Una de les poques persones que vénen de visita a casa és la Mariflor, Mariflor Sánchez, li diem tots Mari, és una amiga de la mare que va néixer com ella a Villagroy. Les dues més que amigues són com germanes.

La Mari, que és riallera i xerraire, no li diu Aurea a la mare sinó Dorita, a vegades el pare també li diu així i la mare somriu.

Resulta que al “pueblo” a la mare no li deien Aurea sinó Orita, ja a Manresa a la Mari li va fer gràcia canviar-ho per Dorita, crec que va ser per una actriu que es deia La Bella Dorita i ja li va quedar Dorita per sempre més.

Molt de tant en tant la Mari, que treballa de criada en una casa bé, va al “pueblo” a veure la seva família.

Els familiars de la mare en van marxar, uns es van quedar a un poble proper que es diu Toral de los Vados i altres van anar a viure a la capital, León.

Quan torna la Mari del “pueblo” sempre porta alguna cosa. Un tros d’embotit típic que es diu “botillo”, és semblant al bull negre. “Cecina”, que és com un pernil d’aquí, però de vaca, en porta un “taco” que cal llescar molt fi. “Orujo” que no en pot faltar mai una ampolla, és com un aiguardent que fan allà.

L’”orujo” no sé quin gust té, al pare no l’hi agrada gaire i no en beu, però a la mare sí que li agrada, a l’hivern quan fa molt fred i ha de sortir de casa, en pren un culet de tassa de cafè, gairebé com si fos una medicina.

Això ajuda a no sentir tant el fred.

Entre elles tan aviat parlen en castellà com en català. Nosaltres a casa només parlem en català.

No som de resar ni d’anar a missa, però algun diumenge si la Mari ve a buscar a la mare, ella agafa la mantellina i hi se n’hi van les dues.

El pare no parla gaire de capellans, monges, església o religió, però quan ho fa es posa seriós.

Res com les religions ha provocat tanta mort i dolor a la humanitat.

Es veu que quan va estar a la presó hi havia capellans i monges, que en general no es portaven gaire bé amb els presos i menys amb els que no anaven a missa.

El capellà de la presó formava part de la “Junta de Disciplina” i podia decidir moltes coses de la vida dels presos, fent que la presó fos més o menys dura.

També hi havia monges que portaven els economats de les presons, es veu que es quedaven paquets que els presos rebien de la família, per vendre el que hi havia a dintre a l’economat o al mercat negre.

L’alçada del campanar d’un poble mesura la ignorància de la gent, com més alt menys cultura tenen.

Si a casa no tenim visites, crec que és perquè els pares i sobretot la mare s’avergonyeix de què la gent vegi com tenim el pis, tot i que ara està pintat de nou.

Per això hem portat la calaixera del menjador al “quartet” i de la taula del menjador i les cadires n’hem fet llenya.

Hem anat a la botiga de mobles del senyor Sanpera, al carrer “Urgel”, davant del forn de pa del Joan de la Son, per comprar un moble que es diu trinxant, una taula i quatre cadires, tot envernissat ben brillant.

El senyor Sanpera és molt atent, parla fluixet i no té pressa. Explica tots els detalls de cada moble a poc a poc i es veu que hi entén molt de fustes i mobles.

També hem anat fins al carrer Sobrerroca, a la botiga del senyor Garriga, per comprar un llum pel menjador. El pare l’ha vist anant a treballar a la impremta i si a la mare li agrada el comprarem. Té com uns globus de vidre blanc i a dintre hi ha bombetes que fan molta claror.

A la botiga del senyor Garriga hi ha també moltes ràdios, ens n’ensenya l’última novetat, una de petita que diu que no cal “enchufarla” a la corrent, es veu que funciona amb unes coses què es diuen piles. Però els pares només volen comprar el llum.

El trinxant, que és molt bonic, té a baix tres parts, dues tancades amb portes de fusta i una al mig amb porta de vidre que deixa veure el que hi ha dintre.

A cada departament hi ha una “postada” de fusta als laterals i de vidre al mig, aquí hi poso la carrossa de la “Cenicienta” que em va portar la iaia abans de marxar al Brasil.

