Entre els anys 1970 i 1973, dels quinze als divuit anys, vaig treballar a les oficines manresanes d’una companyia d’assegurances especialitzada en defensa de conductors i reclamació de danys en accidents de circulació, i entre els molts fets anecdòtics d’aquella experiència recordo que un company plegava abans, al migdia, per tal de passar per la Fonda Sant Antoni, omplir unes carmanyoles amb menjar cuinat, i dur-les –sempre a peu– fins l’edifici on ara hi ha el Casal del Barri de les Escodines, però que llavors acollia, com deixava clar un rètol sobre la porta d’entrada, la «Prisión del partido». De quin «partido»? Del partit judicial de Manresa. El company li portava cada dia el dinar a un reclús que complia condemna per un delicte relacionat amb el trànsit, i la seva pòlissa d’assegurança establia que l’asseguradora no només havia de defensar-lo en cas de judici sinó que, si era condemnat, l’havia d’alimentar mentre complís la condemna. En aquest cas, a la presó de butxaca que hi havia a la ciutat.
De fet, la presó era el darrer aprofitament d’un edifici que en els seus orígens, segles abans, havia estat convent dels frares caputxins –el nom del carrer de la Clínica ens recorda la seva presència al barri de les Escodines– i que va tenir diversos usos civils a partir de la desamortització de Mendizábal, al segle XIX. L’ús com a presó va començar passada la guerra civil. La seguretat era tant baixa que a un pres que se’n va escapar i fou posteriorment detingut el van condemnar només a una multa equivalent a 240 euros, per les facilitats que havia trobat per fugir. Però la precarietat va demostrar el seu aspecte més perillós l’any 1990, quan l’indret no funcionava com a centre de compliment sinó com a dipòsit municipal de detinguts; el dia 17 de maig d’aquell any un dels empresonats va calar foc a un matalàs d’escuma i va causar la mort, per inhalació del fum tòxic, a dos dels set homes que compartien cel·la; els altres cinc van haver de ser ingressats a cures intensives amb greus problemes respiratoris.
Que la presó no reunia les condicions necessàries no era cap novetat, i per això una de les primeres decisions de Juli Sanclimens en accedir a l’alcaldia el 1987 va ser la de construïr un nou dipòsit de detinguts a les instal·lacions de la Guàrdia Urbana al barri de Valldaura. De fet, quan es va produir la tragèdia només faltaven «setmanes» perquè entrés en funcionament, segons va explicar el regidor Jaume Pujol en una visita de la premsa organitzada l’endemà mateix de la tragèdia. Segons va publicar Regió7, en aquells moments només hi faltava «col·locar el mobiliari, les càmeres de vídeo i els panys electrònics». El cost de les noves instal·lacions era de 27 milions de pessetes (162.000 euros) pagats per les arques municipals tot i que la majoria de «convidats» els aportava l’Estat a través del cos de policia i dels jutges d’instrucció.
