Des del carrer de la Sardana es notava la proximitat d’un gran equipament assistencial dels anys seixanta. La presència propera de les Germanetes del Pobres és una imatge present en els meus records infantils. El més llunyà és el d’una àvia que visitava periòdicament la nostra casa per recollir una mica d’escalfor i alguna peça de menjar. Era de fora de Manresa, però sense família tenia un llit a la residència. Inicialment, situada al carrer Sant Bartomeu, on hi havia l’antiga presó municipal. Un edifici decadent i obsolet, que es va enderrocar parcialment uns anys més tard, per convertir-lo en un Casal del barri, sota la tutela de l’associació de veïns de les Escodines. La resta de l’edifici es va anar cedint a les entitats que volguessin assumir la seva pròpia remodelació, mitjançant un procediment de cessió d’espais municipals ideat per l’Ajuntament, propietari de l’edifici.
El segon record era el pas d’un personatge a qui la canalla li teníem por, li dèiem en “Pep Déu”, una persona solitària que tenia un aspecte rude i un ull girat, caminava amb pas sòlid, tot balancejant el seu cos gruixut. Dins del nostre imaginari era l’autèntic “home del sac”, tal vegada influenciats pels comentaris maliciosos d’algun adult. De camí cap a la residència, quan passava pel nostre costat, fèiem silenci fins que s’havia tornat a distanciar. A més de no tenir família, desprenia patir algun trastorn mental. En aquest cas, el 1963 la residència on anava a dormir ja s’havia traslladat a l’imponent edifici situat a la zona de les Saleses, visible des d’una bona part de la ciutat.
I, el tercer, la presència activa d’una parella de germanes que passava per les cases a recollir aportacions econòmiques per a la seva obra o a vendre el calendari que feien anualment. Es deia que en aquesta residència, només obtenien plaça les persones pobres i sense família, recomanades pels millors benefactors de la institució.
Aquests records infantils no tenien res a veure amb la meva percepció de les persones grans. Eren situacions marginals que s’institucionalitzaven per garantir un mínim d’atencions. Molt llunyanes al que era habitual, els avis a casa i cuidats per la mateixa família.
De fet, des de l’església s’havia donat cobertura al model caritatiu-assistencial que venia del segle XIX i que s’havia mantingut durant tot el franquisme. Als setanta, a part de les Germanetes dels Pobres, a Manresa es donava asil a persones grans soles, especialment dones, en altres institucions religioses. Les Filles de Sant Josep gestionaven la Residència de Sant Josep al carrer Sant Miquel; les Germanes Josefines de la Caritat cuidaven de la Residència San José al carrer Magnet i les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul cuidaven d’una sala de l’Hospital de Sant Andreu al carrer de Remei de Dalt.
Amb l’arribada de la democràcia, les coses van començar a canviar. La vida tradicional evolucionaria cap a nous models. Els jubilats començaven a interessar-se per ofertes específiques d’oci i les famílies demanaven una major presència de serveis professionals en l’atenció dels seus progenitors. A poc a poc van començar a aparèixer diferents proveïdors en el sector gerontològic, mentre les congregacions religioses s’anaven retirant, principalment per la falta de vocacions.
Mentre cursava estudis de Treball Social, entre el 1975 i 1978, es parlava de l’envelliment com un dels reptes més importants que caldria respondre en el futur. L’esperança de vida augmentava i es preveia un creixement important de la població major de seixanta-cinc anys.
Les entitats financeres van decidir incidir aviat en el temps lliure de les persones grans i van començar a aparèixer Casals sota la seva tutela. La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares va reservar un ampli local al carrer Pompeu Fabra, on acabava de promoure un conjunt d’habitatges, per inaugurar un Esplai per als seus clients jubilats el 1974. Encara en actiu, acaba de celebrar el seu cinquantè aniversari. I, la Caixa de Catalunya va obrir un Club Sant Jordi al carrer Caritat, actualment reconvertit en Espai Social.
La Caixa d’Estalvis de Manresa tenia Casals als barris de la Sagrada Família i del Pare Ignasi Puig, quan va construir el Casal de la Mion com a resposta a una petició formulada per un jubilat del barri, recolzada per 336 veïns i veïnes, que es va inaugurar el 1980.
