Un bon dia, això ho recordo més pel que havia sentit a dir a la mare que per mi mateix, si bé que alguna cosa recordo, es presentaren a casa dos guàrdies civils. La mare els va atendre als baixos de la casa. Li demanaren pel pare i si tenia cartes enviades per ell, que els les ensenyés. Les van llegir, deia la mare, i explicava que jo estava agafat a la mare i en un moment donat vaig dir: “Què vindrà aviat el pare?”. Es veu que, d’aquells guàrdies civils, algun devia entendre el català i deia la mare que van contestar: “Pronto, pronto.”
El dia 19 de març, dia de Sant Josep al matí, la mare se m’emportà a missa a l’església de les Josefines a la clínica de Sant Josep. Recordo que la mare em deia: “Gira’t”. Retrataven amb no sé quina màquina que en deien de magnesi i en sortia una mena de fum.
A la tarda hi vam anar tots, a les Josefines, a la funció de Sant Josep. Hi havia calefacció i s’hi estava més calent que a casa, perquè en aquell temps només teníem un trist braser. Vam passar a estimar la relíquia i a cadascú ens donaren una estampa de color de Sant Josep i a mi em feren molt content.
A casa, als grans sempre els havia sentit a dir que aquell 19 de març de 1939 havia fet una nevada.
Havent passat el dia 19 i abans d’haver començat el mes d’abril, amb el meu germà Vicenç, l’únic que he tingut i ara ja de temps traspassat, estàvem tots dos jugant una tarda al carrer dels Caputxins entre les botigues de queviures de ca la Florència i de ca la Nita quan va venir la tieta i ens va dir: “Anem cap a casa que ha arribat el vostre pare”. Vam deixar el joc i ja som a casa.
El pare no el vam poder veure de seguida perquè era a l’habitació de la iaia, que donava al menjador. La mare l’estava rentant perquè havia arribat molt brut. A casa també hi havia les ties Trinitat, Antonieta i Gracieta, germanes del pare, que també esperaven poder-lo veure. Quan la mare obrí la porta, el vam veure de mig cos nu, en un gibrell, i amb una esponja la mare l’havia rentat.
Oberta la porta, llavors vam poder veure el pare. El primer que va fer va ser estimar-nos a tots dos i ens va donar una bosseta de caramels de la vídua Solano, que va dir que havia comprat a Saragossa. El pare havia hagut de fer canvi de tren i des de Saragossa havia arribat directe a Manresa.
El pare no arribà sol a Manresa sinó amb un altre company del camp de concentració, també manresà. Aquest, però, arribà molt xacrós, gairebé malalt. Tots dos sabien que a Manresa els ponts, durant la retirada de la matinada del 24 de gener de 1939, havien estat volats, el Pont Vell i la Palanca de l’estació. Amb aquest darrer pont volat, no podien entrar directament a la ciutat.
Tots dos, el pare i l’altre company, van haver d’anar fins al Pont de Pedra o de Sant Francesc per poder arribar a la ciutat. Aquest pont no fou volat perquè va fallar la càrrega explosiva, però sí que va quedar una mica escantonat. Uns taulons posats a la banda del pont on, en aquells temps, hi havia una fàbrica i avui dia un hotel, facilitaven la circulació rodada. Sort n’hi hagué ja que per aquest pont s’havia d’arribar al cementiri, a la carretera d’Igualada, agafant un camí de carro que anava paral·lel a la via del tren. Així, per aquí durant mesos hi passaven els enterraments.
El pare, que era molt bona persona, va acompanyar el seu company de camp de concentració de Miranda de Ebro fins a la Bonavista i allà el deixà. El company vivia a la barriada del Guix, en un segon pis de les cases que hi havia arran de carretera. El pare frissava per arribar a casa.
El pare ja era a casa. Ja havia arribat de la segona guerra, la del Marroc, en lleva del servei, i d’aquesta segona sempre més, com a seqüela, li quedà una lleugera coixesa.
