El bar restaurant Quebec es troba al carrer Viladordis, a tres minuts a peu d’on s’aixecava la Sala Ciutat, avui enderrocada. El dimarts 9 d’octubre de 1984 el Quebec va ser l’escenari d’una mena de drama sense llibret. Un llavors molt jove –22 anys– Ramon Fontdevila Subirana, que més endavant seria tinent d’alcalde a Manresa i director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, narrava amb la veu mig tallada una història de por amb dos regidors de l’Ajuntament en el paper de dolents, que precipitava el final d’activitats de l’entitat d’animació cultural Tabola, la qual, en els seus pocs anys de vida –datava del 1981– va programar desenes d’espectacles teatrals a la Sala Ciutat. Per una mena d’ironia, el darrer va ser Glups!, de Dagoll-Dagom. «Glups» és el que van pensar molts manresans el saber que plegava veles el grup que havia aixecat l’anèmica programació escènica manresana.

Tabola, llavors, eren mitja dotzena escassa de persones, amants del teatre, que estaven al cas de tot el que s’estrenava a Barcelona i miraven de portar-ho a Manresa, a la sala Ciutat. Aquesta era municipal per cessió dels jesuïtes, els quals l’havien construït a finals dels anys cinquanta amb el nom de Sala Loyola (per sant Ignasi de Loiola, fundador de l’orde). Tabola tenia una ànima, en Joan Morros Torner, i una cara visible, Ramon Fontdevila, que sortia a l’escenari abans de les funcions per explicar el que s’anava a veure i avançar els que s’estava preparant. En Morros era fill d’un altre Morros, Josep Maria, impressor de professió, durant molts anys principal encarregat de la sala. Aficionat al teatre, amb la municipalització en Joan va veure l’oportunitat d’omplir-la de vida. I va aconseguir-ho amb l’ajuda dels companys amb els que va crear Tabola. En menys de tres anys i mig va programar 56 sessions d’espectacle (teatre, música o cinema), aplegant un total de 34.934 espectadors, amb una mitjana superior als sis-cents per sessió, i amb mes de cinc-cents abonaments venuts cada any.

Però amb el pas dels anys la sala es va anar desgastant, i quan va arribar la dècada dels vuitanta les deficiències eren paleses; les més visibles, tot i que no les úniques, afectaven a les cadires, de fusta i amb més de dues dècades d’ús, que grinyolaven de mala manera. Va arribar un moment en què els grinyols no deixaven sentir els diàlegs dels actors, i les entitats que usaven l’equipament –essencialment Tabola, Rialles i Cine-Club– van urgir el seu canvi a l’Ajuntament. Fins i tot una comparsa del Carnestoltes de 1984 va fer un acapte popular per pagar-les ( i va recollir l’equivalent a 21 euros), que van anar a lliurar a l’Ajuntament. Broma per broma: el tinent d’alcalde socialista Jordi Marsal va disposar a la casa consistorial un repertori de cadires atrotinades perquè triessin. El canvi de cadires per butaques va arribar aquell mateix any, però només a la platea, no al galliner, i a l’octubre Tabola anunciava que deixaria de programar a la sala fins que l’Ajuntament no es comprometés a fer-hi altres millores pendents, no tant visibles però igualment importants. Aquest anunci el va fer a principis d’octubre de 1984, i el govern municipal, en mans del PSC per majoria absoluta i amb Joan Cornet a l’alcaldia, no s’ho va agafar gens bé.

Llavors va arribar la crisi. Molt poc després de l’anunci, Fontdevila es va reunir amb els regidors Carles Esquerré i Pere Camprubí. I en va sortir desmanegat. Jo hi era l’endemà al vespre quan ho va explicar al Quebec amb aquestes paraules: «Em van posar en dubte la integritat d’un company de Tabola [Joan Morros], em van dir que tot venia d’un enfrontament personal amb un regidor [perquè volia ser regidor de Cultura], imagino que se’m van dir moltes mentides, però no vaig saber què respondre. No vull barallar-me més amb tot això. Plego de Tabola, del Consell de la Joventut, de tots aquests mecanismes i si això és la política he d’avisar que és molt perillosa. A mi m’ha col·lapsat». El cert és que va aconseguir refer-se del col•lapse, ja que al cap d’onze anys esdevenia cap de llista d’ERC i tinent d’alcalde en el govern tripartit PSC-ERC-ICV del socialista Jordi Valls.

La reacció social davant l’anunci va portar Tabola a replantejar-se la decisió de plegar, però al cap de tres mesos, el gener del 1985, la van elevar a definitiva.

Al cap de trenta anys, en una entrevista que li vaig fer i es va publicar a Regió7 el 12 de gener del 2014, Fontdevila reexaminava aquell episodi amb la serenitat de la distància. «Per un costat hi havia un col•lectiu que feia coses a la ciutat sense cobrar, i per l’altre hi havia una estructura que ho resolia professionalment amb uns tècnics (…). Hi havia regidors que intentaven que les coses anessin, ni que fos a cops de martell, i gent que ho vam viure com una agressió molt gran. Avui, al cap de tants anys, tots tindríem més habilitats per resoldre-ho. Ningú no intentaria fer passar una mentida tan cantelluda, perquè es desmuntaria en un quart d’hora, quan anés a casa d’en Morros i li preguntés: ep, vols ser regidor de cultura? I es desfaria l’embolic. Però llavors va fer ensorrar relacions personals, si més no durant uns quants anys. Després ens hem tornat a trobar».

Joan Morros ha explicat posteriorment que diverses vegades ha rebutjat ofertes d’entrar en política, però la primera d’elles seria al menys quatre anys posterior als fets descrits, sobre els quals va comentar a Regió7 l’any 2005: «Et queda un sentiment amarg perquè hi va haver molt ‘mal rotllo’, tant a nivell polític com personal. Tabola es va estroncar per aquesta idea que tinc de no vincular-me a la política». Tancada aquesta etapa, va continuar una línia d’activisme cultural que el va portar a impulsar la creació d’El Galliner, una entitat fonamental per a la recuperació i desplegament del teatre Kursaal, que s’estudia com un model d’èxit.