A sobre hi ha un vidre on la mare posa uns “tapetes” de “bolillo” i dos “candelabros” que porten unes espelmes que no encenem mai. Aquest moble també porta un mirall, que n’agafa tota l’amplada, amb una sanefa gravada que l’envolta i un marc de fusta.

Al sostre del menjador hem tret la bombeta i el pare ha penjat el llum just a sobre la taula nova. Quin goig que fa ara entrar a casa, però cal que tinguem tancada la porta del meu “cuarto”, perquè no es vegi la roba que ha rentat i planxat la mare penjada al sostre.

Ara ja podrem rebre visites, sense que ens faci vergonya que la gent ens vingui a veure.

També hem comprat a la botiga de mobles del senyor Sanpera una tauleta petita que fa joc amb la taula nova, és per posar-hi la ràdio de bombetes que ens va portar la iaia. Aquest aparell ha canviat fins i tot el ritme de la vida a casa.

Quan engeguem la ràdio cal posar-la fluixeta, es veu que s’ha de pagar una taxa i tenir-la registrada, si no ho fem, pot venir la policia, posar-nos una multa i emportar-se l’aparell. Nosaltres no paguem la taxa, ni la tenim registrada.

Un dia els policies van entrar en una casa que hi havia una senyora sola, es veu que la dona era una mica sorda i tenia la ràdio molt alta, van fer caure la pobra dona per terra i es van endur la ràdio.

Al matí la ràdio està apagada, si algun dia l’engego per saber què hi fan, hi surten coses de capellans com “El Santo Rosario” “La Santa Misa” o “El Ángelus” amb “Su santidad el Papa de Roma” que es diu “Pio XII”. Tot, però tot el que diuen per la ràdio, és en castellà o si és cosa de capellans parlen en llatí.

Hi ha dies que sentim cantar a una veïna que es diu Sabina, viu a la casa del darrera de la nostra, les cases estan quasi a tocar, només separades per una estreta branca del Torrent. Canta amb una veu molt fina, unes cançons molt diferents de les que escoltem per la ràdio.

Quan assaja una vegada i un altra les mateixes notes es fa una mica pesada, però quan canta trossos de cançons es fa escoltar.

Al migdia, després de l’Angelus, em quedo escoltant un programa de contes que es diu “Tambor”, comença amb un anunci de “La casa de las Mantas” del carrer “Junqueras cinco” de Barcelona. Cada dia hi fan una aventura d’un personatge que pot ser el “Cienpies curioso”, “El grillo violin” el “Cucarachin multa gorda” o altres.

Tanca la ràdio que arriba el pare i la vol apagada per dinar.

Però quan estem dinant el pare és qui l’engega per escoltar “el parte” que es diu “Diario hablado” on només diuen notícies. En fan un altre al vespre i tots dos acaben igual “Gloriosos Caídos por Dios y por España. ¡Presentes!” I tot seguit el “Himno Nacional”.

Quan el pare torna a marxar cap a treballar, ja no tanquem la ràdio fins a l’hora d’anar a dormir.

Amb la ràdio engegada escoltem cançons, la mare aprofita per cantar les què li agraden al mateix temps que se senten, mentre planxa o plega roba.

També fan radionovel·les, unes fan posar trista a la mare i altres la fan riure. A mi la majoria no m’agraden, però “El Coyote” no me’l perdo.

El consultori de la senyora Elena Francis agrada a la mare, jo no entenc moltes de les coses que pregunta la gent, crec que tot són coses de dones.

Quines respostes més poca-soltes que diu aquesta dona, té més “cuento que Maria Salamiento”.

Després m’agrada escoltar les aventures d’en Taxi Key amb el seu ajudant Groso, això no ho escoltem cada dia.

Resulta que al vespre el pare canvia una cosa que és l’ona del nostre aparell i en posa una que es diu ona curta. Això ho fa per escoltar “Radio España Independiente” que a casa en diem “La Pirinaica”.

Recorda que això també és un secret, no ho pot saber ningú.

 Jo ja en guardo uns quants de secrets, però mai en parlo, quan surto de casa els oblido del tot, per això no se me’n pot escapar de parlar-ne amb ningú.

Això de “La Pirinaica” és una llauna, primer el pare posa un fil de la ràdio lligat a la reixa de la finestra, diu que així fa d’antena.

