Cada vegada que trobo la Mercè Sanfeliu, acompanyada de la seva neboda Carme, els meus records retrocedeixen més de cinquanta anys. La seva fragilitat actual no té res a veure amb l’autoritat que transmetria quan jo era adolescent. Ara, es justifica dient: “Sr. Roca, és el que volien”, mentre manté una mirada que delata el seu afinat sentit de l’humor.

A començaments dels setanta, la majoria d’estudiants de batxillerat circulàvem per alguna de les biblioteques que tenia la ciutat. Per estudiar, consultar o retirar en préstec els llibres necessaris per resoldre els deures que ens havien donat els nostres respectius centres educatius.

La Diputació de Barcelona era la titular de la biblioteca més gran, situada als baixos de l’Institut Lluís de Peguera. Dirigida per la bibliotecària Maria Maluquer, el nom oficial era “Joaquim Sarret i Arbós”. Inaugurada el 1929, disposava d’un ampli fons bibliogràfic repartit per uns espais amplis dotats d’un mobiliari noble. Quan entraves, després d’empènyer una sòlida porta, descobries un espai de quietud i silenci, que et convidava a modelar respectuosament el volum de la veu. Sobretot, quan t’adreçaves al personal que hi treballava o quan parlaves amb la resta d’usuaris. En algunes ocasions, quan se superava l’aforament permès, calia esperar una estona al vestíbul, fins que sortís algú. En entrar, calia estampar la teva signatura al full on es registraven les visites. La Mercè era la responsable de fer complir la normativa de l’equipament. Plantejada com una sala d’estudi i consulta, imposava silenci als joves estudiants que la visitàvem.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis era la titular de la segona biblioteca, situada al primer pis del carrer Guimerà número 1. Inaugurada el 1931, era bastant més petita que l’anterior. Dirigida per la bibliotecària Teresa Busoms, tenia unes normes més relaxades. Com que estava a la primera planta, s’hi podia accedir amb ascensor i disposava de dues entrades. Una per l’espai d’adults i l’altra per la sala infantil.

Personalment, tendia cap a la del Peguera. Però, a banda de les preferències personals, de vegades necessitaves consultar els dos fons, atès que en alguns aspectes es complementaven.

La sinceritat de la Mercè, afirmant que tenia l’encàrrec de vetllar pel silenci, venia amb motiu d’haver compartit un objectiu comú. Un procés de canvi construït amb la complicitat del conjunt de bibliotecàries de la ciutat, en línia amb el que s’estava fent a altres ciutats del país. La transformació del sistema bibliotecari de la ciutat, a favor d’una nova biblioteca més nova i més gran.

Anteriorment, moltes ciutats havien estat reformant les seves biblioteques o n’havien fet de noves. L’any 1993 s’havia aprovat una nova Llei que regulava el sistema bibliotecari de Catalunya i, el 1994, la UNESCO difonia un manifest que marcava unes noves directrius per facilitar l’accés a la informació, la formació i la cultura. La Diputació de Barcelona donava suport als municipis, per l’obertura de nous equipaments i per fomentar la promoció de la lectura. Amb els nous aires que arribaven, les biblioteques deixarien de prioritzar el silenci, per obrir nous espais relacionals que facilitessin el desenvolupament personal i l’ús de les noves tecnologies.

Cap a finals dels anys noranta, Manresa afrontaria la transformació de les seves biblioteques, molt més tard que d’altres municipis. Integrant les dues existents i recuperant la centralitat de l’edifici del Casino rehabilitat. Feia anys que la ciutat presentava dèficits en l’àmbit cultural. L’existència d’un ric teixit associatiu compensava les mancances històriques que tenia en equipaments. Des de la recuperació dels Ajuntaments democràtics, només s’havia apostat per construir una incipient xarxa de centres cívics. Primer, el Selves i Carner i, després, el Joan Amades. Però, aviat la iniciativa es va estroncar, passant a convertir-se en mers contenidors d’activitats externes, molt lluny dels seus objectius fundacionals. L’escassa contribució municipal al desenvolupament cultural de la ciutat, s’estenia cap a d’altres àmbits de la gestió cultural. Després de la seva rehabilitació, el Casino passaria a significar un punt d’inflexió que trencaria amb la grisor de les polítiques culturals municipals anteriors.

El 1998, quan la rehabilitació de l’edifici estava finalitzant, l’Ajuntament de Manresa em va confiar la responsabilitat de gestionar l’entrada en funcionament del nou equipament cultural i apuntalar els seus continguts. Primer, oferint un renovat model de biblioteca i, després, impulsant l’inici d’un Centre Cultural amb voluntat d’oferir una programació de referència.

Comptàvem amb el suport imprescindible del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de la manresana Assumpta Bailac. Treballàvem amb un cronograma compartit que assenyalava els passos a seguir. Aviat s’incorporaria una nova directora que assumiria la integració de les dues biblioteques. Es tractava de la manresana Teresa Tort, que treballava com a bibliotecària fora de la ciutat. Amb ella, vam establir una estreta col·laboració per contactar amb proveïdors, ampliar el fons documental, distribuir els espais i fer la difusió. El 12 de novembre de 1998 tancava la Biblioteca del Peguera, amb la finalitat de classificar el seu fons bibliogràfic i iniciar el trasl·lat cap al nou equipament, després es faria el mateix amb la Biblioteca de la Caixa.

El nou equipament portaria moltes novetats i més personal. L’Ajuntament de Manresa aviat hauria de contractar el personal auxiliar i la Diputació més bibliotecàries. Una bona part de les treballadores de les antigues biblioteques es va jubilar, entre elles la Mercè. El nou equipament, disposaria d’un fons de música, de cinema i de material multimèdia. Tindria punts d’accés a internet i un espai per a exposicions. El logo que presideix la vidriera central del primer pis, seria el resultat d’un concurs que es va convocar entre els alumnes de l’Escola d’Art.

A poc a poc, els elements van anar encaixant, fins a poder celebrar una jornada de portes obertes el 30 d’abril de 1999 i la inauguració uns dies més tard. L’entrada en funcionament del nou equipament va ser molt celebrat. Significava la recuperació d’un edifici emblemàtic de la ciutat, després d’anys de lluites veïnals i processos judicials per evitar que caigués víctima de l’especulació immobiliària. Després d’un procés de degradació molt greu, la rehabilitació va ser molt laboriosa.

Inicialment, només entraria en funcionament una part de l’equipament, situat a la zona central de la primera planta. Després, la biblioteca infantil tindria un espai propi a la planta inferior. Progressivament, l’edifici aniria incorporant nous continguts, com el Centre Cultural, amb dues sales d’exposicions i una sala d’actes. Només quedaria pendent, una de les parts més boniques, situada a la part posterior esquerra. Allà hi havia d’anar un bar-restaurant, però no es va trobar cap concessionari que volgués pagar el cànon que demanava l’Ajuntament. Malauradament, s’hi va ubicar l’oficina de la Regidoria de Cultura i es va perdre l’opció d’utilitzar l’espai per a altres usos culturals oberts a la ciutadania.

L’èxit assolit pel nou sistema bibliotecari aviat faria necessari una ampliació. El 22 de desembre de 2012, s’obriria una segona biblioteca pública a la ciutat, situada al complex de l’Ateneu de les Bases, completant un model d’equipaments culturals que presenten un alt grau d’utilització ciutadana.