Una secció com aquesta dels Records Personals a Memòria.cat és d’una importància cabdal, en recollir testimonis de fets i maneres de viure de fa unes dècades que en altre cas podrien desaparèixer quan també ho facin les neurones dels qui en tenen la vivència. Els historiadors del futur estaran de sort en poder accedir a aquest material, i espero que els bons amics de l’Associació Memòria i Història de Manresa tinguin la precaució d’enviar els textos a la impressora (ni que sigui a un sol espai, en lletra petita i quasi sense marges, per estalviar paper). Ja he patit algunes experiències de memòria digital inaccessible per l’obsolescència del suport o la tecnologia en què s’havia enregistrat. Si d’aquí a cent anys els historiadors no saben què fer amb un llapis de memòria o com orientar-se al núvol mundial de les dades infinites, encara seran capaços de llegir unes files de lletres negres en un paper blanc, fins i tot si s’ha esgrogueït.
Ara bé, aquests historiadors del futur hauran d’observar la mateixa precaució que els d’avui mateix quan treballen amb la memòria de les persones: tenir sempre present que el nostre cervell perpetra tota mena d’inexactituds i tergiversacions sense avisar-nos i, encara pitjor, convencent-nos que les alteracions són la realitat dels nostres records. Dit altrament, la memòria és fràgil. I, a més a més, algú va deixar dit que tota història és contemporània, volent així expressar que sempre miren al passat amb les ulleres del present. I ara passo a relatar-los una experiència personal que demostra fins a quin punt Salvador Dalí va fer una ironia encertada en relacionar la persistència de la memòria amb uns rellotges tous. Persistència poc sòlida.
Entre els anys 1974 i 1976 vaig formar part d’una organització política clandestina catalanista i d’esquerres anomenada successivament Comissió de Promoció Política i Unió Socialista del Bages, on coincidia un ampli espai de sensibilitats que anaven de la socialdemocràcia parlamentarista a l’acció directa d’inspiració anarquista, i del confederalisme a l’independentisme. En raó d’aquesta antiga militància, dos dels seus dirigents, en Josep Camprubí i en Josep Huguet, van demanar-me fa dos anys si en podia investigar i elaborar la història, justament abans que la memòria dels protagonistes no es perdés i amb ella la del grup que, per raons òbvies de clandestinitat, no deixava constància escrita de les seves activitats, reunions o discussions. Els vaig respondre que la historiografia és cosa dels historiadors, que en coneixen les tècniques; van fer-me cas i en van buscar un, en Genís Frontera, però em van demanar de col·laborar-hi per aportar el meu coneixement directe de l’època i de molts dels seus actors. Vaig acceptar. El resultat es pot veure al web https://usbages50.wordpress.com.
Per fer aquest treball en Genís i jo vam parlar amb desenes de persones en un munt de reunions virtuals i presencials, i vam recollir testimonis d’una gran riquesa. Però hores d’ara encara és el moment en què aquests testimonis es posin d’acord en una dada tant simple com quin dia del 1970 es va fer la reunió fundacional i quantes persones hi van assistir. Segons qui ho explica, la data oscil·la entre la segona quinzena de setembre i el dia 10 de novembre, i el nombre d’assistents van de la desena a la quarantena, passant per la vintena llarga. Els intents de fer una llista de noms han arribat a donar-ne cap a la vintena, però ha estat impugnada almenys per un dels assistents en afirmar amb molta seguretat que alguns dels relacionats no hi eren; si de cas, van participar en una trobada posterior.
La majoria dels que en van formar part no perden el son per l’exactitud de la data i la dada fundacional, ja que l’important és la feina que van fer plegats en aquells anys difícils. Però els historiadors del futur, si volen escriure el relat d’aquesta organització i consulten els testimonis per precisar la cronologia, es trobaran ben fumuts i hauran de decidir si fan cas a uns o altres; o a ningú, i es limiten a aixecar acta de la nebulosa en una nota a peu de pàgina.
«Sic transit memoria», amén.