Faci fred o calor totes les finestres i la porta de l’escala han d’estar tancades, no fos que algú sentis què escoltem a la ràdio i ens denunciés a la policia.

Cal buscar on és l’emissora, es veu que la van canviant de lloc. S’ha d’escoltar molt fluixet, quasi posant l’orella a tocar de l’aparell i a més a més resulta que ells fan sorolls per tapar aquesta emissora, que és dels nostres.

Avui com què amb “La Pirinaica” no hi ha manera, escoltarem la BBC en espanyol.

Els diumenges, si estem a casa, el pare engega la ràdio per escoltar el “Carrusel Deportivo”, li agrada molt seguir el futbol, el pare és del Barça i sempre va contra el Madrid que és l’equip d’ells, els del Barça són els nostres.

Aquest estiu els pares ja m’han apuntat per anar a l’escola, com què faig els anys al juny hauré de començar el curs al setembre, sent dels petits de la classe.

L’escola es diu “Grupo Escolar Generalísimo Franco”, a casa en diem la Renaixença i quan estem amb gent “el grupo”.

No queda molt lluny i amb els pares fem el camí de casa a l’escola unes quantes vegades. La mare diu que m’hi acompanyarà i em vindrà a buscar a la sortida, però que en un cas de necessitat cal que jo sàpiga anar i tornar tot sol.

Ets petit per anar i venir tot sol i travessar la carretera de Cardona és molt perillós.

De totes maneres jo em fixo mol bé com s’hi va a l’escola. Sortim de casa i travessem el nostre carrer. Passem pel costat del forn de pa Berenguer, de la botiga de gra cuit, del mecànic de bicicletes, de la fruiteria del senyor Ametlla i un tros de paret fins a la “Plaza Magnet”.

Pugem per “Calle Magnet” pel costat de la “fundició”, el dia que fonen es veu el metall roent des del carrer i fa una olor estranya. A l’altre costat hi ha la casa del senyor Sala.

Seguim pel costat de la fàbrica de gel, davant del “Pasaje Vilaseca Garriga”, un convent de monges i arribem a la carretera de Cardona al costat de la farmàcia.

No s’ha de córrer mai, has d’anar caminant a poc a poc, no sigui que t’entrebanquis i mirar cap als dos costats sempre que travessis un carrer.

Cal travessar la carretera i seguir pel carrer Era Esquerra que fa una mica de pujada, fins a la fusteria que fa cantonada amb el carrer “Canónigo Montañá”. Aquí ja es veu el refugi de la guerra i a sobre hi ha l’escola, just al davant de la fàbrica Manubens. L’entrada a l’escola és per la “Plaza de la Independéncia”.

L’edifici de l’escola és molt gran, l’entrada te una reixa de ferro, fa un replà i tot seguit unes escales molt amples i bastant llargues amb dos replans més. Al final es veu l’escola de color blanc una mica despintada, amb unes banderes a sobre la porta i el nom pintat a la façana: “Grupo Escolar Generalísimo Franco”.

Els primers dies em resulten molt complicats, no vull anar a l’escola, li dic a la mare que estic malalt, que em fa mal la panxa, que tinc febre, però no hi ha res a fer, la mare em porta a l’escola i em deixa allà amb la senyora Isabel, Isabel Nogués, que només parla en castellà i vol que jo també ho faci.

Estem una pila de nens en una classe bastant gran, amb molta llum i unes cadires i taules petites, en diuen la classe dels “párvulos”.

Jo hi entro plorant, vull marxar cap a casa. Aviat descobreixo que si em pixo i cago a sobre, la mestra crida a un senyor que li diuen “el bedel” i aquest m’acompanya a casa.

La mare no s’ho pot creure, fa temps que no em pixo a sobre, ni de dia ni de nit. De seguida em descobreix el truc i em renya molt fort, també el pare quan arriba de treballar i se n’assabenta, a mi ja no em queden ganes de repetir el truc del pipí i la caca.

Has vist aquest marrec! Va caminar que no tenia ni un any, aviat va aprendre a fer servir l’orinal tot sol i ara fa veure que se li escapa tot.

A classe fem poca cosa, expliquen contes, alguna cançó, ensenyen a resar drets i amb les mans davant del pit, amb els palmells tocant-se, ens fan dibuixar algunes lletres i números que n’hem de dir el nom i poca cosa més. Això sí, no podem dir ni una paraula en català, si se’ns n’escapa alguna, ens renyen i m’han dit que als més grans fins i tot els piquen.

