica, eren els que dirigien la cosa. De les comarques arribaven propostes, però moltes vegades només en prenien nota i tot quedava aquí”. La representació de comarques, en canvi, era molt fluctuant i per tant les decisions s’havien acostumat a prendre-les per consens.