Des de la mort d’en Franco, el clam reivindicatiu popular que més s’escoltava era: “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!”. Era un desig que compartien gent de totes les classes socials i quasi des de tots els àmbits ideològics. Uns perquè tenien familiars o amics pendents de judici o complint algun tipus de condemna; d’altres perquè consideraven que era necessari enterrar definitivament una etapa històrica de confrontació i repressió, fent-ne creu i ratlla. Tothom, en definitiva, s’apuntava al clam per unes o altres raons, però amb total sinceritat i cadascú a la seva manera. Per exemple, el Consell de Pastoral de Manresa, reunit en sessió extraordinària el dia 16 de gener de 1976, va decidir picar dalt de tot, enviant al Rei el següent escrit:
“Conscient aquest Consell de Pastoral que l’Església en la seva tasca de construcció del regne de Déu, ha de defensar els dret de les persones i de les col·lectivitats com a base per a una convivència justa i pacífica, d’acord amb les últimes orientacions de la Conferència Episcopal espanyola, demana a les autoritats competents de l’Estat l’amnistia per a presos, sancionats i exiliats polítics, que comporti el reconeixement, de dret i de fet, dels drets fonamentals de la persona, d’expressió, associació i participació, tant en l’aspecte cívic com el polític, social i religiós i, per tant, la derogació o modificació d’aquelles disposicions legals que obstaculitzen exercitar aquests drets”.
Foren moltes, repeteixo, les entitats i grups que es manifestaren favorables a la concessió d’una generosa amnistia, però em referiré a l’Associació de Veïns de “El Xup”, per una circumstància curiosa que s’hi relaciona. El cas és que van trametre també un escrit al Rei i a en Fraga Iribarne, i des dels gabinets respectius almenys van tenir modus per acusar-ne rebut, encara que només fos una nota de simple cortesia. Però l’anecdòtic del cas és que el llavors ministre de la Governació s’adrecés al president de l’Associació de Veïns –en Joaquín Vizcaino- que es trobava en situació de llibertat provisional sota fiança, imputat com a presumpte membre de l’il·legal PSUC.
Tanmateix, els antics alumnes de la Normal es dirigiren al Rei – tothom s’hi veia amb cor d’adreçar-s’hi -, amb una carta signada per quaranta mestres en exercici, del Bages. I simultàniament, vint-i-cinc entitats manresanes anunciaven a través del periòdic i de la radio que buscaven signatures per afegir a un escrit en favor de l’amnistia de presos polítics locals. En relats anteriors d’aquestes pàgines viscudes ja he deixat constància de com principalment els sectors obrers n’estaven de preocupats per la sort dels engarjolats, la majoria càrrecs sindicals, que a més a més havien perdut la feina arran de l’escalada repressiva de l’any anterior. Em sembla interessant destacar el resultat d’aquesta campanya, ja que en pocs dies es van recollir quasi tres-mil signatures, totes avalades per un notari. Aquesta vegada, a part del Rei, la petició també es va fer arribar a diverses personalitats del Règim, entre elles el ministre de Relacions Sindicals. En relació a aquest document, el primer signant va rebre a casa seva una curiosa i diplomàtica resposta del secretari particular del ministre, que era un model de llibre d’allò que se’n diu “quedar bé amb la vianda al plat”:
“El ministro ha tomado conocimiento del problema y de las preocupaciones que le exponen en su escrito de 14 de enero, que le ha sido enviado por correo certificado de 6 de los corrientes. Lo cierto es que mucho le gustaría poder hacerse cargo de todas estas situaciones particulares, siempre importantes y dignas de consideración, pero también es verdad que ello resulta materialmente imposible, pues de otro modo quedarían anuladas sus actuaciones en aquellos asuntos que conllevan un carácter general, a que le obligan las atribuciones que tiene confiadas como medio de colaborar a la solución de la problemática que entra en el ámbito de sus responsabilidades y contribuir, en este sentido, a las tareas del Gobierno de la Nación. Consecuentemente ha dispuesto se traslade su petición, con todo interés, a los respectivos presidentes de los Sindicatos Nacionales Textil y Metal y al Delegado Provincial de la Organización Sindical de Barcelona, al objeto de que se realicen las gestiones precisas en orden al logro de unos resultados que desea satisfactorios para cuanto de justo y congruente tengan las aspiraciones que se expresan. Con este motivo le saluda atentamente, Francisco Hernández Calderón”.
El propi alcalde Roqueta, desassossegat per les pressions contradictòries que rebia relacionades amb l’assoliment dels desitjos populars, va considerar que havia de moure fitxa perquè afluixés la insistència en pro i en contra, i tenint coneixement que les entitats estaven promovent la recollida de firmes, va proposar que esperessin a veure el resultat de la campanya i si es demostrava que la sensibilitat de la majoria dels ciutadans recolzava la petició d’amnistia el Consistori s’hi afegiria. Arran d’aquest posicionament tan murri com neutre i asèptic de l’alcalde, a la meva manera de veure, esclar, vaig publicar una crònica a “ EL CORREO CATALAN”, on em permetia donar pistes sobre la causa dels enrevessats equilibris del senyor Roqueta: “… por cierto que, según nuestras indagaciones, parece ser que en el plenillo celebrado antes de la sesión pública de ayer tarde únicamente fueron dos los concejales que se pronunciaron abiertamente a favor de la petición de Amnistía, por lo cual ignoramos como logrará el alcalde atender las expectativas que ha creado sin tener por lo que se ve asegurado el respaldo del cartapacio municipal”.