També sortim molta estona a jugar al “patio”. L’espai per jugar nosaltres està cobert i enrajolat, una meitat és pels nens i l’altre per les nenes. Els més grans tenen un “patio” amb una part de ciment i un altre de terra.

Aviat comencen a engrandir el pati dels grans. Aboquen terra al sostre del refugi de la guerra, que fa molt pendent, diuen que era perquè les bombes que deixaven anar els avions, llisquessin sense explotar. Al final de les obres queda un pati de terra molt gran.

El pare m’explica que el refugi era per protegir a la gent de les bombes que deixaven caure expressament els avions de Franco sobre els carrers i les cases. Ara ja sé que les bombes eren d’ells i que els nostres eren els que es protegien als refugis.

A les classes hi ha un “encerado”, nosaltres a casa en diem una pissarra, amb un calaix per “las tizas y el borrador”. A sobre hi tenen posada una creu amb Jesucrist clavat, sembla que li regalimi sang de les mans, dels peus i de la corona d’espines que porta al cap. També hi ha un dibuix de la “Virgen Maria” que flota en un núvol on hi ha uns angelets. A banda i banda de la creu hi tenim una fotografia del “Generalísimo Francisco Franco” que és qui va guanyar la guerra i d’un tal José Antonio que no sé qui és.

A l’estiu a casa els pares em fan repetir mil vegades el que he après a l’escola, lletres i números i omplir algunes llibretes de cal·ligrafia. El que no em fan repetir són les cançons i el “Padre nuestro”

De totes maneres els diumenges no faig deures, si no plou anem tot el dia a fora, això si que és divertit.

Ens ajuntem una bona colla, amb els tiets i tietes, el padrí, cosins i algunes altres famílies amigues com: Els Ribes, que viuen al carrer “San José” del barri del Poble nou, venen els avis, els pares, un nen i una nena, la Teresa, molt eixerida. Els Juez, que viuen al carrer del “Bruch”, davant de l’escola. Els Cayuela de la “Carretera de Vich” i alguna altra família que s’hi afegeix de tant en tant.

Tot comença el dissabte a la tarda, cal quedar a casa d’algú per parlar d’on anirem i avisar als que no estan a la trobada del que s’ha decidit. Hi ha setmanes que ja es decideix d’un diumenge per l’altra.

Com que sempre anem a llocs on es pugui pescar, cal preparar que hi posarem als hams perquè piquin els peixos.

En funció del que volem anar a pescar, preparem patata bullida, una pasta de cigró bullit amb colorant de paella, cucs de terra i algú porta a vegades uns cucs que es diuen asticots, van molt bé perquè agraden als peixos, però són una mica fastigosos, són cucs que fa la carn quan es podreix, ni al pare ni a mi ens fan gràcia.

Si podem anem fins als horts del Poal a fer cucs. Portem un xapo i llaunes de conserva buides, hi posem terra humida i els cucs, cal no tancar del tot la llauna perquè respirin i no es morin.

Quan no tenim prou estona, comprem els cucs a cal Sileta, que és una botiga del carrer “Urgel”, on trobem tot el que cal per anar a pescar: les canyes, els carrets, el fil, els suros, els ploms, les cametes que n’hi ha d’un i de dos hams, les bosses per posar els peixos a l’aigua i que no es morin de seguida, les cistelles de vímec per portar les coses i poder seure, els suports per aguantar la canya a terra.

El diumenge de bon matí agafem el dinar que ha preparat la mare, també aigua, si on anem no hi ha una font, la bóta de vi i, tot xino-xano, anem cap a la Catalana i després baixem a la riera de Rajadell, o cap a Can Poc Oli, o cap a la Suanya, que també hi passa la riera de Rajadell i ens arribem a buscar l’aigua a la font del Rauric. També a vegades anem cap a Viladordis i baixem als Tres Salts, on hi passa el riu Llobregat.

De tant en tant lloguem el burro amb un carro petit d’un senyor que es diu Bogunyà del carrer de Santa Llúcia, li carreguem tot el fato i a estones ens hi enfilem els nens, així anem fins a la font del Calbet que és una mica més lluny.

