A finals de la primavera del 1961 vaig fer l’examen d’ingrés per poder entrar a fer la Preparatòria a l’Institut Lluis de Peguera. Uns quants nens de nou anys competíem per ocupar una de les quaranta places de la classe del senyor Rafael Vidal mentre que un nombre semblant de nenes ho feien per entrar a la classe de la senyoreta Joana Herms.

Calia superar un dictat amb menys de tres faltes, resoldre multiplicacions i divisions de tres i quatre xifres i respondre unes preguntes de cultura general. Finalment els que superaren la prova van començar el curs 1961-1962 a finals de setembre.

Les classes de Preparatòria estaven a l’ala esquerra de l’immens edifici construït a primers de segle i inaugurat acadèmicament el 1927. La classe dels nens es trobava al mig del passadís de la planta baixa i la de les nenes al fons. Des dels grans finestrals de la classe es veia l’edifici de Correus, construït no feia gaire anys; un edifici mig ruïnós que era on feien controls Antituberculosos i -anys més tard- també vaig saber que es feien el control de les prostitutes de la ciutat; la fàbrica de les oques; la via del tren que des de l’Apeaderu anava a Manresa Alta i els darreres de les cases de les estribacions del Poble Nou. Al sortir al passadís hi havia uns grans finestrals que donaven al bosc de l’institut, que estava prohibit anar-hi, i on segons deien hi havia conills lliures que eren criats pels conserges -probablement per compensar la migradesa de sou que devien cobrar- malgrat portar un uniforme blau amb galons i que lluïen amb orgull i un aire de superioritat sobre els infants esporuguits que començaven la seva formació de futurs batxillers.

I quan sortíem per la porta principal ens trobàvem la plaça que tothom en deia del “grupu” malgrat que oficialment el franquisme la va batejar -i encara perdura- amb el nom de Plaza España dos dies després d’entrar les tropes franquistes a la nostra ciutat. El nom popular feia referència al “Grupo Escolar” que s’havia de construir per commemorar el centenari de la batalla del Bruc el 1908 i que va tardar molts anys -per problemes de finançament- a ser una realitat. La plaça va rebre altres noms com Victòria Eugènia al final de la dictadura de Primo de Rivera (1927-1931) i de Francesc Macià durant la República. I a un costat de la plaça el sortidor que feia nou anys que s’havia inaugurat amb motiu de l’exposició que per la Fira de l’Ascensió s’havia fet a l’Institut (faltaven molts anys i forts canvis socials perquè l’alumnat del Peguera tirés al sortidor a final de curs els alumnes “empollons” o repel·lents).

I faltava també un any perquè s’inaugurés al mig de la plaça el primer parc infantil de Manresa amb tobogans, barres, ponts i “columpios”.

A la classe de Preparatòria hi havia pupitres per a dos infants. Des del primer dia, el senyor Vidal dividia els alumnes -de forma aleatòria- en dos grups, uns eren del Barça i els altres de l’Espanyol. Els del Barça seien al costat esquerre del pupitre i els de l’Espanyol al costat dret (ignoro si aquesta distribució tenia alguna connotació ideològica per part del senyor Vidal). I durant tot l’any eres del Barça o de l’Espanyol.

L’ordre des del primer pupitre a l´últim era en funció dels resultats acadèmics. L’alumnat més brillant del Barça i de l’Espanyol ocupaven el primer pupitre i a partir d’aquí anaven descendint fins a l´últim pupitre on hi havia els dos alumnes amb pitjors resultats acadèmics (per dir-ho suaument). Cada mes es feien diferents exàmens que servien par classificar l’alumnat. El nom dels tres primers de la classe -que podien ser del Barça, de l’Espanyol o dels dos equips- s’anunciaven a través de Radio Manresa i del diari Manresa (editado por la Jefatura Local del Movimiento) així com el nom de les tres millors alumnes de la classe de les nenes. Repassant els diaris de l’època trobem el nom de molts alumnes que després han destacat en la seva vida professional si bé també cal dir que molts que no varen ser mai ressaltats van destacar igual o més. El que era evident era l’orgull dels pares dels nens i nenes que apareixen als mitjans de comunicació locals.

I cada mes es canviava l’ordre de l’alumnat en funció dels resultats del mes anterior.

A classe, el senyor Vidal establia una competència -de la qual no guardo mal record ja que servia per motivar-nos- entre els dos equips. Cada exercici, prova o activitat es puntuava i al final del dia deia si havia obtingut més punts un equip o l’altre. El fet de tenir més punts un equip li permetia que el capità -el primer de la classe- pogués tenir l’endemà a sobre del pupitre el “banderin”, una petita bandera d’Espanya sobre un pal i un peu de fusta.

Si abans de plegar veia que la cosa estava igualada o quedava temps feia la prova del diccionari. El senyor Vidal deia una paraula i guanyava qui la trobava primer (eren punts per a l’equip). He de dir que gràcies a aquest exercici vàrem aprendre a dominar el diccionari amb una habilitat i rapidesa que no he vist mai més a l’alumnat a la vegada que coneixíem noves paraules.

Clar que quan “demanava la lliçó” acostumava a fer-te posar dret davant de la tarima i si no sabies la resposta et donava un cop al pit i queies de cul a la tarima i havies de suportar les riallades de tot el grip. Però molt aviat aprenies a posar el peu una mica enrere per aguantar l’empenta i no caure.

El capità de cada equip tenia el privilegi de poder-se aixecar i anar a demanar la lliçó als components del seu equip per assegurar-se més punts. Així mateix cada any els primers de la classe tenien el privilegi d’anar a comprar l’obsequi que li feien al senyor Vidal pel seu sant i portar-lo a casa seva que aleshores era al començament del carrer Calvo Sotelo (avui Circumval·lació). La meva classe li va comprar una cafetera Oroley. Al cap dels anys vaig pensar que el senyor Vidal devia tenir una enorme col·lecció de cafeteres de moltes promocions!

Tanmateix la metodologia que feien servir tant el senyor Vidal com la senyoreta Herms es fonamentaven en la curiositat, la descoberta, el raonament científic -herència de l’Institut Escola de la República- i molt lluny de l’ensenyament memorístic i repetitiu de la majoria de les escoles i acadèmies de la Manresa dels anys seixanta. I penso que van deixar una forta petjada i una bona preparació i record, a tot l’alumnat que va passar al llarg de molts anys pels cursos de la Preparatòria de l’institut.