La calculada ambigüitat de l’alcalde, en aquest com en altres posicionaments sobre qüestions polèmiques, responia tant a les contradiccions internes entre els fastiguejats membres d’un cartipàs, la majoria dels quals només maldava perquè els arribés l’hora de plegar, com al ressentiment i disgust per la influència que no es resignava a deixar d’exercir un encara no desautoritzat Consejo Local del Movimiento que mantenia l’esperança que la situació política del país no donaria un tomb tant radical com pronosticaven les esquerres. Per tot plegat, aquella ambigüitat que s’escarrassava en transmetre l’alcaldia per anar trampejant la situació era tan fràgil que podia esmicolar-se en qualsevol moment, a causa de les topades entre el tarannà sincerament conciliador del propi Roqueta amb gent de totes les tendències ideològiques. Un comportament que es va palesar a bastament que era massa compromès i, des d’un punt de vista pràctic, totalment insostenible perquè l’alcalde encara que anés de bona fe, era evident que no podria atendre totes les factures que li acabaven presentant els uns i els altres per cobrar-se amb escreix les promeses fetes amb la boca petita. Aquells “sí” però “no” tan recurrents durant tot el seu mandat que caracteritzaren profundament la seva administració.
Pressionat, doncs, per l’opinió pública i pel relatiu èxit de la recollida de signatures, a finals de gener del 1976 no li va quedar més remei que convocar un ple extraordinari, en el transcurs del qual es va despenjar, segons uns en un acte de valentia personal encomiable i segons altres en una lamentable fugida cap endavant, requerint a uns concejals mig agafats de sorpresa, que aprovessin les tres mocions de l’alcaldia. La primera, sol·licitava del Govern de Madrid l’adhesió plena a la Declaració Universal dels Drets Humans i la promulgació d’una àmplia amnistia política. En la segona, pretenia que el Govern es pronunciés sobre nous camins de diàleg entre empresaris i obrers, reconeixent els drets de reunió i d’expressió amb la finalitat de rebaixar les tensions laborals. I, en la tercera moció, anunciava l’adhesió de l’Ajuntament de Manresa als principis i objectius del Congrés de Cultura Catalana.
No sé com s’ho va manegar perquè un cartipàs que dies enrere i en consultes preliminars li hagués negat explícitament el suport, en el Ple d’aquella nit aprovés per unanimitat totes les mocions. El públic que habitualment assistia als plens no s’ho acabava de creure i, vés a saber si per aquesta raó, després de guardar un respectuós i sorprès silenci mentre el secretari Robles llegia les mocions, en veure que ningú s’hi oposés, esclatà amb mostres de satisfacció. D’aquesta decisió, impulsada personalment per l’alcalde Roqueta en una iniciativa al meu parer molt calculada per recuperar credibilitat personal al carrer, circularen diferents rumors sobre els “morros” i males cares que li feren a partir d’aquell moment els factòtums més immobilistes de l’estructura local del Movimiento. Va haver-se-les de sentir de tots colors i fins i tot una delegació, representant la facció més arnada del falangisme que es coneixia com “la vella guàrdia”, va afanyar-se a demanar a la superioritat el seu cap.
Però, tot i que no varen trobar a Barcelona el suport que esperaven i que tornaren una mica amb la cua entre cames, es conjuraren, no obstant, a posar-li a l’alcalde totes les canyes a la roda que poguessin, des del Consejo Local. Per aquesta raó, en transcendir com li feien purgar aquells mínims gestos d’aproximació i de bona voluntat, procurant que el seu gest no s’interpretés com un suport genèric a la política municipal, l’Assemblea del Bages volgué donar-li un cop de mà a l’alcalde, conscients que estava tocat i que per culpa precisament de la seva indefinició, conseqüència de tenir el cul llogat, passava per uns moments especialment delicats:
“Els subscrits, components de l’Assemblea del Bages, com organisme vinculat a l’Assemblea de Catalunya, integrada per grups polítics diversos i de masses, així com per entitats cíviques de la comarca, ha pres l’acord d’expressar la seva satisfacció per la determinació d’aquest Ajuntament de recolzar les aspiracions populars d’amnistia per a tots els presos polítics i exiliats, així com sol·licitar el restabliment de les llibertats democràtiques, tant de temps absents de la nostra vida pública. Pensem que aquesta hauria estat també la determinació que hauria pres un Ajuntament elegit democràticament, com el que aviat sembla que ho serà a cadascun dels municipis del país”.
Malgrat els elogis, en el paràgraf següent no podien estar-se els signants de posar en relleu el fet que no es digués ni piu sobre la derogació del decret-Llei antiterrorista, ni de la reivindicació per a Catalunya de les institucions i els principis configurats a l’Estatut de 1932. Tanmateix, lamentaven que algunes actuacions repressives de la policia municipal, amb motiu d’algunes manifestacions, haguessin estat un pèl massa contundents.