Després de les primeres eleccions municipals de la democràcia, l’Ajuntament presidit per l’alcalde Joan Cornet va dissenyar un ambiciós pla d’actuació per donar atenció a les persones grans de la ciutat. Sota la direcció tècnica de l’assistent social Montserrat Bacardit, que s’acabava d’incorporar com a funcionària a l’administració local, es va aprovar la creació d’uns equipaments que haurien de donar resposta a les necessitats futures. El Pla preveia la creació d’un Servei d’Atenció a Domicili i de dues residències de petit format, una a la Muralla de Carme i l’altra al primer pis de l’antiga fàbrica Brunet, sobre el Centre Cívic Selves i Carner. Responia a un model de residències amb poques places, que tenia la voluntat de reproduir un ambient familiar facilitador d’una bona convivència entre els residents.
En aquell moment, alguns equipaments previstos a la ciutat pel Govern Central havien quedat encallats en motiu de la negociació dels traspassos que s’estava fent amb el recent Govern de la Generalitat.
Mentre això passava, el col·lectiu de gent gran manresà es mantenia atent als moviments de les administracions i, quan calia, feia valdre els seus interessos. Sortint del franquisme, les reivindicacions no eren fàcils, especialment per les generacions que havien viscut una Guerra Civil i patit la repressió de la dictadura. Primer de tot, calia desencallar la situació del Hogar del Pensionista que s’havia començat a construir al carrer Circumval·lació. La gent gran de Manresa de finals dels setanta va lluitar per poder disposar d’aquest equipament, que finalment es va inaugurar l’any 1983. Actualment reconvertit en “Casal Cívic El Castell” per part d’una Generalitat poc considerada amb la territorialització per edats.
Des de la iniciativa social també es veia la necessitat de donar resposta a la creixent demanda d’atenció que plantejaria l’envelliment de la població i diferents entitats van impulsar equipaments residencials. Caritas va ser la primera, impulsant la creació de la Residència Montblanc. Uns anys més tard, va ser l’Associació de Veïns de la Sagrada Família, qui va promoure una residència per a la gent del barri que s’acabaria inaugurant el 1988.
El col·lectiu de gent gran estava en efervescència i va acabar naixent una entitat que tindria un paper destacat durant els anys següents. Es tractava de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes que es proposava aglutinar les seccions de gent gran que havien nascut als barris i als diferents Casals de la ciutat. Algunes de les persones que formaven la junta de l’entitat eren Josefa Martínez, Mercè Angla, Jaume Perramon, Ramona Miró i Josep Bassas que la presidia. La Coordinadora tindria un creixement molt important de socis i d’influència en les decisions municipals, sobretot després d’instal·lar-se al carrer Amigant, on va poder disposar d’un espai generós per a les seves activitats. Mitjançant la seva comissió assistencial, l’entitat vetllaria pel bon funcionament dels serveis que anirien entrant en funcionament durant els anys següents.
En aquest context, vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Manresa. Finalitzava el 1986 quan vaig aprovar unes oposicions per accedir a una plaça amb destí als serveis socials municipals. Les possibilitats de treball eren diverses, en aquell moment es prioritzava l’atenció en els àmbits infantil, discapacitats i vellesa. S’estava vivint una crisi econòmica i molts ciutadans demanaven ajuda a l’administració local per a les seves necessitats bàsiques. Inicialment, vaig tenir l’encàrrec d’atendre aquest tipus de problemàtiques. Però, a mesura que era possible, m’encamina cap a aspectes relacionats amb l’envelliment. En aquell moment, la primera residencia municipal dissenyada en l’etapa Cornet feia tres anys que havia entrat en funcionament. Estava situada a la Muralla del Carme número 9 amb capacitat per a 16 persones. Inicialment, es va inaugurar sense un nom específic, però més tard se li va donar el nom de Ramona Miró, en record de la voluntària de la Coordinadora de Jubilats que tant havia ajudat a les bones dinàmiques del centre, després d’una mort molt sentida.
El Servei a domicili també feia quatre anys que estava funcionant. S’havia dissenyat de forma modèlica i pionera al país. Dotat amb un equip de set persones responia a la voluntat de demorar els ingressos residencials, oferint l’atenció en els domicilis com una alternativa sòlida a la necessitat de cures de les persones grans. Aviat s’iniciaria un conveni de col·laboració amb el sistema sanitari per donar-li un impuls definitiu.
A més, s’estava preparant l’entrada en funcionament de la segona residència municipal amb 23 places, amb el nom de Residència Catalunya i que estaria situada al carrer Bernat Oller, 14-16.
