De la gran nevada de Nadal del 1962 se’n conserven records de postal i anècdotes a doll. Però el meu record personal és dolorós. No vull dir que recordar-ho em faci mal sinó que recordo haver sentit dolor. Patiment agut de persona a qui de seguida se li fica el fred als peus.

Els carrers es van llevar amb aquells tres pams de neu que eren més a les raconades, i jo tenia set anys, de manera que no aixecava gaires pams de terra. Per alguna raó que no recordo vaig haver de caminar, en companyia d’un familiar, entre la casa de la meva àvia materna, a la part baixa del carrer de Sant Miquel, i casa meva de llavors, al carrer Sobrerroca, calçat amb aquelles botes per a la pluja que s’anomenaven katiusques. Com que gairebé no hi havia camí obert perquè circulava poca gent (i cap cotxe) i l’alçada de les botes era molt inferior a la de la neu, aquesta de seguida es va anar ficant a dins, mullant els mitjons, entollant-se al voltant del peu, a una temperatura glacial que el cos no aconseguia escalfar justament perquè la neu circumdant li feia de nevera. Em penso que descalç no hauria patit més.

Van ser encara no dos-cents metres, però avançats a pas de tortuga, i vaig arribar al meu destí amb cara d’agonia i traient-me les katiusques i els mitjons a tota velocitat mentre els pares preguntaven què passava. No recordo si em van fer fregues, si em van portar una palangana d’aigua calenta o si vaig estendre els peus davant la caldera, però sempre més he tingut memòria d’aquell patiment infantil.