També hi ha dies que agafem l’autobús del senyor Descals que ens porta a Navarcles i anem caminant a la font de La Cura, aquí fins i tot hi ha unes taules i bancs de pedra. Alguna vegada arribem a la font de l’Angla, però és més lluny. A Navarcles anem a pescar al riu Calders o arribem fins al Llobregat.

Si anem a la RENFE, agafem el tren per anar a Castellgalí i baixem al “Cardoner” o a “San Vicente de Castellet”, aquí sortim del poble travessant el riu Llobregat pel pont i trenquem a la dreta per la carretera, hem de caminar una mica i baixem cap al riu, en un lloc que hi ha una esplanada amb pollancres que fan una bona ombra. Això queda molt a prop d’on s’ajunten el Llobregat i el “Cardoner”.

Quan anem al “apeadero” dels catalans és per anar a Castellbell o a Monistrol de Montserrat per baixar al Llobregat.

També algun dia amb el tren arribem fins a la Puda d’Olesa de Montserrat, on hi ha un jardí amb una font que fa molt mala olor. Aquí hi ha un vigilant, però ja ens coneix i ens deixa posar per menjar i estar una estona a l’entrada del jardí.

Alguna vegada el pare marxa al vespre per anar fins a Sant Andreu de la Barca, per pescar anguiles de nit. Si en porta alguna a la mare no li fa gens de gràcia, diu que sembla una serp i a ella li fan molta por les serps.

No hi ha cap animal al món, que em faci més por i angúnia que les serps. No les puc ni veure.

Quan arribem als llocs, els homes van a pescar, les dones preparen el dinar, si cal, fan foc i la canalla juguem. Jo vaig amb els pescadors una estona i després torno a jugar.

Un dia que és molt diferent és el divuit de juliol que és una festa que en diuen “Fiesta del Glorioso Alzamiento Nacional” i està autoritzat portar gent a les caixes dels camions.

A la caixa del camió que lloguem, hi posen un banc llarg de fusta a cada costat, pugem tota la colla i el fato i anem a la font de Bonvehí. Aquí també hi ha taules de pedra, però cal que els amics que tenen moto hi vagin a dormir el dia abans per guardar taula per tota la colla.

Aquest dia convidem a venir a un senyor que crec que es diu Simón, és l’amo del quiosc de diaris i “tebeos” de la “Plaza Valldaura”, el quiosc està just al començar el carrer “Urgel” i és on el pare hi compra els diumenges el diari “Solidaridad Nacional”, a casa en diem la Soli i per mi el TBO.

La Soli és un diari d’ells, però al ser del “sindicato” potser és el que porta més notícies que ens poden interessar als treballadors.

Resulta que el senyor Simón és músic i porta un acordió, aquest dia després de dinar hi ha ball tota la tarda. El pare diu que també escriu sardanes, però que a ell li semblen una mica tristes.

A l’estiu al migdia ens banyem al riu o a la riera, a mi em fa por posar-me a l’aigua si és una mica fons perquè no sé nadar. El Marcos sempre se’n riu d’això i acabo marxant sense banyar-me.

Dinem tots plegats, si no hi ha taules, posem mantes a terra, cada família ha portat el seu menjar, però no és estrany compartir o tastar el que han portat uns i altres.

Després de dinar els grans fan el cafè, el “carajillo” i la copeta que pot ser de conyac, d’anís o un “sol y sombra” que és un rajolí de cada.

Hi ha homes com el padrí que es fumen un caliquenyo, el pare no fuma, i passem l’estona, cantant, rient i a veure qui la diu més grossa.

Hi ha qui fa la partideta de cartes, a la botifarra o el tuti, mentre la canalla juguem i les dones xerren i riuen molt.

Després ho pleguem tot, netegem que no quedi brutícia i tornem, cansats però contents. Si estic molt cansat, el pare em porta a coll-i-be.

Cal que siguem nets i deixar-ho tot com si no hi hagués passat ningú.

Algun dia ha vingut la parella de la Guardia Civil, tothom es posa seriós i calla, sobretot si s’estava parlant de política. Fan preguntes per saber si tots som família, quan marxarem, també volen veure les llicències per pescar. Marxen al cap d’una bona estona i no ens posen cap multa.