Les eleccions municipals de 1987 van portar canvis destacables. Els socialistes van perdre l’alcaldia i CiU va formar govern amb minoria. El nou regidor de les àrees de sanitat i serveis socials seria en Joan Serra (legislatura 1987-91), un autèntic valedor de les polítiques per a la gent gran que va treballar de valent per recuperar la Residència de la Font dels Capellans de la Generalitat de Catalunya, que s’havia aturat per la fallida de l’empresa constructora i va impulsar un ens privat per gestionar els equipaments residencials de titularitat municipal. Es tractava de la Fundació Assistencial del Bages, amb un jove Manel Valls al davant, que jugaria un paper importantíssim en el desenvolupament futur dels serveis gerontològics de la ciutat. L’empresa, primer va assumir la gestió de la Residència de la Muralla i la del carrer Sant Miquel, després de la marxa de les religioses que se’n cuidaven. Posteriorment, quan es van obrir l’any 1989, va assumir la gestió de la Residència Catalunya i la de la Font dels Capellans. A poc a poc, l’esfera pública començava a posicionar-se en el sector de les places residencials.
Les següents eleccions municipals celebrades el 1991 van portar a la M. Rosa Riera (legislatura 1991-95) com a nova responsable de les mateixes àrees de sanitat i serveis socials, donant continuïtat a la feina iniciada pel Sr. Serra. Mentre el sector sanitari vivia una reformulació de les estades hospitalàries, reduint el temps de pas als hospitals, va començar a agafar forma un nou perfil d’atenció institucional, denominat sociosanitari. Unes places pensades per a persones que requerien un temps d’ingrés hospitalari més llarg. Amb voluntat de créixer com a proveïdor del sector, la Fundació Assistencial del Bages va evolucionar desembarcant a l’Hospital de Sant Andreu, que després de la fusió amb l’Hospital de Sant Joan de Deu havia quedat sense contingut. Inicialment, les places sociosanitàries quedarien repartides entre Sant Andreu, el Centre Hospitalari i la Clínica, fins que va quedar només el primer com l’autèntic referent en el territori, oferint una oferta assistencial àmplia i variada.
Un cop dipositada la confiança en la gestió dels serveis a la nova entitat presidida per l’alcalde de la ciutat, denominada finalment Fundació Sant Andreu Salut, des de l’Ajuntament es van desplegar altres tipus d’actuacions més alineades amb les competències municipals assignades per llei. Una de les primeres estava vinculada a la participació ciutadana, creant un dels primers Consells Municipals de la Gent gran del país. Manresa començava a tenir prou agents socials dins del sector per a promoure espais de trobada i debat conjunt, des d’organitzacions sindicals que defensaven els interessos de la gent gran, fins a empreses gestores de serveis, passant per entitats que agrupaven persones del col·lectiu.
Un altre front d’actuacions, s’adreçava a donar resposta a les necessitats de les persones que estaven a casa. Complementant l’atenció domiciliària, amb nous serveis de Teleassistència, de Menjar a Domicili, de Petites reparacions, de Bugaderia a domicili, o de Transport als Centres de Dia que moltes residències començaven a oferir.
Tinc un estrany record de les primeres telealarmes que es van instal·lar a la ciutat. Inicialment, era un projecte de Creu Roja que havia contractat el servei amb la Diputació de Barcelona. A Manresa ens van assignar 5 terminals i calia buscar els usuaris que els volguessin. El criteri va ser oferir-los a persones soles amb una salut delicada i que havien sol·licitat ingressar en una residència, amb la convicció que un servei d’aquest tipus els podia donar seguretat, facilitant la permanència en el domicili. Vist ara és increïble, però en aquell moment va ser molt difícil vendre la proposta i, els candidats no mostraven gaire interès per aquest artefacte tecnològic que els controlava des de la distància.
Amb el criteri de reforçar les competències municipals, uns anys més tard es va deixar d’assumir l’atenció residencial i les Residències Ramona Miró i Catalunya van tancar. El model de petites residències ideat a principis del vuitanta havia quedat obsolet, a favor d’un altre model d’equipaments de mida mitjà.
El sector privat va descobrir aviat el nínxol de negoci que oferia el sector. Diferents empreses van impulsar equipaments residencials i serveis domiciliaris, però no tots els intents van sobreviure. Només queden les Residències Valldaura al carrer del Cós i la de Mutuam al carrer Era de l’Huguet. Altres iniciatives van fracassar.