No vaig sentir a casa parlar mai del dia del mes que va arribar com tampoc del dia de la setmana. Sempre he cregut que deuria ser havent passat Sant Josep. D’això n’estic segur i abans de l’1 d’abril, dia oficial de l’acabament de la guerra, en què es dictà el darrer comunicat a Burgos en què “cautivo y desarmado el Ejército Rojo…”
El pare, al camp de concentració, hi va deixar un altre manresà que havia conegut allà i aquest, sabedor que el pare tornava, li va pregar que anés a casa seva i els digués de part seva que estava bé.
Una tarda dels pocs dies que feia que el pare era a casa, havent dinat, el pare ens prengué el meu germà i a mi cap a la barriada del Guix, carretera de Vic amunt. Dono per suposat que al costat de la carretera encara s’hi veien cotxes abandonats. Deurien ser de la retirada.
Primer anàrem a la casa del company manresà del camp de concentració de Miranda de Ebro. No en recordo res, però dono per segur que el pare va haver de preguntar on es trobava la casa Pladellorens. Era i és una casa sola, enmig de camps.
Un cop trobada la casa, s’hi va presentar i ens va atendre una dona i el pare es devia explicar. Al meu germà i a mi ens va donar una llesca de pa blanc amb ametlles que ens devíem menjar de seguida i al pare també una llesca de pa, però en comptes d’ametlles al pa hi posà un ou. El pare, parlant d’això, deia que a aquella dona ell li devia fer llàstima.
El pare sempre havia estat prim, però en tornar de la guerra a més de prim devia estar molt sec i d’aquí això, deia el pare, d’aquell ou damunt la llesca de pa, llesca que, tractant-se d’una casa de pagès, deuria ser de pa blanc de farina.
Des d’aquesta casa, vam anar a veure l’home amb qui havien arribat junts a Manresa i a qui el pare acompanyà fins a la Bonavista. Vivia en un segon pis de les cases, arran de carretera.
Aquest home estava al llit en una habitació que donava a la carretera per una finestra i hi entrava el sol. Jo només tenia set anys, però recordo com si fos avui el meu germà i jo seient cada un en una cadira darrera la finestra. Allà tot era trist. El sol jo el sentia pobre. Era un sol de principi de primavera.
A l’home, no recordo haver-li vist la cara. Era al llit amb moltes flassades. En un moment donat, l’home va dir a aquelles dues dones que ens van atendre i amb qui el pare enraonava: “Doneu alguna cosa a aquesta canalla”. El pare els va dir: “No cal, no cal. Ara venim de cal Pladellorens i els han donat berenar”.
El pare, explicant això d’aquella tarda i en aquell pobre pis, deia: “Què els podien donar aquelles dones, si no tenien res. I si alguna cosa tenien bé que la necessitaven.”
Al cap d’un temps, de pocs mesos, el pare va saber que l’home s’havia mort. Segons havia sentir a dir al pare, aquest home havia treballat a cal Miró de les pells. Em sembla que va dir això el pare, que aquest home havia treballat, però deuria ser abans de ser cridat a la guerra.
Una altra vegada, sortint d’aquesta visita carretera avall i cap a casa, el record de la tarda aquesta m’ha quedat gravada a la ment. M’he preguntat moltes vegades l’estampa, la fila que devíem fer nosaltres tres, el pare més que prim, sec, i nosaltres dos, el meu germà i jo mateix, sortíem de l’hivern i deuríem anar en calça curta de vellut, de roba aprofitada d’aquells homes de casa, que deia la mare, i volia dir de l’avi Vicenç i possiblement de l’oncle Peret. Devíem portar uns jerseis gruixuts, mitjons de mitja cama i de calçat unes espardenyes, jo, primet com sempre, sobresortint d’alçada al meu germà Vicenç, malgrat que només ens portàvem tretze mesos de diferència.
La casa visitada de cal Pladellorens, aquella visita l’he recordat sempre. No hi vaig tornar a passar per davant fins a la meva jubilació, l’any 1995. A partir de llavors hi he passat moltes vegades i moltes amb els meus companys de caminades. La casa està igual com la tarda d’aquell dia. Hi ha només de nou i de diferent una xemeneia alta que sembla d’acer inoxidable. Sempre he vist la casa tancada. Una vegada, quan encara la veia una mica lluny, en vaig veure sortir una noia, però fora d’això res més.
Fins aquí dono per acabat aquest record que, malgrat els anys transcorreguts, encara guardo a la memòria.