Les residències il·legals eren freqüents durant els anys vuitanta, la demanda era superior a l’oferta i la normativa que regulava aquests establiments s’estava desenvolupant. Algunes iniciatives “vocacionals” intentaven entrar en el negoci, eren intents molt precaris que no oferien garanties de qualitat. A Manresa, recordo haver d’actuar davant d’una iniciativa d’aquest tipus que es va obrir al carrer Sant Joan Baptista de la Salle amb una dotzena de residents. Em va sorprendre haver d’actuar en contra de la voluntat dels familiars que havien teixit complicitats amb els titulars de l’establiment. En coordinació amb Jesús Pujol, que era l’inspector de la Generalitat de la zona, vam haver de recol·locar els usuaris de l’establiment per a poder-lo tancar.
Des del moviment veïnal també es va veure la necessitat d’articular respostes a l’envelliment de la població i es van desenvolupar diferents iniciatives. Les primeres es van finançar parcialment amb diners dels ciutadans. A principis del vuitanta, l’Associació de Veïns de les Escodines presidida pel Jaume Perramon, va iniciar les obres per construir un Club de Jubilats finançat amb bons d’ajut que avançaven els veïns. El 1985, la Pepita Subirana impulsa el projecte d’una nova residencia per a la gent gran barri de la Sagrada Família i, durant alguns anys, els seus promotors van sortir al carrer per aconseguir aportacions ciutadanes mitjançant la venda de clauers i la realització de lluminetes. Simultàniament, s’iniciarien altres projectes als barris de la Balconada, Valldaura i Mion, però amb models d’acció diferents.
A mitjans dels vuitanta, l’associació de persones grans del barri de la Balconada va obtenir la cessió municipal d’un petit local comercial, per ubicar-hi un punt de trobada que actuaria com a casal. Al barri de Valldaura, en Pablo Fernández Poderoso, president de l’Associació de Veïns, va aconseguir que l’Ajuntament li cedís un ampli local acabat d’obra al carrer Dos de Maig per desenvolupar un equipament comunitari, que va finalitzar mitjançant diferents aportacions públiques i privades i que s’obriria el 2004, amb el nom de “La Nostra Llar de Valldaura”. Aquest mateix any, s’iniciaria la construcció d’un equipament singular per donar resposta a la via més reivindicativa que havia iniciat l’Associació de Veïns Mion-Puigberenguer, reclamant a l’administració una residència per a la gent gran del barri. Finalment, la Generalitat va iniciar la construcció d’un complex de pisos tutelats per a gent gran, que s’inauguraria poc després amb el nom de Teresina Torra, una veïna del barri. Als baixos s’hi va ubicar un Casal Cívic, que acabaria sent l’alternativa al Casal construït uns anys abans per la Caixa de Manresa, just coincidint en un moment que la majoria d’entitats financeres començaven a retirar-se d’aquest tipus de serveis.
Després de tot aquest creixement i en línia amb les polítiques municipals seguides pels municipis més avançats, el 2002 l’Ajuntament de Manresa va crear la Regidoria de les Persones Grans. Amb la nova legislatura que començava de la mà de la Regidora Montse Mestres (legislatura 2002-06), es situaria l’envelliment dins de la perspectiva del cicle vital, amb similituds amb d’altres regidories transversals guiades per les edats dels seus destinataris. El col·lectiu dels més grans passaria a tenir un espai polític des d’on defensar els seus interessos i les seves inquietuds. Lluny de veure les persones grans com a usuàries de serveis assistencials, el canvi comportaria veure-les com a ciutadans amb un gran potencial que pot contribuir a millorar la ciutat, els seus coneixements i experiències no es poden desaprofitar. Després d’un parèntesi de cinc anys, dedicat a temes culturals, va ser una bona ocasió pel meu retorn a la gestió gerontològica.
Manresa havia envellit demogràficament, s’havia acostat a percentatges molt superiors a la resta del país, l’estancament demogràfic i la marxa de parelles joves cap a zones residencials de la comarca hi ajudava. Però, amb l’arribada del nou segle i convertida en una ciutat receptora de joves immigrants amb una alta natalitat, l’envelliment passaria a conviure amb altres realitats molt més preocupants.
Últimament, s’han començat a jubilar les generacions protagonistes de la transició. Persones molt familiaritzades amb les lluites socials, disposades a mobilitzar-se per obtenir més serveis i de millor qualitat, cridades a aconseguir noves fites en l’àmbit gerontològic. Diferents autors han utilitzat el concepte de “revolució gris” per referir-se als canvis socials i econòmics que esdevindrien en motiu de l’envelliment de la població. L’evolució dels serveis gerontològics dels darrers anys és una bona mostra.
